Xavier Aliaga ha publicat en la revista El Temps una ressenya de La vida somnàmbula. Destaca que és «un llibre erudit i alhora llegidor, amb una estructura curiosa: no hi ha capítols, no hi ha epígrafs que ens indiquen si estem en un paràgraf sobre això o allò. Simplement, els fragments es van enganxant, acumulant, superposant, els temes van teixint-se, abandonant-se, recuperant-se. Si fem un símil entre temàtica i fil narratiu, l’obra té una lectura gairebé novel·lesca, amb personatges protagonistes i secundaris, amb trames, amb capítols breus i més llargs alternats amb paràgrafs granítics, concloents».
I que «fragments com el següent, justifiquen fer-nos amb un exemplar del llibre: “De vegades ens veiem. Ens veiem des de fora, com uns estranys, com si tot el que passa haguera passat ja fa molt de temps, i tots els qui ara sentim parlar i riure estiguessen morts. Una mirada pòstuma, post mortem”».
Per a Aliaga, «La vida somnàmbula és també un llibre per a escriptors o aspirant a escriptors. Agafant com a base diverses teoritzacions com les de Lionel Trilling o Gaëtan Picon, Iborra reflexiona sobre les maneres d’escriure, sobre les diferències entre escriptura creativa i reflexiva, sobre marcadors d’estil recomanables o no, indicacions, molts de collita pròpia, plausibles, com ara quan parla dels connectors o les digressions, unes altres més susceptibles de debat. Totes interessants».
Podeu llegir completa aquesta ressenya, fent clic en aquest enllaç: Enric Iborra, el crític somnàmbul, l’escriptor despert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada