Flaubert i els imbècils

Una de les lectures importants que he començat aquesta tardor és la Correspondència de Flaubert. Dic que he començat, perquè es tracta d’una obra molt extensa, editada en cinc volums de La Pléiade, més de cinc mil pàgines, que vaig alternant amb altres llibres que reclamen els seus drets. De moment, he acabat el primer volum, que abraça el període de gener del 1830 a juny del 1851.

Un motiu que apareix ben aviat en aquestes pàgines és l’aversió de Flaubert per la bêtise: per la bestiesa, estupidesa, idiotesa, imbecil·litat… Flaubert estava convençut que li havia tocat viure en un temps especialment tocat de cretinisme, i que estava envoltat de cretins, de bêtes. Les seues novel·les presenten diverses personificacions d’aquesta característica humana. Les més conegudes són les del farmacèutic Homais, de Madame Bovary, i la parella Bouvard i Pécuchet, protagonistes de la novel·la homònima que va aparèixer pòstumament. A més, Flaubert es va entretenir recollint en un Dictionnaire des idées reçues —Diccionari de llocs comuns— alguns dels clixés que els estúpids repeteixen arribat el cas d’una manera automàtica, indefectible.

A Flaubert l’horroritzava tant l’època que li havia tocat viure que va triar-se com a patró sant Policarp, a qui s’atribueix la frase «Deú meu, Déu meu, en quin temps m’heu fet viure!». Sant Policarp va ser bisbe d’Esmirna en els temps del cristianisme primitiu i aquelles paraules semblen fer referència a les incomoditats i penúries que van patir els primers cristians, i supose que també al clima una mica delirant d’aquell primer cristianisme. Va morir màrtir en la foguera. El relat del seu martiri és el més antic que es conserva. De vegades, Flaubert signava les cartes com a Policarp, i durant els últims anys de la seua vida celebrava el sant del seu patró amb un banquet on convidava els amics. Hi havia disfresses, regals; menjaven i bevien com uns porcs. Es diu que Flaubert va dir que «Madame Bovary, c’est moi»; hauria pogut dir igualment: «Saint Polycarpe, c'est moi».

En una de les cartes d’aquest primer volum, adreçada el 1850 des de Rodes a un parent seu, l’oncle Parain, durant el llarg viatge per l’Orient que va fer amb Maxime Du Camp, Flaubert identificava com la serenitat com una de les principals característiques de la bêtise. Els imbècils no s’immuten per res. L’estupidesa és una cosa inamovible, és de la naturalesa del granit, dura i resistent, li deia. I li contava al respecte una anècdota de la seua estada a Egipte. A Alexandria, un cert Thompson, de Sunderland, havia escrit amb lletres enormes el seu nom sobre la columna de Pompeu, que es llegien des d’un quart de llegua de distància. No hi havia manera de veure la columna sense veure-hi el nom de Thompson, i per tant sense pensar en Thompson. Per a Flaubert, aquest cretí s’havia incorporat al monument i es perpetuava amb ell. Més encara: l’aixafava amb l’esplendor de les seues lletres gegantines. I concloïa: «Tots els imbècils són més o menys uns Thompson de Sunderland. En la vida els retrobem en els llocs més bells i des dels angles més purs. Són tan nombrosos, tenen tan bona salut! Mentre som de viatge, en topem molts, però com que passen ràpid, diverteixen. No és com en la vida quotidiana on acaben per tornar-vos ferotge». L’exasperació que li provocava el burgès l’obligava a ser agressiu, o ferotge.

En una altra carta, adreçada a Louise Colet, la seua amant, Flaubert precisava que el seu patró espiritual pronunciava la fórmula citada abans «en se bouchant les oreilles et en s'enfuyant du lieu où il était», tapant-se les orelles i fugint del lloc on era. És la mateixa actitud o reacció de Flaubert, tant moralment com socialment. Com que estava convençut que l’estupidesa era permanent, incorregible i immutable, això justificava pegar a córrer per recloure’s en la torre d’ivori. Ara, l’estupidesa no el deixava indiferent: li despertava un ressentiment assassí, que recorre de cap a cap Madame Bovary. Un moralista, un moralista amb tendència a pontificar, observaria amb el dit alçat que no és l’amor del bé, la compassió pel proïsme, el que motivava Flaubert, sinó l’odi de la mediocritat humana.

Hi ha un aspecte de la imbecil·litat, que Flaubert no va tocar mai, crec. El fet que, per definició, els imbècils són els altres. Per a molts, tots els altres. Potser no costaria gaire de retrobar la bêtise en la vida i en la personalitat del mateix Flaubert. Sartre, en el llarguíssim llibre que li va dedicar, el va motejar com l’idiota de la família. Alguns han recordat, amb malícia, que la infantesa de Flaubert va ser intel·lectualment lenta. Va aprendre a llegir a nou anys. Ell mateix va dir, però, que si no va aprendre abans va ser perquè no li feia falta. N’hi havia que li llegien en veu alta el que volia.

A més de celebrar el dia de sant Policarp amb un banquet, Flaubert, quan era més jove, tenia el costum de celebrar l’Any Nou anant de putes. Ho conta en una de les cartes a Louise Colet, com una cosa divertida, que feia gràcia. A Louise Colet no li va fer gràcia.

Per acabar, una observació sobre la relació entre l’estupidesa i la felicitat que he llegit en aquest primer volum de la Correspondència de Flaubert: «Ser estúpid, egoista i tenir bona salut són les tres condicions necessàries per a ser feliç. Però si us en falta la primera, esteu perduts».