diumenge, 11 de febrer del 2024

La memòria del lector


És una experiència repetida per a qualsevol lector, i un motiu de malenconia. La majoria dels llibres, els oblidem al cap de poc d’haver-los llegit. La memòria humana, i sospitem que encara més la nostra en particular, és limitada. No podem recordar tot el que voldríem. I segurament està bé que siga així. L’oblit ens ajuda a anar endavant, a alleugerir la càrrega, a fer lloc per a unes altres coses. En el cas de les lectures, a més de la malenconia, hi ha també la perplexitat de comprovar que alguns llibres els recordem millor que no altres. Per què? Ens podríem consolar amb la idea que són els llibres dolents els que s’obliden de seguida, mentre que els bons llibres resisteixen millor l’oblit. Això és veritat de vegades, fins i tot sovint, però no sempre. Hi entren en joc molts factors, entre els quals l’arbitrarietat amb què actua la memòria. La nostra, si més no.

Ara, hi ha llibres que són més fàcils de recordar que no altres. En algun dels nombrosos assaigs que va escriure sobre l’oblit i la memòria en la literatura, Harald Weirich sostenia que els llibres que perduren més en la memòria dels lectors són aquells en què l’autor ha posat més atenció en la fortificació dels trets mnemotècnics, dels mecanismes i tècniques dirigits a millorar el rendiment de la memòria. Buffon, en el seu discurs sobre l’estil, va preconitzar que hi ha una relació molt forta entre l’estil i la memòria. «Només les obres ben escrites aconseguiran la posteritat», deia. Chateuabriand afirmava el mateix si fa no fa: «On ne vit que par le style.» Determinades característiques de l’estil, com ara la concisió i la claredat, ajuden a recordar millor una obra literària.


Una de les qualitats que diferencien els bons llibres del ranxo és la seua capacitat de perdurar en la memòria del lector. És una qualitat literària notable, a la qual no se sol prestar gaire atenció. Hi ha llibres en què el factor mnemotècnic té un paper fonamental. La Comèdia de Dante n’és segurament l’exemple més insigne. En el capítol que li va dedicar en Leteo. Arte y crítica del olvido, Weinrich assenyala que en la Divina Comèdia hi ha una reproducció exacta de l’antic art de la memòria. El principi bàsic d’aquest art o tècnica mnenotècnica és que tots els continguts de la memòria es recullen com a «imatges» que s’han de dipositar en determinats «llocs» d’un espai triat prèviament. El «camí» del discurs consisteix a recórrer successivament aquests llocs per evocar en l’ordre correcte les imatges que hi ha dipositades. Així, l’Infern és un espai, físic i moral alhora, dividit en diversos cercles, cadascun dels quals correspon a un pecat i a uns condemnats, ordenat jeràrquicament, segons la gravetat de la culpa, que Dante recorre un per un. Poques obres de la literatura universal tenen una forma o estructura tan justificada, tan clara. És per això que Weinrich qualifica la Divina Comèdia com una obra d’art de la memòria.

Weinrich destaca un fet curiós en el món ultraterrenal que es descriu en la Divina Comèdia: totes les ànimes que Dante retroba en el més enllà conserven intacta la memòria. Recorden amb la màxima precisió tot el que han fet o han deixat de fer a la Terra per a la seua salvació o desgràcia, cosa sorprenent, diu Weinrich, si es considera que per aquest paisatge del més enllà discorre el Leteu, el riu de l’oblit. Dante, home de memòria, era conscient d’aquest inconvenient i el va solucionar desplaçant el Leteu al final del Purgatori, on les seues aigües esborren la memòria del pecat. Els benaventurats ja no poden recordar els seus pecats —fins i tot els sants en tenen! Gràcies a aquest «defecte» podran ser feliços per sempre. A més, en la Comèdia, de la mateixa font d’on flueix el Leteu, en brolla un altre riu, l’Eunoé, que significa bon sentit o bona memòria. Aquest riu bessó té el poder de contrarestar amb les seues aigües curatives l’oblit del Leteu en aquelles ànimes benaurades que ascendeixen al paradís celestial i de reforçar en elles el record de les bones accions que van dur a terme en la vida terrena. En això deu consistir la felicitat de l’ànima, impossible de gaudir en el nostre món terrenal.


Hi ha més procediments mnemotècnics en les obres literàries, que Weinrich esmenta també. Com ara el títol del llibre, sobretot en les novel·les. El títol d’una novel·la esdevé el nucli psíquic entorn del qual s’organitzen els records dispersos que han quedat després de la lectura. En el record, el lector construeix una altra novel·la que no és exactament la que acaba de llegir, la que va escriure l’autor. La narració és també un mitjà molt eficaç per a fortificar la memòria. De tota manera, les històries també s’obliden amb facilitat, sobretot en el cas de les novel·les policíaques o amb una intriga una mica envitricollada. En el cas de l’assaig, gènere que no se sol per mitjà d’una forma narrativa, l’existència d’un fil conductor que relliga un o diversos motius temàtics, ajuda la memòria del lector i al mateix temps empenta la lectura endavant, com la intriga argumental d’una novel·la. Un assaig de crítica literària que recorde prou bé és Mimesi d’Eric Auerbach, encara que es tracta d’un volum relativament gruixut, perquè té un fil conductor molt clar, que es reprèn i es desenvolupa en cada capítol del llibre. En la poesia, el vers, determinat pel metre, pel ritme i sovint per la rima, té també una funció eminentment mnemotècnica. O la tenia.

Un altre procediment que, per a Weinrich, ajuda la memòria literària, és l’existència d’un cànon reconegut, més o menys acceptat per tothom, encara que siga erroni o criticable des de molts punts de vista. El cànon comprèn un cert nombre de llibres dels quals es parla, és a dir, un cert nombre de llibres que es recorden. Parlar dels llibres és el mitjà més idoni per a fortificar la memòria. Aquesta confiança de Weinrich en el cànon com a suport de la memòria dels lectors potser és massa optimista. El cànon no sol coincidir, no té per què coincidir, amb les lectures particulars de cada u. I sobretot, amaga o dissimula un fet: que hi ha autors llegits efectivament i uns altres que només són un nom, per molt canònics que siguen. Una vegada una alumna em va dir que no cal llegir els llibres clàssics, o molt coneguts, perquè ja saps de què van. És el que passa al món hispànic amb el Quixot.

La memòria de la literatura s’intenta mantenir mitjançant les històries literàries, de la literatura universal, de les diverses literatures nacionals o de determinat període històric o cultural. Però aquestes històries literàries no coincideixen mai amb la memòria individual d’un lector. Ningú, si no és en el sistema educatiu, llegeix d’acord amb la successió dels segles, ni es limita als llibres escrits en una determinada llengua. La memòria personal del lector conté unes altres obres i uns altres itineraris. La història literària i la lectura individual són, de fet, dos planetes diferents.


Què és el que es recorda d’un llibre? Es pot recordar un text literalment, com ara un poema que podem dir o reproduir en la nostra memòria sense recórrer al llibre. O fragments o frases que per una raó o altra se’ns han quedat gravats. Però quan parlem de recordar un llibre solem referir-nos a tenir una memòria global de l’obra. En què consisteix exactament aquesta memòria global? Hi ha una dificultat, d’entrada. Les obres literàries, a diferència de la pintura, no les podem copsar tot d’una, sinó d’una manera successiva. És després que ens en podem fer una idea general. En el cas d’una novel·la, solem recordar-ne l’argument, alguns dels motius temàtics, algun diàleg, la imatge que ens ha quedat d’algun o d’alguns personatges. Amb el temps, el poc o molt que recordem d’un llibre tendeix a difuminar-se, com més va més.

El crític Jean Rousset tenia una idea més estricta d’aquesta memòria global de l’obra. Afirmava que l’obra literària és una totalitat. Encara que es manifeste de manera molt variable, la tendència a la unitat, al que Proust anomenava la «complexitat ordenada», marca la majoria de les obres. La lectura, que es desenvolupa en la duració, per a ser global haurà de fer present l’obra simultàniament en totes les seues parts. Delacroix observava que si el quadre s’ofereix complet a la mirada, no passa el mateix amb el llibre; el llibre, semblant a un «quadre en moviment», es descobreix només per fragments successius. La tasca del lector exigent consisteix a invertir aquesta tendència natural del llibre de manera que aquest es presente tot sencer a la mirada de l’esperit. Per a Rousset, l’única lectura completa és la que transforma el llibre en una xarxa simultània de relacions recíproques; és aleshores que brollen les sorpreses felices i que l’obra emergeix sota els nostres ulls. Molt bé. Però aquesta manera de llegir és potser una mica excessiva. I no és l’única manera. A Montaigne li agradava llegir fullejant el llibre a l’atzar, a bots. El doctor Johnson deia que no llegia mai un llibre de cap a cap. Per a què? Amb unes quantes pàgines en tenia prou i massa.

Procediments mnemotècnics a banda, una de les funcions bàsiques del llibre és servir-nos com a pròtesi de la memòria. Quan no recordem alguna cosa que hem llegit, podem cercar-la i retrobar-la en el llibre. Però una memòria materialitzada en llibres i discos durs, no és suficient. Hi ha moltes situacions en què la memòria o és ràpida, instantània, o no és.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada