dimarts, 8 de maig de 2012

Unes classes dedicades a la poesia popular

La setmana passada vaig acabar en primer de batxillerat les sessions dedicades a la història de la literatura catalana dels segles XVI, XVII i XVIII. En l’última classe ens vam centrar en una selecció de cançons i romanços, una de les manifestacions principals de la literatura popular, que, en contrast amb la producció culta, manté una vitalitat enorme durant aquest període. Es tracta d’una literatura molt lligada a la transmissió oral i al sentit tradicional, sol anar acompanyada de la música, de la dansa o de l’espectacle i no mostra la voluntat de fer una obra d’art perdurable, sinó que dóna prioritat a la comunicació immediata i a la diversió amb la intenció d’expressar informacions, opinions, estats d’ànim, etc., que poden ser compartits per la col·lectivitat.

Vam llegir i escoltar La presó de Lleida, La presó de Nàpols, La dama d’Aragó, La filla del rei de França, El testament d’Amèlia, A la vora de la mar i La presó del rei de França. La presó de Nàpols i La filla del rei de França són variants, respectivament, de La presó de Lleida i de La dama d’Aragó

La nova cançó ens va oferir versions extraordinàries d’algunes d’aquestes cançons populars tradicionals. No, no estic pensant en el disc de Joan Manuel Serrat, encara que també està bé, sinó en les versions d’Al Tall i de Maria del Mar Bonet i, sobretot, en les del grup d’Eivissa UC i en les que va gravar Rafael Subirachs en el disc Bac de Roda (BGM). Aquest disc de Subirachs, una joia autèntica, està dedicat íntegrament a cançons populars catalanes i recull una versió impressionant, gravada en directe durant el festival de les Sis Hores de la Cançó a Canet, el 1975, de Catalunya, comtat gran, el romanç històric de la guerra dels Segadors a partir del qual es va construir l’actual himne de Catalunya. Uc, per la seua banda, va gravar La presó de Nàpols en el seu primer disc (Cançons d’Eivissa,Blau-Discmedi), composició que ha de figurar en qualsevol antologia de la nova cançó. Més tard, en el disc Cançons de migjorn (Blau-Discmedi) va gravar també La filla del rei de França.

En classe, després de comentar una mica les característiques de la literatura popular enfront de la culta, vam començar llegint La presó de Lleida, poema d’estructura narrativa, que alterna la relació dels fets amb un diàleg, sempre introduït directament, sense cap explicació sobre els personatges que parlen, encara que hi apareixen clarament delimitats: els presos, l’alcaide de la presó i la seua filla. En el diàleg entre el pare i la filla es representa l’enfrontament entre el rigor i la llei, d’una banda, i l’amor i la compassió, de l’altra, com una mena d’Antígona en clau popular. La presó de Nàpols n’ofereix una versió molt més sintètica, centrada en el diàleg entre la dama i els presos, sense cap element narratiu, cosa que li dóna un caràcter més dramàtic i líric alhora. Ací teniu la lletra d’aquest poema i l’àudio amb la interpretació que en va fer el grup UC:





La presó de Nàpols
A la ciutat de Nàpols
hi ha una presó,
la vida mia, amor.
Hi ha vint-i-nou presos
que canten la cançó.
La dama està en finestra
escoltant la cançó.
Els presos se’n temeren,
ja no cantaven, no.
– Per què no cantau, presos?
Per què no cantau, no?
– Com cantarem, senyora,
si estam dins la presó,
sense menjar ni beure
més que algun rosegó.
Demà serà dissabte,
mos penjaran a tots.

Després vam passar a La dama d’Aragó i La filla del rei de França. En La dama d’Aragó hi ha la presència, inabastable, d’un món meravellós, concretat en la bellesa enlluernadora d’una dama. La tornada de les dues versions («que és bonica com un sol», i «n’és més bella que un fil d’or») insisteix en l’associació de la dama a l’or, no únicament perquè és rossa, sinó perquè la resplandor que emana de la seua bellesa. Més divertida és la descripció dels efectes que provoca la bellesa de la dama. En primer lloc, en el germà, que s’hi voldria casar. Hi ha una variant interessant: en La dama d’Aragó llegim «son germà se la mirava / amb un ull molt amorós», mentre que la versió d’Eivissa diu «son germà se la mirava / amb uns ulls de traïdor», que introdueix un matís més inquietant. De la mateixa manera, en La dama d’Aragó, el capellà, quan la veu entrar a l’església, «va perdre la lliçó». En l’altra versió, llegim: «Per dir “Dominus vobiscum”, / va dir “Si la tengués jo”». Finalment, les altres dames que hi havia es van posar dretes de seguida; en la versió d’Eivissa, en canvi, «tramudaren de color», és a dir, van empal·lidir, d’enveja evidentment. Sentiu ara La filla del rei de França, en una altra versió molt bona d’UC:





La filla del rei de França
A la finestra daurada
estava na Blancaflor.
Adéu princesa,
n’és més bella que un fil d’or,
adéu amor.

Son germà se la mirava
amb uns ulls de traïdor.
Si no fósseu ma germana,
jo em voldria casar amb vós.
La prengué per les mans blanques,
la dugué a Sant Salvador.
El mossènyer diguent missa
hi va perdre la lliçó.
Per dir “Dominus vobiscum”,
va dir “Si la tengués jo”.
Les donzelles que hi havia
tramudaren de color.
D’a on és aquesta dama
que dóna tant d’esplendor.
És filla del rei de França
i néta del d’Aragó.


En El testament d’Amèlia hi ha comprimit, en forma de cançó, l’argument d’una novel·la: Amèlia s’està morint perquè la seua mare, que s’entén amb el seu marit (el de la filla), l’ha emmetzinada. La versió que en fa Subirachs és sòbria i intensa alhora:






El testament d’Amèlia
Malalta està, malalta,
la filla del bon rei;
comtes la van a veure,
comtes i noble gent.
Ai, que el meu cor se‘m nua
comun pom de clavells!
També n’hi va sa mare
quan ja no hi ha remei.
—Filla, la meva filla,
de quin mal us queixeu?
—Mare, la meva mare,
bé prou que ho sabeu.
Metzines me n‘heu dades
que em nuen el cor meu.
—Filla, la meva filla,
d‘això us confessareu;
quan sereu confessada
el testament fareu.
—Mare, la meva mare,
ja en tinc fet testament;
del testament que he fet,
goig d‘ell vós no n‘haureu:
Set castells tinc a França,
tots set en poder meu;
quatre els deixo a Don Carles,
a Don Carles, germà meu.
Totes les meves joies
als encants les vendreu;
dels diners que us en donin
Sant Oli en comprareu,
per fer cremar les llànties
nit i dia fareu
que la gent en veure-les
per mi preguin a Déu.
—Filla, la meva filla,
i a mi què em deixareu?
—Mare, la meva mare,
us deixo el marit meu
perquè us el tingueu tancat
en la cambra, com ja feu,
perquè tendres carícies
a la cara li feu,
i us deixo les xinel·les1,
les xinel·les dels peus,
perquè quan baixeu l'escala
el coll us hi trenqueu.
Ai, que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells!

A la vora de la mar, potser una de les cançons tradicionals més conegudes arreu del nonstre domini lingüístic, és un conte en realitat, d’una noia molt bella, però pobra, que és segrestada per un mariner. Però el conte té un final feliç: el mariner en realitat és el fill del rei d’Anglaterra, que fa anys que està buscant-la. Una de les variants d’aquest poema comença amb els versos «A la vora de la mar / n’hi ha una donzella, / que brodava un mocador, / la flor més bella», on «la flor més bella» fa referència amb gran delicadesa tant a la donzella com a la flor que està brodant:





Per acabar, i com a contrast amb el to lent i melancòlic d’aquestes cançons, ací teniu La presó del rei de França, interpretada també per Rafel Subirachs:





La presó del rei de França
Ja partí el rei de França
un dilluns al de matí.
Va partir per prendre Espanya
i els espanyols bé l’han pris.
Ja partí el rei de França
un dilluns al de matí.
Posant-lo en presó molt fosca
on no es coneix dia i nit.
Treu el cap per la finestra
i un passatger veu venir.
Posant-lo en presó molt fosca
on no es coneix dia i nit.
Digueu-li a la meva esposa
que emvingui a treure d’aquí:
si no hi ha prou diner a França
que vagin a Sant Denís.
Digueu-li a la meva esposa
que em vingui a treure d’aquí:
que venguin la conxa d’or,
que venguin la flor de lis.
Si no hi ha prou diner en bossa
que vagin a Sant Patrís.
Que venguin la conxa d’or,
que venguin la flor de lis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada