Una mort a Venècia de Pirandello

L’any passat, Viena Edicions va llençar la nova col·lecció Petits Plaers, dedicada a la novel·la breu, subgènere narratiu que els francesos anomenen nouvelle. A hores d’ara ja hi porten publicats onze títols, editats en volums de petit format, molt bonics, amb traduccions acurades. Aquesta col·lecció ofereix una de les tries de narrativa més atractives de què disposa en aquests moments el lector en català, i no únicament el qui té poc temps. De Txékhov a Françoise Sagan, passant per Turguénev, Stevenson, fins a Colette, Kuprín …

I ara, El viatge, de Luigi Pirandello, traduït per Narcís Comadira, una autèntica joia que a penes fa cinquanta pàgines. Mitja hora de lectura, rellotge en mà. A pesar de la seua brevetat, aquest relat condensa alguns dels temes principals de l’obra de Pirandello: els paisatges de Sicília —«un cobalt del cel tan intens que gairebé semblava negre»—, la vida i la mort als pobles de l’illa, i, sobretot, els papers socials que empresonen els homes i les dones. Molt més les dones, per a qui «solament la fe cega a l’altra vida podia fer suportar sense desesperar-se la lenta i feixuga tristesa en què es succeïen els dies». Com en gran part de l’obra literària de Pirandello, aquest relat planteja una interrogació radical sobre la identitat humana més profunda, oculta per la màscara que recobre cada persona, o personatge. 

Recorda la novel·la de Pirandello El difunt Mattia Pascal, de la qual es pot considerar una variació. Mattia Pascal aprofita que el donen per mort al seu poble per començar una nova vida, amb una altra identitat i en un altre lloc. Adriana Braggi, personatge central d’El viatge, no surt de casa des que fa tretze anys va morir el seu marit. De sobte, l’aparició d’unes molèsties físiques fa que el seu cunyat l’obligue a anar a veure el metge a la capital. Emprendrà així un viatge amb ell, que la portarà més lluny de Sicília, i li farà adonar-se del que ha estat la seua vida i, alhora, descobrir-ne una altra, més lliure i mès àmplia, en el mateix moment en què està a punt de perdre-la. 

El viatge també presenta semblances colpidores amb La mort a Venècia, de Thomas Mann. En totes dues novel·les hi trobem estretament enllaçats l’erotisme i la mort. És la passió eròtica la que desfà els nusos que encotillen tant Adriana Braggi com Gustav von Aschenbach. Al mateix temps, és la malaltia —la mort, al final— la que crea les condicions perquè aquest alliberament es puga produir. Alliberament, trencament o desorganització de tot un passat, i d’un paper social, al qual ja no poden ni volen tornar. La malaltia no simbolitza tant la degeneració d’una determinada personalitat com les condicions que fan possible l’alliberament d’aquesta. En tots dos casos, ha estat la malaltia, a més, la que ha motivat el viatge: la visita al metge o el simple canvi d’aires. Finalment, com Aschenbach, Adriana Braggi també acaba el seu viatge a Venècia, i l’últim dia té el seu passeig amb góndola: «Amb tot, va voler tenir el seu dia de Venècia. Fins al vespre, fins a la nit, pels canals silenciosos, en góndola. I tota la nit va romandre desperta, amb una estranya impressió d’aquell dia: un dia de vellut. El vellut de la góndola? El vellut d’alguns canals? Qui ho sap! El vellut del taüt». El final d’Adriana Braggi és tràgic i delicat alhora. Pren la forma d’un suïcidi racional, no desesperat, sense comentaris ni per part de la protagonista ni per part del narrador. 

Pensava que Pirandello s’havia inspirat en La mort a Venècia, però he comprovat que aquesta es va publicar el 1912, dos anys després d’El viatge, reeditat el 1928 en un dels reculls de Novelle per un anno. El coneixia Mann? La meua suposició —el meu error— s’explica perquè l’he llegit ara, molts anys després de la novel·la de Mann. Per tant, en la meua memòria la primera és aquesta. Tant se val, però. A partir d’ara, per a mi tots dos relats s’emmirallen mútuament i per això mateix han esdevingut més densos, i més suggestius encara.

(publicat en Nosaltres la Veu, 15/08/2020)