diumenge, 15 de maig de 2022

Els llibres es fan com les piràmides


La crítica literària ha intentat resseguir sovint el procés de creació d’una obra, refent cap endarrere, com si fos una investigació arqueològica, el camí que ha portat al resultat final. Amb aquest objectiu es recorre a les diferents versions dels manuscrits, a l’escrutini del text, a la biografia de l’autor, als testimonis d’amics, coneguts i saludats, al context de l’època, a la influència i a la presència d’altres llibres en l’obra estudiada… Com es pot escriure la Divina Comèdia, o Anna Karènina, o l’Ulisses? Quina va ser la cèl·lula embrionària que va generar aquestes obres? Com es pot ser Dante?

Aquestes preguntes remeten en últim terme a una realitat que se’ns escapa, gairebé inefable. Però hi ha alguna rara ocasió en què podem seguir pas a pas, amb detall, en directe, el procés de creació d’una obra, com ara en les cartes de Flaubert a Louise Colet. Després de tota una jornada barallant-se amb Madame Bovary, la majoria de vegades amb resultats ben magres, Flaubert encara tenia forces per a escriure a la seua amiga unes cartes ben llargues en què li comentava els seus progressos en la redacció d’aquesta novel·la, les dificultats amb què s’enfrontava i les reflexions literàries que li suggeria el procés de creació literària.

En una de 7 d’abril de 1854, li contava que havia devorat en tres hores tot un volum mèdic sobre el peu contrafet per a poder redactar el capítol 11 de la segona part, aquell en què Charles du a terme la desastrosa operació d’Hyppolite. Es dolia que la mania d’escriure —la diabòlica mania d’escriure, que en deia Pla— sol anar acompanyada d’una ignorància monstruosa. Si el nostre coneixement de les coses fos tan ampli com les ganes que tenim d’escriure, deia, tot aquest coneixement ens proporcionaria idees i comparacions. Abans de posar-se a escriure, caldria saber-ho tot. Assenyalava també que els llibres d’on es deriven literatures senceres, com ara els d’Homer i Rabelais —«la grande fontaine des lettres françaises»— són enciclopèdies de la seua època.

Flaubert recordava en aquesta mateixa carta un precepte curiós de Ronsard: era convenient que els poetes tinguessen coneixement de les arts i els oficis —ferrers, orfebres, fusters— per extreure’n metàfores, com una manera d’aconseguir una llengua rica i variada. Tot seguit, Flaubert sintetitzava aquest ideal estilístic amb una imatge que s’ha citat sovint: «cal que les frases s’agiten en un llibre com les fulles en un bosc, totes diferents en la seua semblança». Cada frase ha de ser única. Al mateix temps, cada una ha d’estar connectada amb les altres, mitjançant un patró —semàntic, fònic, rítmic— que les relliga, les agita com un vent i les empenta cap endavant.

Quins llibres es poden considerar enciclopèdies de la seua època, a més dels que esmentava Flaubert? Em ve al cap de seguida, és clar, la Divina Comèdia. O el Llibre de meravelles de Ramon Llull, que es pot considerar una enciclopèdia novel·lada. La Bíblia o la Comèdia humana de Balzac no són enciclopèdies: són biblioteques. No és el mateix. Novel·les com l’Ulisses o Anna Karènina tenen un alè enciclopèdic, però al costat de la Divina Comèdia o de l’Odissea el món que representen sembla bastant reduït o parcial. La Recherche de Proust? Josep Iborra la considerava una enciclopèdia de l’experiència estètica. Hi ha, és clar, els llibres que són enciclopèdies, organitzades orgànicament —el Llibre de meravelles de Llull n’és un exemple— o seguint l’ordre arbitrari de l’alfabet. Abans de l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert, n’hi ha d’altres, de caràcter més particular, com ara la Història natural de Plini el Vell, la Histoire naturelle de Buffon i, sobretot, el Dictionnaire historique et critique de Pierre Bayle.


Flaubert va escriure algunes de les seues novel·les amb la tècnica sistemàtica del diccionari enciclopèdic, cosa que va requerir la lectura i l’estudi previ de molts volums. Per a Bouvard et Pécuchet, una mena d’enciclopèdia de la bêtise, Flaubert va llegir i anotar més de mil cinc-cents llibres sobre les temàtiques més diverses. Per a Salambó, més d’un centenar sobre diferents aspectes de la civilització púnica.

La confecció d’una enciclopèdia comporta una redacció laboriosa a partir d’un pla previ. La inspiració del moment i l’impuls imaginatiu, per tant, hi tenen un paper secundari. En una carta a l’escriptor Ernest Feydeau, de novembre de 1857, li recomanava de deixar reposar un conte que aquest li havia enviat i refer-lo més endavant. Com que el conte que havia parit aquell Feydeau devia ser un desastre, Flaubert li advertia que els llibres no es fan com els infants, sinó com les piràmides, amb un disseny premeditat, col·locant grans blocs un damunt l’altre, a força de múscul, de temps i de suor. A més, li feia saber que el resultat final no serveix de res: es queda al desert. Però dominant-lo prodigiosament, això sí. Per a acabar-ho d’arreglar, els xacals s’hi pixen i els burgesos s’enfilen al capdamunt. Etcètera. Els llibres es fan com les piràmides. Si més no, així va redactar Flaubert la majoria de les seues novel·les.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada