Josep Pla, Josep Plaga

Ho conta Xavier Pla en Un cor furtiu. El 1928 va ser un dels anys decisius en la vida de Josep Pla. Aquell any va abandonar el setmanari progressista L’Opinió i també La Publicitat, després de vuit anys ininterromputs d’escriure-hi, i va passar a col·laborar a La Veu de Catalunya. Aquest canvi, escriu Xavier Pla, «significa un trencament absolut amb tot el món polític i cultural del progressisme catalanista que li ha donat suport des de 1920». Pla es va convertir «en el periodista més destacat i més ben pagat del diari del catalanisme conservador». Els sectors progressistes no li ho van perdonar mai. Des d’aleshores, els dicteris contra Pla van acompanyar el seu nom: servent de Cambó, secretari servil, traïdor, venut, irresponsable, indocumentat, bandarra… En la premsa catalana, tant els diaris com les revistes, tant els setmanaris culturals com, sobretot, els satírics, es burlaven d’ell dia sí i dia també. Els caricaturistes, com Apa, li deien «Josep Plaga». Plaga: persona que en tot troba un motiu de broma, que no es pren res seriosament. Domènec Guansé també va fer servir més d’una vegada aquest qualificatiu per a referir-se a Pla. Ànim injuriós a banda, considerava que definia una característica important de la seua personalitat.

A pesar de la distància ideològica que els separava, i de les seues diferències personals, Guansé sempre va reconèixer els valors literaris de l’obra de Pla. En el retrat literari que li va dedicar en Abans d’ara, deia que la seua obra era «la més sòlida aportació, en els temps moderns, a la coneixença del país i dels seus homes». Per a Xavier Pla, l’escrit sobre Pla recollit en Retrats literaris és «un dels millors retrats, dels més pensats i matisats» d’aquest llibre. Afegeix que «no devia ser-li còmode d’escriure’l». Com passa amb la major part dels altres retrats, la versió publicada en Retrats literaris és més punyent que la que va aparèixer en Abans d’ara.

En la versió de 1947, Guansé s’estenia sobre el qualificatiu de «plaga» aplicat a Pla. Deia que Josep Pla «molt més que un escriptor sembla un senyor que fa el plaga, o un plaga que fa el senyor. Fer el plaga és el secret, sense secret, que li permet les més inversemblants evolucions, navegar en aigües més diverses i defugir totes les responsabilitats. Si algú l’atrapa en un plagi flagrant que per a millor dissimular no s’ha pres la molèstia de dissimular, s’arronsarà d’espatlles i proclamarà que, entre tots, cal fer-ho tot. I haurem de perdonar-lo en gràcia a la mateixa plagasitat. Fonamentalment, però, no haurà plagiat ni més ni menys que qualsevol altre, ja que la literatura, la pintura i totes les arts només són un plagi permanent i variat. D’altra banda, s’esforçarà a no donar massa importància a la seva obra ni a la seva personalitat; però si algú lleva, tanmateix, importància als seus estirabots, reivindicarà la importància de l’humor».

Guansé no va ser l’únic a subratllar aquesta manera de ser de Pla. Xavier Pla reprodueix en el seu llibre una carta del periodista falangista Manuel Aznar (avi de l’actual José María Aznar), amb qui Pla va tenir una certa relació durant els anys de la guerra i la immediata postguerra. En aquesta carta, adreçada al també periodista Antonio Cacho, Manuel Aznar escrivia que «este demonio de catalán de Palafrugell escribe con tales desenfados irónicos que no sabe uno en donde pone los límites entre la seriedad y la broma». Pla els treia de polleguera. Els molestava que fos català, però encara més la seua ironia.

En el retrat del 1947 Guansé plantejava també una paradoxa sobre la personalitat de Pla. «Com ha estat possible», es preguntava, «la seva evolució ja antiga vers unes formes socials autoritàries, rígidament jerarquitzades, ell que menysprea tota artificiosa jerarquia?» Guansé aventurava una resposta a aquesta qüestió. L’evolució cap a posicions conservadores d’un gos sense collar com Pla, «degué començar en adonar-se que la bohèmia i l’anarquia no són fenòmens socials viables, sinó actituds individuals que només poden practicar-se intensament en una societat ben ordenada. En una societat bohèmia, tots ens moriríem de gana o cadascú hauria de treballar adeleradament per a salvar-se».

Hi havia encara un altre aspecte: l’acusació d’haver-se venut, literalment, a Cambó. La bohèmia, remarcava Guansé, no resulta un terreny fèrtil per a la pràctica de les lletres: «I és així com els dinerons del senyor Cambó, brillant-li als ulls, com a mirallets, van temptar-lo. I el seu desengany deu haver estat enorme en adonar-se que, darrera d’aquells mirallets i de totes les catàstrofes que per a mantenir-los ben lluents han vingut després, no hi havia res de substància. I que hi havia, per escreix, una paorosa crisi d’aqueixa forma de vida, d’aqueix sentit total de la cultura, en la qual es complaïa i de la qual obstinadament es nodria.» Tot plegat, un mal negoci. Pla mateix ho va reconèixer.

Guansé rematava el retrat de Pla (torne a recordar que va ser publicat el 1947, a l’exili) amb aquestes paraules: «I què li ha esdevingut? Ho veiem a través dels seus llibres escrits en castellà, però d’un accent tan catalaníssim. Ha esdevingut que, a despit de la seva vergonyívola adaptació, se sent a casa seva mateix un expatriat, tan expatriat com nosaltres mateixos, i la seva literatura, com la millor literatura de l’exili, és inspirada en el més lànguid i morbós enyorament: una literatura que es complau a idealitzar el passat i el seu poble.»

I Josep Pla, en va dir alguna sobre Domènec Guansé? En la pròxima entrada.