El Fuster d’Enric Sòria

Joan Fuster deu ser a hores d’ara un dels autors de la literatura catalana que disposa d’una bibliografia més abundant sobre la seua obra. En la major part, és una bibliografia de procedència acadèmica, sovint de caràcter una mica maquinal: tesis doctorals, ponències presentades en jornades, simpòsiums i altres saraos. Per això, llegir el llibre que ha publicat fa poc Enric Sòria, I morir deu ser deixar d’escriure. Joan Fuster o l’escriptura com a autoretrat en moviment (Editorial Afers), escrit per algú que, com ell, ha llegit Fuster a fons, i que és escriptor ell mateix, produeix una gran sorpresa. I una sensació de confort molt agradable.

En el pròleg amb què l’encapçala, recorda que «de vegades per encàrrec i de vegades no, al llarg dels anys he hagut d’escriure sovint sobre l’obra de Fuster, en ocasions sobre un llibre concret, o sobre un aspecte més o menys tècnic, i en altres des d’una òptica més general». Són trenta-vuit assaigs —si he comptat bé—, d’extensió diversa, que ha arreplegat en aquest volum amb la intenció de constituir, «amb aquest mosaic de textos, el meu Fuster». Ha preferit no refer-los, perquè «això hauria significat transformar de cap a cap els textos, cadascun dels quals té una data i un projecte precís». Quan ha cregut convenient matisar algun punt, ho ha fet en postdates, redactades expressament per a aquest llibre. Adverteix també que un recull d’aquestes característiques inevitablement ha de ser repetitiu. Però aquestes repeticions, quan es produeixen, són útils per al lector, com uns subratllats dels punts que l’autor considera més importants.

Convençut que Fuster és sobretot un escriptor, i dels millors que hem tingut, Enric Sòria dedica moltes de les pàgines del seu llibre a justificar aquesta afirmació, que d’una altra manera hauria quedat com un simple compliment hagiogràfic. El que realment el captiva i el desconcerta alhora «és l’espectacle d’un escriptor que pensa discutint-se i que filtra aquest debat íntim, sense gaires inhibicions, en l’escriptura». Aquest debat intern «d’una intel·ligència que va perfilant i discutint el seu pensament mentre l’escriu» és la qualitat més singular de l’assaig fusterià; és «el que li dona tensió i el vivifica». Sòria analitza el peculiar ritme de la prosa fusteriana, «un discurs desimbolt, que avança, de fet, en espiral», un flux de consciència intel·lectual que fa d’alguns dels seus assajos «uns esplèndids documents literaris». Precisa també la influència del Glosari d’Eugeni d’Ors en la gestació de l’assaig fusterià, una qüestió que sempre se sol tractar de passada.

Un altre tret destacat és que l’assaig de Fuster «opera quasi sempre en negatiu: pretén desinfectar, desenganyar, desintoxicar. […] Tendeix molt més a desemmascarar fal·làcies que no a descobrir certeses». La concepció de la literatura de Fuster «és pugilística. O dit d’una altra manera, el que més incita a escriure a Fuster és objectar. Fuster és algú que pensa més i millor a la contra». Aquesta característica s’ha de relacionar segurament amb la seua formació i consagració com a escriptor en plena dictadura franquista, un ambient que va marcar l’assaig de Fuster com «un discurs extraordinàriament desconfiat». Com assenyala Sòria, aquesta escriptura a la contra, insolent, que reflecteix un profund recel antiautoritari, es va fer més evident en els seus escrits de la darrera època, després de la Transició. De tota manera, potser convé matisar que el caràcter polèmic —pugilístic, si fem servir el terme gràfic de Sòria— és consubstancial al gènere de l’assaig, i que no descriu ni de bon tros tot el que va escriure Fuster. Recordem, a més, aquell aforisme seu: «Quan dic ‘no’, ¿a què dic ‘sí’?»

La lectura de l’obra de Fuster que du a terme Enric Sòria en els assaigs recollits en aquest llibre és una lectura crítica en un doble sentit. D’una banda, analitza alguns dels mecanismes i dels aspectes que determinen l’efectivitat literària de la seua obra, i assenyala les virtualitats d’uns escrits que no sempre són evidents per als lectors. En aquest sentit, és una incitació a llegir Fuster. De l’altra, discuteix en més d’un punt alguns dels plantejaments fusterians. Reprenent Guillem Calaforra en Dialèctica de la ironia, Sòria es refereix a la insatisfacció teòrica que li produeix en diversos passos la lectura de Fuster. Per insatisfacció teòrica supose que cal entendre el desacord amb el contingut d’alguns dels seus assaigs: amb el que diu i amb alguns dels pressupòsits de la seua argumentació. El desacord, o com a mínim una certa perplexitat. Sòria considera que la malfiança intel·lectual de Fuster el porta de vegades a «afirmacions clarament embarassoses». A simplificacions o generalitzacions excessives, a contradiccions, que en part són atribuïbles a la forma de l’article d’opinió i al ritme d’escriptura apressada a què obliga. Al mateix temps, Sòria assenyala que Fuster mateix debat aquestes contradiccions «i s’hi debat a dins, sovint amb extraordinària agudesa i energia». I confessa una admiració sense fissures per Literatura catala contemporània, «un llibre que s’aguanta dret i que té una salut de ferro», «una festa d’idees generals i d’apreciacions lectores fines i matisades».

Hi ha una última qüestió, fonamental, que ens apel·la com a lectors. Quina és la posteritat de Fuster? Quina és la seua actualitat per a nosaltres? El balanç que en fa Sòria no invita a l’optimisme. Detecta, d’entrada, una doble dificultat territorial: a Catalunya, Fuster és un escriptor admirat pels qui el van conèixer mentre vivia i escrivia, però no és un escriptor present. No és un escriptor llegit. Al País Valencià, Sòria creu que l’excés de respecte i de veneració per la seua figura ha estat contraproduent. Diguem-ne que ha actuat com una dispensa per a no llegir-lo. Això, més que una paradoxa és, gairebé, una fatalitat. De més a més, la importància de la seua figura pública —la seua repercussió política—, ha fet passar a un segon pla el seu valor com a escriptor. El resultat ha estat el mateix que a Catalunya: Fuster no és llegit o molt poc, llevat dels qui ho fan, i si ho fan, per motius i compromisos acadèmics. Per a completar el quadre, hi ha l’infantilisme persistent dels qui atribueixen el fracàs de la normalització lingüística i cultural del País Valencià als plantejaments, o les idees errònies —les males idees—, que Fuster va mantenir al respecte. Un motiu més per a no llegir-lo. Ja estem tranquils.