dissabte, 7 d’agost de 2021

«Els Virreis», una gran novel·la europea

Entre les novetats que van aparèixer per Sant Jordi em sembla que ha passat una mica desapercebuda Els virreis, la gran novel·la de l’escriptor sicilià Federico De Roberto (1861-1927), una obra monumental de més de set-centes pàgines, que ha publicat Edicions 1984 en traducció al català de Pau Vidal. El mateix Vidal havia traduït uns anys abans El Gattopardo de Tomasi di Lampedusa, clarament inspirada en Els virreis.

És estrany que aquesta novel·la no siga més coneguda. Leonardo Sciascia la considerava la més gran de la literatura italiana després d’Els promesos d’Alessandro Manzoni. La novel·la de Manzoni, a què vaig dedicar el contrapunt cinquanta-set de La literatura recordada, tampoc no és molt llegida fora d’Itàlia. Una conseqüència d’escriure des d’una àrea lateral de la literatura europea? A les novel·les d’Eça de Queirós els passa igual. La literatura italiana, malgrat Dante i tants noms il·lustres, forma part d’aquesta àrea lateral, igual que la portuguesa, que la catalana o l’espanyola. De Roberto, com a sicilià, escrivia des de la perifèria de la perifèria. Però reconec que això no acaba d’explicar el ressò limitat que ha obtingut Els virreis. Pirandello, Sciascia i Lampedusa eren sicilians tots tres, i sí que han aconseguit un reconeixement generalitzat, dins i fora de la literatura italiana. O m’ho sembla a mi.

Publicada el 1894, Els virreis pren la forma d’una crònica privada i pública dels Uzeda, una família siciliana d’antiga estirp espanyola, els avantpassats de la qual van obtenir, en temps de Carles V, el càrrec de virreis. El marc temporal comprèn els anys que van del 1855 al 1882. La primera part transcorre entre el 1855 i el 1861, període en què es produeix el desembarcament de Garibaldi a Sicília (1860) i la proclamació del Regne d’Itàlia amb la constitució del primer parlament nacional (1861). La revolució liberal provoca de primer la fugida esbojarrada de l’aristocràcia siciliana, però a poc a poc tothom s’afanya a pujar al carro dels vencedors. El primer de tots, Gaspare Uzeda, duc d’Oragua, germà del príncep Giacomo.

El duc d’Oragua és tot un personatge, que m’ha recordat en més d’un punt el Jacob Collera de Mort de dama. Encara que es dedica a la política, li fa pànic de parlar en públic, i sempre ha de trobar un subterfugi o altre per defugir els compromisos oratoris. No per una timidesa insuperable, sinó perquè no té absolutament res a dir. La seua mediocritat i ignorància, que dissimula donant-se aires de presumpció i suficiència, són de pedra picada. Només és hàbil per a tirar endavant els seus interessos. De Roberto li fa dir una frase que il·lustra la rapacitat de l’estirp familiar —«Ara que hem fet Itàlia, ja podem passar a fer els nostres negocis»—, versió sacrílega de la que va pronunciar Massimo D’Azeglio, una de les figures del Risorgimento: «Ara que hem fet Itàlia, hem de fer els italians». El fet és que Gaspare Uzeda és elegit des de les primeres eleccions, gràcies als burgesos liberals, que veuen en els seus orígens nobles el senyal d’una distinció que ells no tenen. Després de l’elecció de l’oncle, el príncep diu al seu fill, Consalvo: «Quan hi havia els virreis, els nostres eren virreis; ara que tenim Parlament, l’oncle és diputat». L’oportunisme i el transformisme de les classes dirigents sicilianes és el reflex d’un immobilisme social, immune a tota transformació real.

La gran història és mantinguda sempre per De Roberto en un rerefons en favor de la crònica familiar i privada. Les vivències dels Uzeda actuan sovint com un subratllat simbòlic d’una gran eficàcia expressiva, com ara en la conclusió de la primera part, en què es narra el part de Chiara Uzeda, germana del príncep, obsessionada a tenir descendència, d’un fetus monstruós: «un tros de carn informe, un esguerro sense nom, un peix amb bec, un ocell plomat; aquell monstre sense sexe tenia un sol ull i tres potes». És la representació més esgarrifosa que mai s’haja fet del naixement de la Itàlia unida.

En la tercera i última part de la novel·la l’acció arriba al 1882, quan es produeix el definitiu ascens polític del jove Consalvo, que ha heretat el títol de príncep a la mort del seu pare i ha esdevingut alcalde de Catània. Consalvo seguirà els passos de l’oncle Gaspare, però amb més audàcia i més cinisme encara. Un dels moments culminants de la novel·la és la descripció del míting que fa el candidat Consalvo en les eleccions del 1882, amb l’extensió del sufragi previst per la reforma electoral. El seu discurs és una obra mestra de retòrica política i patriòtica, i de demagògia, que a penes disfressa la set de poder que anima el candidat, disposat a fer-se passar per progressista per tal d’aconseguir els seus objectius. Només un estudiant impertinent s’atreveix a dir, mig de broma: però què ha dit aquest? L’èxit que obté és immens i assegura la seua elecció com a diputat per Catània al parlament italià.

Abans d’anar-se’n a Roma, Consalvo acudeix a acomiadar-se de l’austera matriarca dona Fernanda, que s’està morint, encara lligada al món borbònic i la més rancuniosa de la família enfront dels canvis que s’estan produint. A l’espona del seu llit fa un altre parlament, que ella escolta sense dir res, donant-li l’esquena, de cara a la paret. Més que un parlament és un monòleg, transposició invertida del discurs pronunciat al míting. Consalvo intenta tranquil·litzar la tia, assegurant-li que els Virreis no han perdut el seu prestigi ni els seus privilegis amb el naixement d’Itàlia. Li recorda que «no triem el temps en què venim al món; ens el trobem tal com és, i com a tal hem d’acceptar-lo. A més, si és de veres que avui no estem molt bé, és que abans estàvem molt millor?», que «el passat moltes vegades ens sembla més bell perquè ha passat», i que «la diferència és més nominal que real…». Consalvo exposa també una filosofia negativa sobre la humanitat que és a la base de tota la novel·la: «la història és una monòtona repetició; els homes han estat, són i seran sempre els mateixos». I conclou el seu monòleg amb aquestes paraules, amb què acaba també la novel·la: «La nostra raça no ha degenerat: és sempre la mateixa».

El lector potser no deixarà de pensar que els Uzeda sempre han estat, en realitat, uns degenerats, i que d’aquí ve la seua identitat incommovible. Aquesta visió de la vida i de la realitat política, desesperançada, pràcticament nihilista, que explicita Consalvo en el seu monòleg final, recorre Els virreis de cap a cap. Per a De Roberto, el que marca la vida humana no és el sentiment de decadència, de l’extinció personal i familiar, com en El Gattopardo, sinó la repetició cruel i monòtona del comportament humà, sense cap esperança: lasciate ogni speranza… El pitjor de l’Infern és que és per sempre. Per això el crític italià Sergio Campailla va definir la novel·la de De Roberto com un «romanzo terribile», que es revela dolorosament actual, i no sols en relació amb Sicília. En algun moment l’he llegit com una il·lustració exasperada d’aquella frase que va escriure Fuster en un article durant la transició política: «done per fet que la dreta ha de guanyar sempre: guanya des del Paleolític Superior». El títol de l’article era Els residus de l’antic règim. Uns residus que ben mirat no eren tan residuals.

He repassat només l’esquelet de la novel·la. La carn d’Els virreis és la inoblidable i extensa galeria que presenta de nobles prepotents i extravagants enmig de contínues lluites, litigis i intrigues, i la descripció d’un univers sense pietat on només hi ha cinisme, oportunisme rampant i un estat incessant de guerra de tots contra tots, que ni reposa ni deixa reposar. Els personatges, gairebé sempre molt marcats, apareixen i desapareixen en una mena de carrusel enfollit. En més d’un moment, Els virreis sembla una novel·la expressionista. El més aparatós de tots és dom Blasco, que li ha tocat fer-se monjo per no disgregar el patrimoni familiar. Compendi de totes les virtuts —luxuriós, golafre, violent…—, sempre cridant, dom Blasco és un energumen que es passa la novel·la cagant-se en tot, en Déu i en sa mare, en l’abat, en el prior i en tot el capítol del convent. Això sí, quan acudeix al palau dels Uzeda, per muntar-hi un canyaret o altre, tots li besen la mà respectuosament. En major o menor mesura, tots els Uzeda comparteixen aquest caràcter de follia i d’energumenisme, que el narrador atribueix a la seua ascendència espanyola…

Un últim apunt. Cap al final de la novel·la, durant les eleccions del 1882, hi apareix, només una vegada, de passada, la paraula màfia.


PD. Encara que ja n’he dit alguna cosa, en la pròxima entrada compararé Els virreis amb El Gattopardo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada