Algunes notes de Tolstoi sobre l’escriptura literària

Repasse les notes que he pres dels diaris de Tolstoi. He agrupat totes les que tenen l’escriptura literària com a motiu central. N’hi ha dues que les vaig llegir fa anys, citades per Boris Eikhenbaum en la seua gran monografia sobre Tolstoi. Les vaig reproduir i comentar en el contrapunt 31 de La literatura recordada. No hi tornaré ara.

Tolstoi de vegades es queixava que li costava de posar-se a escriure. Deia que «la causa de la meua peresa és que no puc escriure amb entusiasme». És difícil entusiasmar-se amb la idea d’escriure, perquè escriure costa. És cert que, sovint, quan ens hi posem, la mateixa activitat fa que les dificultats desapareguen o disminuesquen. De vegades, també passa que quedem encallats i ho deixem córrer per tornar-hi en un moment més propici. Per a escriure amb entusiasme, cal estar molt convençuts del que fem. Potser això és demanar massa.

Era conscient de la dificultat de dominar la llengua en què escrivia, dificultat que atribuïa, en part, al bilingüisme que practicava la seua classe. En una entrada del 1854, deia que «cada dia em resulta més difícil expressar-me i escriure en francès, quin estúpid costum la d’escriure i parlar en una llengua que un empra malament! I quants maldecaps, temps perdut, falta de claredat en les idees i imperfecció en la llengua materna a causa d’aquest costum.» És un fet que també s’ha observat més d’una vegada entre nosaltres. Les situacions de bilingüisme diglòssic o unilateral aboquen a no saber bé cap de les dues llengües, cosa que esdevé dramàtica en l’expressió literària.

En els diaris de Tolstoi retrobem, també, el lament etern de totes les èpoques sobre l’abundància excessiva de llibres. Tolstoi escriu en una entrada del 1889 que «l’abundància d’escrits és una calamitat. Per a escapar-ne, cal establir el costum d’avergonyir-se de publicar en vida: només després de la mort». S’escriu i es publica massa, els escriptors ho constaten, indignats, però ningú no és capaç de deixar de contribuir a la inflació literària. Si de cas, que no escriguen els altres, que ningú els trobarà a faltar.

A l’excessiu nombre de llibres, s’hi afegeix, com a conseqüència inevitable, una altra desgràcia: el predomini de la literatura dolenta. Tolstoi, de tota manera, reconeix que «la lectura de llibres estúpids produeix un plaer especial, però és un plaer apàtic…» Jo hauria reemplaçat el però de l’última clàusula per un perquè. El plaer especial que detectava Tolstoi és una conseqüència, crec, de practicar la llei del mínim esforç. A més, la pau mental és molt agradable. En una altra entrada dels diaris, Tolstoi conclou que «les causes de la decadència de la literatura són: la lectura d’obres lleugeres que s’ha convertit en un hàbit i que escriure-les s’haja tornat una professió. Escriure al llarg de la vida un bon llibre és més que suficient. I també llegir-ne un». Cap problema a escriure només un bon llibre. El problema és l’adjectiu amb què Tolstoi acompanya llibre. D’altra banda, s’ha dit que els escriptors, amb lleugeres variacions, sempre escriuen sempre el mateix llibre. Ara, llegir-ne només un…

Els diaris dels últims anys contenen moltes reflexions sobre «la vanitat de l’escriptura, de voler escriure bé». Tot és vanitat. «Voler escriure bé», encara que siga només una intenció innocent, també. Tolstoi afina una mica més quan escrivia que «l’escriptura literària és nociva per a mi des d’un punt de vista moral». Per què? Aquesta declaració era un símptoma, un més, de la mala consciència que sentia per pertànyer a la seua classe social. L’escriptor Lev Tolstoi era, al mateix temps, el comte Tolstoi, i l’art, «una entremaliadura dels espoliadors, dels paràsits que no tenen res en comú amb la vida», «un divertiment», que ens allunya i ens separa del que és important en la vida. Per tant, és immoral. Per això, «quan l’home perd el sentit moral, es torna particularment sensible a l’estètic». A més, «el plaer estètic és un plaer d’ordre inferior». Supose que això vol dir que és menys intens que els altres plaers i que no és tan moral com els altres, suposant que els altres ho puguen ser. Per a acabar-ho d’embolicar, «res no confon més els conceptes sobre l’art com el reconeixement d’autoritats. Hi ha moltes obres d’artistes famosos que ni tan sols mereixen una crítica, i moltes reputacions falses, molts que han aconseguit la glòria per atzar». Com a exemples d’aquestes reputacions falses, Tolstoi esmenta Dante i Shakespeare.

I tanmateix… En l’últim any de la seua vida anota que té el «desig de posar-me a escriure alguna cosa literària: fer una ullada a l’ànima humana». Unes planes més avall, hi torna: «Sí, tinc ganes de dedicar-me a alguna cosa literària. Allí un pot expressar-ho tot, sentir alleujament sense condemnar ningú…» Al cap de poc de la seua mort, es va publicar, pòstumament, Khadji-Murat, la més shakespeariana de les seues obres i, segons Harold Bloom, la millor narració de la literatura universal.