He llegit les Anecdotes of the Late Samuel Johnson during the last twenty years of his life, de Hester Lynch Piozzi (1741-1821), esposa de Henry Thrale, un ric fabricant de cervesa que va ser amic del doctor Johnson. El seu nom de soltera era Hester Lynch Salusbury i va adoptar el de Lynch Thrale després de casar-se el 1763 amb Henry Thrale (mort el 1781). Més tard va adoptar el de Lynch Piozzi pel seu segon matrimoni amb el músic italià Gabriele Piozzi. Johnson feia freqüents estades a la casa dels Thrale. Les Anecdotes van aparèixer el 1786, dos anys després de la mort del doctor Johnson i cinc abans de Life of Samuel Johnson, de James Boswell. El llibre de Hester és un breu relat de Johnson en la intimitat domèstica. Està escrit d’una manera una mica desllavassada i es limita a enfilar una anècdota rere l’altra, com si fossen llonganisses, puntejades per algun comentari, però és un llibre que té encant. Es llegeix amb interès i és amè de cap a cap.
Les anècdotes recollides en aquest volum fan referència, gairebé sempre, a les observacions i sentències que el doctor Johnson deixava anar enmig de qualsevol conversa. Sempre en tenia una per dir sobre qualsevol qüestió, sobretot a la contra. Estava convençut que res contribuïa tant a la felicitat humana com la conversa. «He was a very talking man himself», remarca Hester, que reprodueix aquesta sentència del seu amic: «There is in this world no real delight (excepting those of sensuality) but exchange of ideas in conversation».
La característica personal del doctor Johnson que més destaca Hester, i que apareix il·lustrada en la major part de les anècdotes que va recollir, era la seua rígida atenció a la veracitat. És un dels motius que explica la seua gran memòria. Com que sempre volia relatar cada fet tal com era o tal com havia ocorregut, es fixava fins i tot en els detalls més insignificants amb una gran atenció i recordava així esdeveniments i coses que escapaven a qualsevol altre.
No hi havia res que el disgustés més que la hipèrbole. Quan sentia algun comentari sobre alguna mena d’excel·lència o de virtut, deia que poques vegades resultaven valuoses i que poques vegades eren veritat. Les virtuts heroiques són només els bons mots de la vida. No hi apareixen sovint i quan hi apareixen no són massa apreciades. La vida està feta de petites coses i la millor persona és la que fa pocs però repetits actes de beneficència. Hester observa que la por del que els altres poden pensar fa que la majoria de la gent adopte una actitud afectada. El doctor Johnson, en canvi, no dissimulava mai el que pensava i ho deia a la cara de qui fos. Odiava la disfressa, i la detectava més ràpidament que ningú.
Ara, Hester observa que la incredulitat de Johnson era quasi una malaltia, que mortificava en excés la gent del seu voltant. No es creia res del que sentia o del que li deien, i es preocupava ben poc per amagar aquesta incredulitat. Estava convençut que tothom menteix. All men are liars. Això feia la relació del doctor Johnson amb els amics, coneguts i saludats, una mica difícil, perquè a ningú li agrada que li diguen mentider a la cara. «Senyor, esteu mentint, i ho sabeu!», era una de les rèpliques preferides del doctor Johnson enmig d’una conversa. En aquest punt, Flaubert coincidia del tot amb ell: «Je crois donc cet axiome vrai, à savoir que l’on aime le mensonge; mensonge pendant la journée et songe pendant la nuit, voilà l’homme.»
Sempre es va mostrar contrari al sentimental sorrow. Una vegada va reprovar una Lady Tavistock, que vessava llàgrimes abundants per la mort del seu marit. Plorava, deia Johnson, perquè era rica i estava ociosa. Els pobres i els qui tenen feina no tenen temps per a aquestes expansions sentimentals. Ara, ningú sentia més la mort d’un amic que ell, però no tolerava que algú es queixés d’aquestes pèrdues de la mateixa manera, perquè hem de sobreviure els nostres amics o els nostres amics ens han de sobreviure a nosaltres. I sentenciava: no hi ha ningú que mostre cap dubte enfront d’aquesta tria.
Tots els preceptes de la seua conversa tendien a combatre les idees romàntiques i a promoure el conreu de «that which before thee lies in daily life» (John Milton, Paradise Lost, VIII, 193). Quan comentava les obres d’alguns escriptors, n’elogiava sobretot aquells passatges que «leave something behind them useful on common occasions, or observant of common manners».
Una vegada, un participant en una reunió, que estava de bon humor, va elogiar el vi —begut amb moderació—, com una de les benediccions permeses pel cel per alleugerir la càrrega de la vida i donar-nos força per a suportar-la. Johnson el va contradir i aquell va afegir que, com a mínim, li havia de reconèixer que el vi produeix veritat. In vino veritas, doctor Johnson! Això, li va replicar aquest, només serveix a qui és un mentider quan està sobri.
El doctor Johnson sentia molt poca reverència per la vellesa: un home es fa pitjor, més malvat, a mesura que envelleix. En el millor dels casos, canvia els vicis de la joventut —la passió i la temeritat salvatge—, per la precaució traïdora i el desig d’evitar qualsevol problema.
Aquest combat continu contra la mentida i contra el que en anglès diuen cant, que l’Oxford Dictionary defineix com a «affected or insincere phraseology», va tenir un dels seus moments culminants en la polèmica sobre Ossian, autor d’una sèrie de poemes que el poeta escocès James Macpherson va manifestar haver traduït d’antigues fonts gaèliques. El doctor Johnson va ser un dels primers que va denunciar aquells poemes com una falsificació. Va considerar l’afer una impostura i un insult al sentit comú de la humanitat. Com que Macpherson no va voler mostrar mai els originals que deia haver traduït, Johnson va dictaminar: «to revenge incredulity by refusing evidence, is a degree of insolence to which the world is not yet acquainted, and stubborn audacity is the last refuge of guilt». Aquesta última frase és una variant d’aquella altra —el patriotisme és l’últim refugi dels canalles—, que tothom coneix, perquè la cita un personatge del film Senderos de gloria, de Stanley Kubrick. Macpherson va enviar una carta a Johnson, que no s’ha conservat. Sembla que li exigia que es retractés de les seues acusacions de frau, i fins i tot s’atrevia a amenaçar-lo. Aquesta era la primera línia de la carta amb què el doctor Johnson li va respondre: «I received your foolish and impudent letter.» I li deia ben clarament que no cediria per les amenaces d’un rufià. Per si de cas, es va comprar un bastó ben robust de roure i anava a tot arreu amb ell, per defensar la veritat i a ell mateix si feia falta.
Encara que fossen un fake, els poemes d’Ossian-Macpherson van obtenir un gran èxit internacional i van influir poderosament en el moviment romàntic. Entre els seus admiradors hi havia Walter Scott, Byron, Coleridge, Wordsworth, Walt Whitman. I Goethe, que va reproduir en el seu Werther un extens fragment d’un poema d’Ossian. Més tard, és cert, va assenyalar que Werther llegeix Homer mentre encara està bé del cap i que només el canvia per Ossian quan embogeix. En fi, Johnson pensava que els poemes d’Ossian no sols eren una impostura, sinó que, a més, eren dolents. Quan li van preguntar: «doctor Johnson, de veres creu que qualsevol pot escriure avui dia poesia com aquesta?», va contestar amb aquesta famosa resposta: «Sí. Molts homes. Moltes dones. I molts xiquets.»
Per acabar, una última anècdota encara. Hester reporta que una vegada el doctor Johnson va dir que hi ha pocs llibres que ens facen arribar fins a l’última pàgina. I es preguntava si n’hi ha algun que els seus lectors haurien volgut que fos més llarg, llevat de Don Quixot, Robinson Crusoe i Pilgrim’s Progress. Després de la Ilíada, Johnson sostenia que el llibre de Cervantes era el més gran del millor —com a llibre d’entreteniment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada