dissabte, 25 de setembre de 2021

La pedanteria literària


En una carta de 12 d’abril de 1952, adreçada a Josep Maria Cruzet, el seu editor en aquell temps, Josep Pla se li queixava perquè li havien modificat el títol d’un llibre seu que havia d’anar a impremta:

«Amic Cruzet:
He vist avui un anunci al “Destino” del pròxim llibre i he quedat sorprès en veure que el llibre és anunciat:

Vent de garbí

quan el seu nom és El vent de garbí. Vent de garbí és un títol que no puc acceptar de cap manera, perquè és un títol d’una pedanteria literària incompatible amb el meu temperament. El títol autèntic és El vent de garbí, que espero serà respectat en el llibre. Els seus col·laboradors tenen la literatura en la sang, amic Cruzet! Em fan venir pell de gallina».

Vent de garbí, sense article, suggereix una exhalació lírica, un sentiment projectat sobre la natura o suscitat per aquesta. Amb article, amb l’article determinat, al·ludeix a un fet concret, exterior: un fenomen meteorològic. Quan Pla escrivia a Cruzet que els seus col·laboradors o correctors tenien la literatura en la sang, volia dir que aquells identificaven la literatura amb la inconcreció, amb el lirisme, amb un estil basat en les paraules més que no en les coses. Alguns crítics babaus, davant d’una escriptura florida, tòpicament poètica, que intenta encabir una metàfora o una comparació en cada frase, parlen de creativitat verbal, quan no hi ha sinó una escriptura buida, retòrica, de molt poca volada. Quan no hi ha res a dir, el recurs és inflar el llenguatge, maniobra de dissimulació que només pot enganyar els incauts.

La pedanteria literària de què parlava Pla és símptoma d’una experiència superficial de la literatura. Com el turista que es fixa només en el que és típic, que només reconeix el que és típic —el que és tòpic—, alguns, quan escriuen, s’encarcaren, es posen de perfil i adopten una actitud o un to «literari», com ara l’elegíac, que demostra la gran sensibilitat de l’autor, o el to transcendental, que en la pràctica es converteix en un mitjà d’inflar el que no té cap valor ni cap sentit. O el to emfàtic, acompanyat d’un sentiment de superioritat moral, falcat en tots els principis del que és políticament correcte. Als escriptors els agrada molt pontificar. O s’esforcen a expressar sentiments profunds i inefables. Hi ha pous que no tenen aigua, només brossa i foscor. Són molt profunds.

No m’oblide del to forçadament enginyós i divertit. De la mateixa manera que alguns autors no poden evitar de col·locar una metàfora en cada frase, n’hi ha que intenta fer-se el gracioset a cada línia, tot salpebrat amb els inevitables refranys de la saviesa popular. Compte, perquè els valencians tenim el to gracioset en la sang. La fatalitat de tots aquests «estils» és que provoquen l’avorriment en el lector i malmeten les bones qualitats i intencions de qualsevol llibre.

Ningú no està lliure d’aquests perills. Com advertia F.L. Lucas en Style. The art of writing well, la musa d’un escriptor té sempre molt de sirena. Per això, tot escriptor hauria de contemplar les seues criatures mentals tan implacablement com un pare espartà: si no són sanes del tot, millor desfer-se’n. Lucas recomanava de no escriure mai una línia sense examinar si té sentit, si no conté cap exageració. Escriure d’una manera clara i precisa, anant al gra, amb un mínim d’amenitat, sense proferir insanitats, sense pedanteria ni pretensió, és difícil.

Acabe aquesta nota com l’havia començada: amb Pla. En el prefaci a Retrats de passaport (OC, 17), Josep Pla hi va escriure: «A mi m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, reminiscències —que són les ombres de les ombres dels records—, biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La literatura anglesa, en aquest sentit —repeteixo—, és un permanent i fabulós prodigi. La francesa també, encara que més donada al vedetisme. La literatura no és més que un esforç contra l’oblit. La literatura personal destrueix la distinció romàntica entre l’home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu. Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d’atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d’una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica». En aquest text, com en la carta a Josep Maria Cruzet que he citat abans, Josep Pla manifestava la seua desconfiança davant la «literatura» i, al mateix temps, la seua preferència per una literatura determinada: els epistolaris, els diaris, les biografies i les autobiografies, els llibres de memòries i de records, els llibres de viatge, d’història, l’assaig literari… Tot el que queda fora dels gèneres literaris per excel·lència: poesia, narrativa i teatre. En la recomanació de desfer-se de «la distinció romàntica entre l’home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu», no hi hem de veure una reivindicació de l’aficionat, de l’escriptor de diumenge a la tarda, que Pla sempre va criticar, sinó d’un tipus de literatura al servei de la intel·ligibilitat i de la precisió, sense aurèola romàntica, integrada en la resta d’activitats humanes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada