L’estil és l’home

«Le style, c’est l’homme.» La fórmula de Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, és cèlebre per la seua concisió, encara que ell no la va enunciar exactament en aquests termes. El text exacte, que es troba en el seu discurs de recepció a l’Acadèmia Francesa, diu: «le style est l’homme même». El fet és que les dues frases són molt semblants. És més important destacar que Buffon no entenia aquesta afirmació en el sentit actual. Per a Buffon, l’estil no era l’expressió d’una personalitat moral. 

Buffon declarava en el seu discurs que «les obres ben escrites seran les úniques que passaran a la posteritat: el nombre de coneixements, la singularitat dels fets, fins i tot la novetat dels descobriments, no són garanties segures d’immortalitat: si les obres que els contenen giren sobre qüestions menudes, si estan escrites sense gust, sense noblesa i sense geni, moriran, perquè els coneixements, els fets i els descobriments es poden extreure fàcilment, es transporten i guanyen en ser dutes a terme per mans més hàbils. Aquestes coses estan fora de l’home, l’estil és l’home mateix».

Les coses que resten fora de l’home —els coneixements continguts en l’obra, la singularitat dels fets reportats, la novetat de la descoberta— i que no participen de l’estil, poden passar d’un llibre a un altre, mentre que l’estil és indissociable del seu autor. Plini el Jove, en una carta a un Voconi Romà, expressa una idea semblant. Comentant un llibre que aquest li havia enviat, assenyala que «en les altres obres la novetat mateixa manté l’atenció del lector; en aquesta tot són coses ja conegudes, divulgades i dites. Això fa que el lector, gairebé ociós i indiferent al que hi és dit, només es fixi en l’estil, en el qual és més difícil plaure quan hom el considera exclusivament». L’estil, per a Plini, era la manera particular de tractar una temàtica o un contingut coneguts. En el seu discurs, Buffon el definia com «l'ordre i el moviment que es dóna als pensaments», de manera que «si s’encadenen estretament, si es relliguen, l’estil esdevé ferm, nerviós i concís; si es deixa que se succeeixen lentament i que s’uneixen sinó per la gràcia dels mots, per elegants que siguen l’estil serà difús, fluix i parsimoniós». 

Buffon era un naturalista, no un literat tal com s’entén en l’actualitat. El contingut de la seua obra —els animalets, etc.— li era totalment exterior. Seu era únicament l’estil, però aquest no revelava per això la seua personalitat íntima. Probablement, per a ell no tenia sentit el terme de «personalitat íntima». La seua concepció era clàssica: l’home no té res de privat, d’introvertit, sinó que està obert pertot arreu. No guarda res per a ell sol. La seua cohesió i la consciència d’ell mateix eren purament públiques. 

De tota manera, és fàcil de fer el pas de la concepció de Buffon a la de l’estil com una veu personal, inconfusible, totalment diferenciada de les altres, que reflectiria la personalitat de l’escriptor. Però, què es vol dir exactament amb això? D’entrada, i d’una manera molt general, es pot traçar un paral·lelisme entre determinats trets estilístics i algunes característiques personals. Per a bé i per a mal, l’estil revela temperaments emfàtics, nebulosos, pedestres, confusos, bovins, monocordes, i d’altres de clars, analítics o sintètics, àgils, sensuals, imaginatius, divertits… L’estil literari, en aquest sentit, es podria comparar al timbre característic d’una veu. Un pas més endavant, i es pot equiparar a una manera particular de veure el món. Un altre pas endavant —o enrere?— i passem a afirmar que aquest to o aquesta veu revelaria la personalitat íntima de l’escriptor, molt més que el que diu. En la concepció romàntica, tot text literari és expressió d’una sensibilitat individual. El crític nord-americà M.H. Abrams va il·lustrar la diferència entre la concepció clàssica i la romàntica amb la contraposició metafòrica entre l’espill i el llum (vegeu l’entrada L’espill i el llum d’Un son profund, pàgines 225-226).

Cal un gran esforç imaginatiu per relacionar un estil literari amb la representació vívida d’una personalitat, amb una certa disposició mental o personal, amb una determinada visió del món, més enllà d’apreciacions arbitràries o banals. Molt sovint, allò inconfusiblement propi en l’estil d’un escriptor es resisteix a l’anàlisi, cosa que no vol dir que tinga un caràcter inefable. Evidentment, quan parle de la relació entre l’estil i la personalitat, convindria precisar que es tracta d’una personalitat literària, construïda literàriament, més que no pas estrictament biogràfica o individual. Però tampoc no crec que hi haja entre totes dues una solució de continuïtat neta i clara. Hi ha una diferència, és cert, i, al mateix temps, una relació, un anar i venir. Atenció, per tant, a les conclusions precipitades.

Les característiques que més aprecie de l’estil literari són la claredat i la precisió. I això no perquè jo siga clar i precís, sinó perquè em fa por de ser confús i nebulós. En una nota escrita el 1938, titulada Afició a la claredat, Bertolt Brecht afirmava que «la meua afició a la claredat prové de la meua manera de pensar tan poc clara. Em vaig tornar una mica doctrinari perquè em feia falta instruir-me urgentment. Les idees se’m confonen amb facilitat, i confessar-ho no m’inquieta gens. La confusió sí que m’inquieta».