Stendhal també es queixava dels imbècils

No hi vaig caure mentre l’escrivia, però al cap de poc de publicar la nota de la setmana passada (Flaubert i els imbècils) sobre un motiu de la correspondència de Flaubert, vaig recordar que també Stendhal mostra una aversió insistida en moltes de les seues cartes envers els sots, mot que ve a significar el mateix que bêtes, aquesta mena de gent que excitava el ressentiment de l’autor de Madame Bovary. Sots, bêtes: estúpids, imbècils, babaus, ximples, burros…

De tota manera, encara que Stendhal malparla sovint dels sots en la seua Correspondència, no es mostra tan agressiu com Flaubert. Preferia dominar l’exasperació que li provocaven i adoptar determinades estratègies per a neutralitzar-los. En una de les cartes a Pauline, la seua germana, li escrivia que per a viure en societat és fonamental saber com tractar-los. Li recomanava, si volia tenir un mínim d’èxit en la vida, d’aprendre a complaure la vanitat dels sots. «C’est là tout», li deia, perquè la característica principal d’un sot és «l’extrema vanitat sobre les coses infinitament puerils».

De vegades, en lloc de parlar dels sots, dels estúpids, Stendhal concreta més i es refereix a les âmes basses, les ànimes baixes, els mediocres, la gent freda i avorrida. Convé portar compte amb ells, perquè, com advertia a la seua germana, «a la gent freda i mediocre li agrada fer mal a qui creuen que és feliç» i que l’home mediocre és sempre envejós. Aquesta regla, deia, no té excepcions.

Stendhal va declarar més d’una vegada que la seua principal ocupació era «la chase au bonheur», la cacera de la felicitat, i que la desgràcia més gran és portar una vida avorrida. Doncs bé, el pitjor dels burros i dels mediocres és que són d’un avorriment que tomba d’esquena i en aquest sentit són un obstacle per a la felicitat personal. A Flaubert, en canvi, la paraula felicitat no li deia res. En una carta del 1846 al seu amic Maxime Du Camp, li confessava que «he nascut amb poca fe en la felicitat. Des de ben jove he tingut un pressentiment complet de la vida. Era com una olor de cuina nauseabunda que s’escapa per un espirall. No fa falta haver-ne menjat per a saber que us farà vomitar». El mateix any, la seua amant, Louise Colet, li va preguntar per què es mostrava reticent a dir-li que l’estimaria per sempre, això que costa tan poc. Flaubert li va contestar que «no he vist mai un infant sense pensar que es farà vell, ni un bressol sense pensar en una tomba. La contemplació d’una dona nua em fa imaginar el seu esquelet». En fi, per a rematar la consternació de la pobra Louise, li reconeixia que per a ell l’amor no era el més important, i li retreia que «tu en fais un tambour pour régler les pas de l’existence». Era l’art, la literatura, el que ocupava el lloc primer per a Flaubert. Però li costava escriure. En una altra carta a Du Camp, es queixava que des de feia cinc dies no havia escrit una línia, perquè no sabia com resoldre una transició del text que tenia entre mans. «Ô Muse, que ton pucelage est dur!», s’exclamava. Les cartes, per contra, les escrivia amb una gran fluïdesa, amb un estil àgil i matisat. Alguns han arribat a insinuar, supose que per a fer-se els originals, que el valor literari de la seua correspondència és superior al de les seues novel·les. Jo també ho pense, però no ho diria mai en veu alta. Quede entre nosaltres.

No era el cas de Stendhal, que escrivia amb una facilitat insultant per als mortals. L’únic que el preocupava era ser clar i precís, i amè, i no fer frases ni caure en la retòrica i, per tant, en la mentida o la inexactitud. A penes corregia res, com Mozart. La cartoixa de Parma, aquesta obra mestra de la narrativa, ni tan sols la va escriure. La va dictar, mentre es passejava amunt i avall de la cambra. No se li va passar mai pel cap renunciar a viure per a «consagrar-se a l’art». El que més li agradava eren les converses plenes d’esprit, anar al teatre a sentir òpera i a admirar les esquenes de les italianes, visitar museus, esglésies, llacs i muntanyes. En els seus llibres la lucidesa i la intel·ligència van sempre acompanyades d’una vivacitat, d’un brio que no decau mai, que fa de Stendhal el Mozart de la literatura. Stendhal, Stendhal!