Una nota sobre la «Historia de la literatura universal» de Riquer / Valverde

RBA ha reimprès en rústica, en dos volums, la Historia de la literatura universal de Martí de Riquer i de José María Valverde. Reprodueix l’edició que va publicar amb el segell de Gredos en tapes dures el 2007, quan aquesta editorial ja havia estat absorbida per aquella. La primera edició d’aquesta obra havia aparegut en tres volums entre 1957 i 1959 en l’editorial Noguer. Des del 1968, ampliada, ha conegut diverses reedicions i reimpressions en Planeta. Entre 1984 i 1986 Planeta en va publicar una nova edició en deu volums, que acompanyava el text de Riquer i de Valverde amb una àmplia selecció de textos antològics i de resums argumentals, i també de moltes il·lustracions. No ha estat reimpresa des d’aleshores. El lector interessat pot recórrer a una biblioteca o comprar-la en una llibreria de vell.

Convé advertir que aquesta Historia de la literatura universal no està escrita a quatre mans, encara que els títols de crèdit de l’edició no ho aclareixen i deixen que el lector supose pel seu compte que Riquer ha redactat la part que va des de l’antiguitat fins a la literatura medieval i Valverde a partir de l’edat moderna. Carlos Pujol, en la presentació que va escriure per a aquesta obra, declara que la participació de Riquer comprèn les literatures de l’antiguitat grega i llatina, i els capítols dedicats a la literatura medieval, i així mateix tot el Renaixement espanyol, que, en paraules de Pujol, culmina en Cervantes. Encara que no ho diu, sembla que Riquer va redactar també el primer capítol, Literaturas orientales proyectadas sobre Europa, concretament la literatura sànscrita, l’hebrea i l’àrab. En l’edició en deu volums de Planeta, s’indica clarament que Martí Riquer és l’autor dels tres primers volums i Valverde dels set restants. Riquer no va introduir cap canvi en els capítols que havia redactat prèviament. Ja ho tenia bé. Valverde, en canvi, va refer en major o menor grau la seua part. I no sempre per a millor. A més, va redactar de nou el capítol IV (Crepúsculo del medievalismo y alba del Renacimiento), i tota la part del renaixement, incloent-hi el renaixement espanyol i Cervantes, que ja havia redactat Martí de Riquer en l’edició anterior. Els textos de Riquer sobre Dante, Boccaccio o Cervantes (que són els que es reprodueixen en l’edició de dos volums, com aquesta de RBA) són superiors, crec, als que va escriure de nou Valverde per a l’edició en deu volums. L’assaig de Riquer sobre Dante, per exemple, és més sintètic, més ajustat i es llegeix millor.

L’estil de Riquer, a més de la claredat i la precisió, té la gràcia, o la té per a mi, de posar en un primer pla les seues fortes conviccions cristianes a l’hora de valorar obres i autors. Així, parlant de l’Heptameró de Margarida de Navarra, assenyala que «debemos confesar que la inteligente malicia y la elegante liviandad de estos cuentos se hallan a gran distancia del arte infinitamente superior de Boccaccio», valoració tan precisa com justa. De seguida hi afegeix que encara que «no nos asustan las obscenidades, situaciones escabrosas y escatológicas ni el anticlericalismo mal intencionado» i que «aceptamos el buen humor y chocarrería de los fabliaux porque son creaciones que se complacen en lo tabernario, soez y acanallado, nos sorprende que una dama de sangre real, cargada de latines y de preocupaciones reformistas y con sus puntas y ribetes de misticismo, escriba como lo hace Margarita de Navarra». La perplexitat de Riquer està justificada del tot i la podem compartir amb facilitat. Si oblidem, això sí, que la millor literatura sol fer-se en col·laboració amb el dimoni. Valverde, per la seua banda, combinava les conviccions cristianes amb les marxistes, i no es va estar de caracteritzar en la versió dels deu volums els vuitanta-dos contes de l’Heptameró com uns relats «generalmente de gran crudeza, alguna vez incluso malolientes». Com que sóc incapaç de trobar un sentit metafòric a malolientes, entenc que aquesta obra l’hem de llegir amb una pinça al nas.

No fa tant de temps, la redacció d’una història de la literatura universal per part d’un únic autor era un fet habitual. Durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat, se’n van traduir al castellà, de l’alemany, unes quantes. Repassant les que tinc en la meua biblioteca, puc esmentar la Historia de la literatura universal de Robert Lavalette, publicada el 1957 per Destino, la d’Eduard von Tunk, publicada en tres volums per la Revista de Occidente entre el 1962 i el 1964, la de Paul van Tieghem, publicada el 1953 per Miquel Arimany, i la d’Erwin Laaths, publicada el 1967 per l’editorial Labor, i ampliada per diversos autors, entre els quals Miquel Bauçà, Antoni Comas i… Gabriel Ferrater!, que va afegir al text de Laaths algunes pàgines sobre Ausiàs March i Shakespeare. (Vegeu aquesta entrada del blog d’Enric Blanes: Shakespeare i Ferrater.)

Ara les històries de la literatura —nacionals o universals— no solen ser obra d’un únic autor, o de dos, sinó que cada període o cada escriptor és encarregat a un especialista o a un grup d’especialistes. Els resultats solen ser desiguals. El que es guanya per un coneixement més aprofundit de la matèria tractada, suposant que es guanye, que ja és suposar, es perd per la manca d’una visió unitària i també d’un to personal. Un autor com ara Martí de Riquer no ho havia llegit tot, però de segur que havia llegit més que qualsevol estudiós que ho sap tot sobre determinat autor medieval. A més, el seu gran coneixement de la literatura medieval anava acompanyat d’una sensibilitat estètica que l’erudició no havia ofegat.

S’ha destacat, amb justícia, que la Historia de la literatura universal de Riquer / Valverde és l’obra d’uns lectors experimentats i amb sensibilitat literària. Que es tracta d’un llibre no sols de consulta, sinó també de lectura, que té la intenció d’incitar a llegir algunes de les obres que els seus autors més s’estimaven, més enllà de la intenció purament informativa. Així i tot, tots dos autors s’enfronten amb una sèrie de problemes que no són fàcils de resoldre. ¿Com organitzar i presentar un material tan vast, que s’estén en l’espai i en el temps? Com evitar que una història de la literatura universal es convertesca en una juxtaposició de noms, d’obres i de períodes, que moltes vegades s’encavalquen?

En el pròleg que van redactar per a la seua Historia, amb el títol de Propósito y estructura de esta obra, Riquer i Valverde s’hi van plantejar una qüestió prèvia: quins autors i obres incloure i quins no. De manera pragmàtica, o axiomàtica, hi assenyalaven que «es lícito suponer cierta universalidad, cierta coincidencia mayoritaria en las valoraciones». Cap persona com cal dubtarà quan es tracta d’Homer, de Dante, de Shakespeare, d’Austen, però… com va dir Nostre Senyor, són molts els cridats i pocs els elegits. Una història de la literatura universal comporta, molt més que en el cas d’una literatura nacional, una tria dràstica, que no sempre serà justa i sempre es podrà discutir. Riquer i Valverde reivindicaven, en últim terme, la plena responsabilitat dels seus judicis: «contamos al lector nuestras experiencias, aunque no agoten el total de la literatura existente, en lugar de limitarnos a hacer un extracto de manuales históricos». Hi afegien que «se hablará de Homero com la misma vivacidad que si fuera de nuestro siglo; de James Joyce, como si fuera un elisabetiano». En definitiva, el corpus literari es tractava com un tot simultani, tal com correspon a l’experiència de qualsevol lector culte.

Ara, tractant-se d’una història que abraça molts segles i autors de moltes llengües, s’imposa un cert ordre a l’hora de presentar el material literari, per molt triat que estiga. En primer lloc, és clar, l’ordre cronològic, però «sin criterios fijos de orden idiomático». Els fils de les diferents literatures nacionals poques vegades es poden resseguir amb un paral·lelisme estricte. Hi ha segles que en moltes literatures tenen poc interès, si no és per als fabricants de papers acadèmics. Un exemple, només: quan al nostre país va aparèixer al segle XIII un Ramon Llull, a Anglaterra, la pàtria de Shakespeare, encara anaven en taparrabos.

Un altre criteri per a classificar el material literari, complementari del cronològic, és el de «tener en cuenta los grandes movimientos espirituales de la historia cultural». El renaixement, el barroc, el romanticisme, el… Tornem a trobar-nos amb el mateix inconvenient. Un moviment com el renaixement, que es desenvolupa amb certa lentitud en el temps, canvia a mesura que passa d’un país a un altre. Si algú vol aplicar-lo a la literatura espanyola o de la catalana, el resultat serà ben magre: ben poc renaixentista. Si algú intenta fer el mateix amb el romanticisme, d’escriptors romàntics espanyols i catalans en trobarà, però en el sentit pejoratiu de la paraula. Els desequilibris entre les diferents literatures nacionals són inevitables, més encara si es té en compte la procedència lingüística dels autors i del públic lector a qui s’adrecen. Un crític anglosaxó (C. Brandt Corstius), en una elogiosa recensió del Riquer / Valverde, retreia que «considerably more space is allotted to Spanish literature than its contribution to European letters would seem to justify». I remarcava amb una punta de malícia que «the work seems to combine two incompatible aims; that of presenting a history of world literature and that of stressing the Spanish contribution to it».

Riquer i Valverde eren ben conscients d’aquests problemes, i per això declaraven que «al insertar los hechos literarios en los movimientos espirituales de la historia cultural, no se subordinan del todo aquéllos a la estructura y ordenación de éstos, sino que se atiende más bien al alcance de un nivel crítico en la madurez literaria en los frutos de estos movimientos». En definitiva, l’objectiu era comentar i subratllar els valors específicament literaris de les obres individuals. Si més no, aquesta era la seua declaració d’intencions.

(publicat en Blog de l’Escola de Llibreria)