diumenge, 11 de juliol de 2021

Defensa de la literatura catalana


Quin sentit tenen les nostres cultures? Quina flauta toquem o podem tocar? Aquesta pregunta, ens la podem formular amb un esperit escèptic i fins i tot derrotista. No fóra millor deixar-ho córrer i integrar-se en les altres cultures, començant per la que ja ens ha col·locat en el seu espai? El castellà, per a nosaltres; l’alemany o el rus, per als països de l’est; l’anglès, per a Holanda i Dinamarca…

La pregunta, però, es pot formular amb un altre esperit, que és un desafiament, i no una tossuderia, perquè parteix precisament no d’un provincianisme sinó del mateix principi de la literatura entesa en la seua universalitat. En aquest sentit, vull recordar ara un testimoni de la cultura txeca: Milan Kundera. Referint-se al concepte expressat per Goethe de «literatura mundial», diu que, per a la literatura txeca, «esdevenir part de la literatura mundial no sols era una tasca difícil sinó una tasca que corresponia a una necessitat vital, car era només en aquest espai supranacional de la literatura mundial on la literatura txeca trobaria la protecció i la garantia de la seua llibertat». Això és important tenir-ho en compte. Afirmar-se en una nació petita no és una manifestació reaccionària de provincianisme. Ho pot ser. Però no necessàriament. Més encara, crec, amb Kundera, que les nacions petites són les més interessades —és una necessitat vital— a afirmar el concepte de Goethe. Perquè si bé una nació petita pot caure en el provincianisme —entenent mal els valors nacionals—, una nació gran pot caure —i cau, de fet— en l’imperialisme, que és una mala manera d’entendre la literatura mundial, perquè la confon amb la seua pròpia literatura. Kundera diu també: «una nació petita mai no somia remodelar el món per adaptar-lo a la seua pròpia imatge, sinó, més aviat, de trobar-se en un món de tolerància i diversitat on poder viure en “igualtat”». És la cultura integralment, universalment, entesa. Les grans cultures europees, imperialistes de cara a les petites que es troben dins d’elles o en els seus marges, són imperialistes, però provincianes respecte a d’altres cultures no europees…

El llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens porta a la segona consideració de la cultura a què he al·ludit al principi: cal —i el llibre hi pot ajudar— crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. No fer cultura purament promocionada, sense estar animada per un esperit: grans moviments culturals s’han produït per aquesta voluntat de cultura pròpia —l’alemany de finals del segle XVIII i principis del XIX, la russa de la segona meitat del XIX. Fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial. Això demana un gran esforç, una gran obstinació, i una gran lucidesa: perquè és una aposta i no ens volem conformar amb guanys insignificants. Cal jugar fort.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 2. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 1380-1381.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada