«Temps de batuda», la millor novel·la d’Enric Valor

Si hagués de recomanar algun títol de l’obra narrativa d’Enric Valor, no dubtaria a triar-ne Viatge de Nadal i Temps de batuda. Viatge de Nadal, recollit en el volum Narracions perennes, és un relat que combina el món de la rondalla popular i el de la novel·la realista. En aquest sentit, constitueix una síntesi, absolutament reeixida, del seu món narratiu. Conté una descripció impressionant d’una nevada, en què es veu atrapat un carreter a la serra d’Aitana, la Nit de Nadal. No té res a envejar a les que podem llegir en els novel·listes russos.

Temps de batuda, la segona novel·la de la trilogia de Cassana, és la millor de les tres, i segurament la millor novel·la de Valor. És la que té un caràcter més autobiogràfic. En el pròleg, hi afirmava que en aquest cas s’havia decantat per la «novel·la impura», per un tipus de novel·la en què la pura fabulació cedeix el lloc a la crònica i a la memòria personal. Aquest canvi respecte a Sense la terra promesa, la primera de la trilogia, ve remarcat per l’abandonament del narrador omniscient en favor d’un narrador personatge que trasllada molt de prop la veu de l’autor. 

En aquesta crònica-novel·la, Valor hi va rememorar els seus orígens personals: el naixement i la infantesa en el si d’una família provinent de la noblesa rural de les comarques meridionals valencianes, la ruïna posterior amb la pràctica proletarització que la va seguir. Amb l’arribada de l’estiu del 36, Valor fa coincidir l’entrada definitiva en l’edat adulta del protagonista amb l’esclat de la revolució i la guerra. En aquest moment el narrador i la seua família —la mare i la germana— reben una herència inesperada, modesta, però positiva: l’Almussai, nom figurat d’un mas de les muntanyes de l’Alcoià. Tots tres decideixen instal·lar-s’hi per passar-hi l’estiu, mentre s’aclareix la situació política. 

La major part de la novel·la està centrada en la vida al mas —les passejades, les collites, els canvis de la natura, les xerrades a poqueta nit— amb el rerefons, somort, de la revolta i la guerra. És aquest contrast, el que s’estableix entre el ritme impassible de la natura, de l’home integrat en un món rural mil·lenari, i la consciència de la tragèdia que s’està vivint, el que dóna a Temps de batuda la seua peculiar tensió narrativa, i no la peripècia argumental. Com va comentar Josep Iborra, en «Temps de batuda, els trets llunyans d'un afusellament, el cadàver trobat pel camí, el fugitiu que tracta d'escapar a la mort per aquelles serralades mig salvatges, ressonen com elements anòmals de la vida de Cassana». Hi ha una escena, antològica, en què Valor utilitza aquesta tècnica d’intensificació per narrar-hi un fet que se sent al lluny, a Cassana, confús i inquietant enmig de la solitud de la muntanya.

Sobre els dies que se succeeixen en una «monotonia temerosa» —«surava sobre tot com una censura»—, la natura hi manté una presència obsessionant. El narrador no l’expressa líricament, sinó mitjançant la descripció precisa, sensual, com ara quan rememora els sons de la nit, la remor de les pinedes o l’aigua de l’aljub, «que té sentor de romaní, de timó, d’espígol, i l’aspror de la coscolla». 

Un aspecte d’aquest coneixement del paisatge natural que mostra Valor, com s’ha remarcat sovint, és la precisió i la riquesa lèxica amb què el descriu. Els arbres no són arbres, sinó el pi blanc, el roig i el ver, la carrasca, el ginebre, els oms, les acàcies, els xops, les nogueres, les serveres… Les aus són els «greixosos cruixidells, que tenen una denteta al paladar», o «les xisclaires torrudanes», o «les cogullades, sempre plenes d’astúcia». Aquesta vivacitat lèxica apareix també quan Valor descriu les accions humanes: «els veien bracillejar discutint», «hi ha una embrolla de dos mil dimonis», «de cara a un petit foc —un foguet de lladres». No fa falta tirar mà del diccionari davant mots i expressions que la majoria de nosaltres llegim per primera vegada. Els entenem i els fem nostres de seguida, com si els haguéssem mig oblidat i els retrobàssem, nous de trinca, en les seues pàgines. 

Les descripcions del camp es combinen amb les discussions ideològiques, amb referències a fets de l’actualitat política, d’una manera que recorda els temes i els procediments de la novel·la russa. El mateix narrador, que llegeix un llibre de narracions de Gogol, apunta un «paral·lelisme de la vida de la Casa Gran de l’Almussai amb la de les granges russes, sucoses, alegres i patriarcals, que tan vivament i amb tan nostàlgic amor conservador evocaven les lectures de Gogol». Al mateix temps, no tanca els ulls davant les dificultats de la vida al camp, de l’analfabetisme i de la misèria. En l’obra d’Enric Valor el món rural és l’expressió d’una vivència profunda, no l’esplai sentimental d’un urbanita.

La tensió que es crea entre la calma de la vida a la muntanya i els fets polítics ve redoblada pels sentiments ambigus del protagonista davant la revolució i els curs dels esdeveniments. D’una banda, veu amb simpatia aquell «gran intent d’una part molt viva i sacrificada de la Humanitat»; de l’altra, se’n distancia davant la crueltat i la irracionalitat. De més a més, i és un altre motiu d’inquietud, el narrador és conscient de trobar-se, socialment i personalment, en una situació equívoca. Ha estat expulsat i ignorat pels de la seua classe, «una societat tancada i egoista», i és mirat amb recel pels jornalers, que en les maneres i en la cultura del desclassat hi perceben encara el senyor. El narrador acaba reconeixent-se com una personalitat dual, escindida, dotada d’una «interna desconfiança» tant sobre els propis sentiments com envers la lògica dels esdeveniments: «Estava inevitablement entre dos mons, ni d’un plenament ni de l’altre tampoc».

La desconfiança i la incertesa es resolen en un final que recorda el de La muntanya màgica de Thomas Mann. Com un Hans Castorp, el protagonista de Temps de batuda s’incorpora a les forces combatents de la República. 

(publicat en Nosaltres la Veu, 16/01/2021)