dilluns, 18 de novembre del 2024

«Ànimes mortes», de Nikolai Gógol


He llegit, entusiasmat, Ànimes mortes de Gógol, en la traducció d’Arnau Barios. Havia llegit aquesta novel·la fa temps, fa molts anys, quan es va publicar en català en la col·lecció de la MOLU, de tapes verdes. Tenia un record molt vague d’aquella primera lectura, tan vague que ara he tingut la sensació de llegir-la per primera vegada. El que sí que recorde bé és que aquella primera vegada no em va agradar tant com ara.

L’argument és molt simple: Txítxikov, el misteriós protagonista, arriba a un poble i, després de fer-se conèixer, comença a visitar alguns dels que són terratinents per tal de comprar-los els serfs que se’ls han mort i que encara figuren al cens, és a dir, les seues ànimes mortes. La novel·la és el retaule d’aquests personatges i del seu protagonista enigmàtic. Però el millor d’aquesta novel·la és l’enorme imaginació creativa de Gógol, el seu estil incomparable, la intensitat de la seua visió i la mescla o combinació de detalls realistes amb uns altres que, sense ser fantàstics, resulten estranys o absurds. Gógol és de la corda d’Aristòfanes, de Rabelais, de Sterne…

D.S. Mirsky, autor d’una història de la literatura russa que Vladimir Nabokov apreciava molt, deia que si la força creativa ha de ser el criteri de l’avaluació d’un escriptor, Gógol és el més gran dels escriptors russos. Ni Puixkin ni Tolstoi es poden comparar a la creativitat imaginativa de Gógol. La principal característica i la més persistent del seu estil és la riquesa verbal i visual. Mirsky defineix amb precisió la prosa de Gógol com a intensa i saturada, composta de dos elements romànticament contrastats: la retòrica poètica i la farsa grotesca. Sense perdre mai el to ni la tensió, es desenvolupa en espiral, incansable, amb digressions i símils inesperats, sovint delirants, com ara aquest: «per aquella cara de fusta hi va passar de sobte un raig càlid, s’hi va veure no un sentiment sinó el pàl·lid reflex d’un sentiment, una cosa semblant a la inesperada aparició a flor d’aigua d’algú que s’ofega, provocant un crit d’alegria entre la multitud que omple la riba. Però és endebades que els germans i les germanes, contents, li llancen una corda i esperen que tornin a emergir l’esquena o els braços cansats de lluitar: aquella aparició era la darrera. Tot s’ha tornat sord i, després d’això, es fa encara més espantosa i desoladora aquella estesa encalmada d’aigua impassible. La cara d’en Pluixkin també, després de passar-hi aquell sentiment fugisser, va tornar-se encara més insensible i vulgar.»


O aquest altre, en què, en principi, només diu quin dia feia: «no feia un dia ni radiant ni rúfol, sinó d’aquell gris clar que tenen els uniformes vells dels soldats de guarnició —unes tropes, per cert, perfectament pacífiques, si bé poc sòbries els diumenges—.» I aquest altre, encara, descrivint el son de Txítxikov: «es va esmunyir sota el llençol i va agafar un son intens i profund, un son prodigiós, com formen només els benaurats que no saben què són les hemorroides, ni les puces, ni unes capacitats mentals elevades.» L’humor d’aquests símils digressius és escassament irònic. Està més emparentat amb el nonsense anglès. D’un dels terratinents que apareixen en la novel·la, en Nozdriov, en diu que «era, en cert sentit, un personatge històric. No hi havia trobada amb ell que no acabés amb alguna història».

La traducció d’Arnau Barios és extraordinària. Encara que no sé rus, puc fer aquesta afirmació per l’efecte que m’ha produït la seua lectura. Barios ha redactat un postfaci en què comenta alguns dels criteris que ha fet servir i algunes característiques de la prosa de Gógol: la musicalitat, el pes dels períodes, la llargària de l’alè i les al·literacions. Com a exemple, cita el bell començament del capítol sisè: «Abans, fa temps, als anys de la meva joventut, als anys de la meva infantesa irreparablement perduda, m’encantava arribar per primera vegada a un lloc desconegut.» Cada coma d’aquesta frase, remarca Barios, «separa una distància temporal més i més allunyada, un altre pas cap al passat, començant amb la petita preparació repetida de dues síl·labes (també són dues síl·labes en res), “abans” i “fa temps”, que agafen una mica d’aire i preparen un primer salt fins a la joventut, i després el segon salt, més llarg, fins a la infantesa».

L’altra característica principal del geni de Gógol que destaca Mirsky és la intensitat de la seua visió. Encara que veia els mateixos detalls del món exterior que hi podia veure qualsevol, adquirien per mitjà de la seua escriptura unes dimensions que els feien esdevenir diferents del tot en significat i mesura. Ara s’ha convertit gairebé en un lloc comú afirmar que Gógol tenia poc interès en la realitat del seu temps i que creava els personatges a partir només de la imaginació. Així, Mirsky afirma que els seus personatges no eren caricatures realistes del món exterior, sinó caricatures introspectives de la fauna que habitava la seua ment. Però la major part dels contemporanis de Gógol van llegir les seues obres en clau realista, en clau de denúncia social concretament, sobretot L’inspector, El capot i Ànimes mortes. Mirsky, de tota manera, matisa que Gógol, encara que no va descriure els mals socials de Rússia, es pot considerar realista en el sentit que va introduir molts elements i aspectes de la realitat que fins aleshores no tenien lloc en la literatura, per vulgars, insignificants o indecorosos. Per això, la seua obra va preparar o va obrir el camí per a la gran narrativa russa dels Turgenev i Gontxarov, Tolstoi i Dostoievski. Aquest últim va poder dir una vegada que tots ells havien sortit d’El capot.

Una nota, abans de continuar endavant. Caracteritzar els personatges de Gógol com a caricatures, com es fa sovint, simplifica en excés el procediment que fa servir l’autor. Són personatges que no s’analitzen mai psicològicament, però molt rics de suggestions. A tots ells se’ls pot aplicar aquesta observació del narrador: «Hi ha persones que no existeixen com a realitats, sinó com a esquitxos o taquetes sobre la realitat».

La publicació d’Ànimes mortes va suscitar reaccions encontrades. Alguns sectors conservadors van reaccionar amb hostilitat i van arribar a afirmar que Gógol havia profanat el seu país i la seua gent amb les seues burles despietades. Gógol, a la defensiva, va escriure que «el que ha espantat els lectors és que els meus personatges siguen d’allò més vulgars». Mentre redactava Ànimes mortes, se la veia venir. En un pas de la novel·la, el narrador declara que no podrà esquivar «el judici dels coetanis, el judici insensible i hipòcrita dels coetanis, que titllaran de vils i irrellevants les creacions que ha nodrit, li reservaran un racó deshonrós entre els escriptors que han insultat la humanitat, li atribuiran la manera de ser dels personatges que ha descrit i el privaran de cor, i d’ànima, i de la flama divina del talent». És la crítica habitual que van rebre moltes de les novel·les realistes en el moment de ser publicades: que mostraven una preferència per tot allò que era lleig i vulgar. Els seus autors van ser acusats fins i tot de falsejar la realitat, perquè negaven, per exclusió, que hi hagués la bondat, la bellesa i altres virtuts dignes d’aquest nom. En fi, Gogol no es feia il·lusions sobre «el destí de l’escriptor que s’ha atrevit a revelar tot el que ens formigueja al davant però que la mirada, indiferent, no percep, tot el llot terrible, trasbalsador, de menudeses que embrollen la nostra vida, tota la fondària dels caràcters freds, fragmentaris i tan quotidians que pul·lulen pel nostre camí terrenal, de vegades amarg i ensopit, tot el que aquest escriptor ha gosat mostrar, amb la fermesa i la força d’un cisell inclement, amb intensitat i vivor, davant de tothom!»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada