diumenge, 15 de novembre de 2020

Vida i mort de la literatura

«Di ogni scrittore muore una parte», va escriure Francesco De Sanctis en un pas de la seua Storia della letteratura italiana. La sentència és taxativa i suggereix que això passa sempre, fins i tot en el millor dels casos: en el cas dels grans escriptors. En els altres, en la majoria, mor tot, incloent-hi el mateix nom de l’autor. Però també es pot donar el cas contrari. Autors menystinguts o ignorats en vida han aconseguit una vitalitat pòstuma. El temps pot fer que un llibre guanye unes virtualitats noves, que no tenia o no podia tenir en el moment en què va ser escrit i publicat. 

Hi ha llibres que es renoven amb el pas del temps. Borges remarcava que «la obra de Gibbon sigue incólume y es verosímil conjeturar que no la tocarán las vicisitudes del porvenir». Per dues raons, sobretot. La primera, i potser la més important, és d’ordre estètic: l’encant, que, segons Stevenson, com li agradava recordar a Borges, és la virtut essencial i imprescindible de la literatura. L’altra raó «estribaría en el hecho, acaso melancólico, de que al cabo del tiempo, el historiador se convierte en historia y no sólo nos importa saber cómo era el campamento de Atila sino cómo podía imaginárselo un caballero inglés del siglo XVIII». 

Leonardo Sciascia va assenyalar en Nero sur nero, un recull d’assaigs breus, que un llibre sembla reescrit en cada època en què es llegeix. Que rellegir és un llegir carregat inconscientment de tot el que entre una lectura i altra ha passat sobre aquest llibre i a través d’aquest llibre, en la història humana i dins de nosaltres. De seguida matisava, però, que cal trobar i triar un llibre al voltant del qual valga la pena que gire tota una vida, rellegint-lo, com la terra al voltant del sol. I també que hi ha llibres que tenen més que altres aquesta particularitat i potencialitat: llibres capaços d’esdevenir «diferents», d’enriquir-se i d’enriquir la vida: la vida de generacions d’homes, la vida de col·lectivitat humanes, la vida dels individus que els rellegeixen. 

Ara bé, en què consisteix aquesta particularitat i potencialitat? Marx es va plantejar aquesta qüestió, de passada, en la seua Introducció a la crítica de l’economia de la política. Si els productes de l’art, com qualsevol altre producte social, van units a un determinat context, ¿com es pot explicar que continuen vius, que continuen parlant-nos quan les formes de vida social s’han transformat a tos els nivells i les condicions necessàries a la seua creació s’han esvaït? La resposta que hi va donar Marx és decebedora. Quedem-nos amb la pregunta. Sciascia, tot i constatar aquesta potencialitat de determinats llibres, tampoc no arriba a explicar en què consisteix. Un possible motiu (l’apunte només sobre la marxa) és que els textos literaris es poden llegir fora del seu context immediat —social i històric—, a diferència d’una llista de la compra o del manual d’una rentadora, i és per això que tenen aquesta capacitat de generar múltiples significats, de regenerar-se i renovar-se en la lectura que en fan els lectors de cada època.

El fet és que són molts els cridats i pocs els elegits. El destí ineluctable de la majoria de llibres és convertir-se en lletra morta. La màxima de De Sanctis, tal com ell l’enuncia, és vàlida fins i tot per als escriptors que han aconseguit una posteritat perdurable. I no és sols que tot no pot sobreviure. Que un escriptor haja perdurat al llarg de més de dos mil anys, no és cap garantia que dins de cent anys o de cinquanta es continue llegint. Recorde ara aquell aforisme, tan insidiós, de Fuster: «Llegir Virgili avui, o Shakespeare, o el mateix Proust, o Miller, ¿no serà ja un anacronisme?»

Cap comentari:

Publica un comentari