Què passa després de llegir un llibre?

En una carta a Louise Colet, de 20 de juny de 1853, Flaubert es preguntava quina era la causa de l’èxit prodigiós que tenien les novel·les de Dumas. Per a ell, aquest èxit s’explicava perquè per a llegir-les no cal tenir massa instrucció —no cal haver llegit molt abans— i perquè l’acció és divertida. Mentre les llegeix, el lector es distreu. Després, una vegada tancat el llibre, com que no en queda cap impressió i tot ha passat com aigua clara, on retourne à ses affaires.

Flaubert assenyalava que la mateixa cosa es podia dir de l’òpera còmica, de la pintura de gènere i de les Revues de la semaine, unes cròniques culturals i socials que signava un monsieur Eugène Guinot. Flaubert les llegia de tant en tant, supose que perquè li excitava els instints assassins. Aquell matí de 1853 n’havia llegit una sobre Suïssa en què havia descobert unes frases gairebé textuals a les que havia posat en boca d’Emma Bovary i Léon durant la primera conversa entre tots dos:

«—Jo trobo que no hi ha res tan admirable com una posta de sol —continuà ella—, però sobretot a la vora del mar.

—Ah!, m’encanta el mar! —va dir monsieur Léon.

—I a més —replicà madame Bovary—, no li sembla que l’esperit flota més lliurement en aquella extensió il·limitada, i que aquesta contemplació eleva l’ànima i et dóna idees d’infinit, d’ideal?

—És el mateix que passa amb els paisatges de muntanya —continuà Léon—. Tinc un cosí que va anar a Suïssa l’any passat, i em deia que un no es pot figurar la poesia dels llacs, l’encant de les cascades, l’efecte gegantí de les glaceres».

Encara que es feia l’indignat, Flaubert no podia dissimular el plaer morbós que li produïa l’espectacle de la bêtise: «Ô bêtise humaine, te connais-je donc? Il y a en effet si lontemps que je te contemple!» I concloïa sarcàstic que la mateixa gent que parla de la «poesia dels llacs» detesten tota aquesta poesia, tota mena de natura i tota mena de llac, excepte el seu orinal, que prenen per un oceà.

Tornem a les raons de l’èxit que tenien les novel·les de Dumas. Tal com apuntava Flaubert, són fàcils de llegir, distreuen i no deixen cap rastre en el lector. Aquest últim punt planteja una qüestió fonamental: què passa després de llegir un llibre? Doncs, no-res. No passa res. El lector tanca el llibre i passa a una altra cosa. Se’n va a passejar, o a sopar, o a dormir, sobretot si estava llegint al llit: on retourne à ses affaires. El lector entra i surt d’un llibre amb una naturalitat perfecta i torna a la vida de cada dia com si no hagués passat res. El cas d’un lector hiperbòlic, com don Quixot, que va quedar atrapat en els seus llibres, sembla que no es dóna en la vida real. Don Quixot és un personatge que només és creïble en el marc d’una novel·la: d’una ficció.

Va ser també el cas de Flaubert? Ell mateix es definia com un homme-plume i declarava que «le seul moyen de supporter l’existence, c’est de s’étourdir dans la littérature comme dans une orgie perpétuelle». Ses affaires era la literatura —llegir i escriure—, interromputs només, de tant en tant, per algun viatge, una trobada amb Louise Colet, les classes que s’obligava a impartir a la neboda… Flaubert valorava sobretot aquells llibres que, a diferència d’una novel·la de Dumas, li deixaven una empremta profunda. En una altra carta a Louise Colet, de 15 de juliol de 1853, li escrivia que «on peut juger de la bonté d’un livre à la vigueur dels coups de poing qu’il vous a donnés et à la longueur de temps qu’on est ensuite à revenir». Kafka va dir la mateixa cosa en una frase que s’ha citat moltes vegades: «un llibre ha de ser com una destral que trenqui el mar glaçat que tenim dins nostre». L'he comentada en un pas d'Els còmplices (pàg. 23).

Deixem de banda aquestes metàfores hiperbòliques, doblement imprecises, per tant. Més modestament, limitem-nos a constatar que els efectes d’alguns llibres perduren més enllà de la lectura, com deia Flaubert que li passava amb els Essais de Montaigne: «je ne connais pas de livre plus calme et qui vous dispose à plus de sérénité». Llibres com els Essais demanen i permeten de ser rellegits, l’única manera seriosa de llegir, segons Fuster. Flaubert va llegir el Candide de Voltaire més de vint vegades.

Entre aquests llibres que no s’esgoten en la pura funció d’entreteniment i que pertorben la tornada del lector à ses affaires com si no hagués passat res, Paul Valéry en distingia dos tipus: els que actuen com un estimulant per al lector i els que li serveixen d’aliment. Els primers ens fan reaccionar i ens posen en marxa, ens sacsegen, com el catalitzador que desencadena una reacció química. Els segons, en paraules de Valéry, «són aliments la substància dels quals es transformarà en la meva. La meva pròpia natura n’extraurà formes de parlar o de pensar; o bé recursos definits i respostes ja fetes: cal manllevar els resultats de les experiències dels altres i enriquir-nos amb el que ells han vist i nosaltres no». Els Essais eren per a Flaubert, que es referia a Montaigne com mon père nourricière, aliment i estímul alhora, una font on tornava una vegada i una altra per recuperar el to perdut.