La Divina Comèdia i la literatura dels camps de concentració

És una veritat que s’ha observat sovint: cal una història per contar una història. Ara que hem acabat de comentar l’Infern de Dante, ho he comprovat repassant el millor llibre que s’ha escrit sobre els camps de concentració nazis: Si això és un home de Primo Levi. 

Primo Levi va ser alliberat d’Auschwitz per l’Exèrcit Roig el 27 de gener de 1945. Després d’una llarga odissea, que va contar en La treva, va tornar finalment a casa, a Torí, a l’octubre del mateix any. Els seus familiars, de primer, no el van poder reconèixer. Per a Primo Levi començava el procés, difícil i dolorós, de reintegrar-se a la vida civil en llibertat, després de l’internament al Lager. Com es pot viure, després d’Auschwitz? Levi ho va aconseguir, en part, escrivint un llibre en què, a més de contar el que havia vist i viscut, intentava analitzar i comprendre, sense caure en la lamentació ni en l’autocompassió ni en l’odi. Davant d’una experiència tan traumàtica, la lucidesa va ser la seua arma i la seua salvació. 

Però, com dir aquesta experiència, com contar-la? Paradoxalment, com més extraordinària, com més fora del comú és una experiència, més difícil és dir-la. Cal una forma prèvia per expressar-la, de la mateixa manera que cal saber una llengua per poder parlar. L’absència d’un precedent de la vida real per relacionar-hi la terrible experiència viscuda, deixava un buit en què se situava el testimoni de la Shoah. Això és especialment cert de la situació personal de Levi, ja que va ser un dels primers supervivents a publicar el seu testimoni. En el seu cas, el marc per situar-hi la seua experiència el va trobar en l’Infern de Dante. En aquesta obra va trobar un precedent literari de l’infern que havia viscut, de manera que Si això és un home es pot considerar com un palimpsest modern de l’infern dantesc. 

Repassem una mica el llibre de Levi. Els dos primers capítols, El viatge i Al fons, que narren la deportació i l’internament a Auschwitz, reprenen els tres primers cants de l’Infern de Dante. Fins i tot, molts dels personatges que hi apareixen semblen modelats a partir d’estereotips de la Comèdia. És un viatge “cap al fons”, amb el seu Caront particular: «Sense saber com, em vaig veure dalt d’un camió amb trenta homes més; el camió va arrencar a córrer en la nit a tota velocitat; era cobert i no es podia veure res a fora, però pels sotracs s’entenia que la carretera tenia molts revolts i clots. No dúiem escorta?… Baixar d’un salt? Massa tard, massa tard, tots «baixem» sense remei. D’altra banda, ens adonem aviat que sí que duem escorta: és una escorta estranya. És un soldat alemany, armat fins a les dents: no el veiem perquè hi ha una foscor total, però en sentim el contacte dur cada vegada que una sotragada del vehicle ens llança tots amuntegats a la dreta o a l’esquerra. Encén una llanterna de butxaca i en lloc de cridar: «Ai de vosaltres, trista allau!», ens demana amablement un per un, en alemany i en llengua franca, si tenim diners o rellotges per donar-li: total, després no ens faran cap falta. No és una ordre, no forma part del reglament, això: s’entén perfectament que és una petita iniciativa privada del nostre Caront. La cosa ens suscita ràbia, riure i un estrany alleujament.» 

En arribar a Auschwitz, també hi ha una porta amb una inscripció: «El viatge només ha durat una vintena de minuts. Després el camió s’ha aturat i s’ha vist una gran porta, i a sobre un rètol molt il·luminat (el seu record encara em persegueix en els somnis): Arbeit macht frei, el treball allibera.» Tot el procés d’internament al camp s’esdevé en clau grotesca i sarcàstica. 

Només entrar a Auschwitz, Levi experimenta una sensació de confusió, d’abandonament i de solitud enmig d’una multitud hostil i estranya: «La barreja de llengües és un component fonamental de la manera de viure d’aquí baix; s’està envoltat d’una perpètua Babel en què tothom crida ordres i amenaces en llengües mai sentides abans, i pobre del que no les comprèn de seguida. Aquí ningú no té temps, ningú no té paciència, ningú no t’escolta; els últims arribats ens apilotem instintivament als racons, contra les parets, com fan les ovelles, per sentir-nos les espatlles materialment cobertes.» 

Aquest passatge recorda torbadorament els versos en què Dante descriu, en el cant III, la seua primera visió de l’Infern: 

Allí eren tot sospirs, i plors i clams 

ressonant per un aire sense estrelles; 

al principi, sentint-los, vaig plorar. 

Llengües diverses i parles horribles, 

paraules de dolor, accents de ràbia, 

veus altes, ronques i soroll de mans 

formaven un tumult, giravoltant 

sempre, en un aire sense llum ni temps, 

com l’arena quan s’arrombolla el vent. 

El Lager de Levi segueix, com en la Comèdia, un esquema concèntric, una mena de follia geomètrica, plena de jerarquies i de reglaments. El submón dels presoners està separat per una tanca de filferro electrificat del món exterior humà i dins del camp hi ha diferents espais, segons l’origen dels presoners i la seua funció en el camp: «Hem après ben aviat que els hostes del Lager es divideixen en tres categories: els criminals, els polítics i els jueus. Tots van vestits amb ratlles, tots són Häftlinge, però els criminals porten al costat del número, cosit a la jaqueta, un triangle verd; els polítics, un triangle vermell; els jueus, que constitueixen la gran majoria, porten l’estrella de David, vermella i groga. D’SS sí que n’hi ha, però pocs, i fora del camp, i es veuen relativament poc: els nostres amos efectius són els triangles verds, els quals tenen les mans lliures per fer el que vulguin amb nosaltres, i a més aquells de les altres dues categories que es presten a secundar-los, que no són pocs.» 

Dante no sols va ajudar Primo Levi a escriure un llibre sobre la seua terrible experiència. Mentre va estar a Auschwitz, també va acudir en el seu ajut. En El cant d’Ulisses, un dels capítols més memorables de Si això és un home, Levi relata que, un dia, un company del camp de concentració, un jueu alsacià, li demana que li ensenye italià, i a Levi li ve al cap el cant XXVI de l’Infern: «…El cant d’Ulisses. Qui sap com i per què m’ha vingut a la memòria; però no tenim temps de triar, aquesta hora ja no és una hora. Si Jean és intel·ligent ho entendrà. Ho entendràs: avui em sento capaç de tot.» 

L’esforç per recordar els versos de Dante, ajudant-se de la rima com a recurs mnemotècnic, traduint al seu company alguns fragments, explicant-li d’altres, representa la voluntat de sobreviure moralment com a home enmig del Lager: 

Recordeu-vos de la vostra llavor: 

no vau ser fets per viure com les bèsties, 

sinó adquirint virtut i coneixença. 

La memòria és l’últim reducte enfront de l’anorreament de l’ésser humà i l’Ulisses de Dante un símbol de la dignitat humana, encara que, com assenyala el vers que tanca el seu viatge, l’enfonsament i la derrota final siguen inevitables: 

fins que damunt nostre es tancà la mar. 

Nota. Si això és un home està publicat en Labutxaca. En aquesta mateixa editorial encara teniu una opció millor, la Trilogia d’Auschwitz, que recull Si això és un home i dues obres posteriors, La treva, relat del periple de Levi des que va ser alliberat d’Auschwitz fins que va poder tornar a casa, i Els enfonsats i els salvats, recull d’assaigs en què Levi prolonga i completa la reflexió iniciada en Si això és un home. Imprescindible.