Un retaule de literatura universal de Jordi Llovet

Galàxia Gutenberg-Cercle de lectors acaba de publicar un nou llibre de Jordi Llovet, Brins de literatura universal, en què ha recollit una àmplia tria d’articles corresponents a la seua col·laboració setmanal en les pàgines catalanes del diari El País entre els anys 1996 i 2011. Tots aquests articles estan dedicats a clàssics estrangers traduïts al català, «entenent per “clàssics” —en paraules de Llovet— els autors de la tradició occidental, i en part la universal, des d’Homer fins a la primera meitat del segle XX». Es podrien considerar una represa, molt més personal i més lliure, de lectura més agradable, del volum Lecciones de literatura universal, publicat fa anys per Cátedra, que va coordinar el mateix Jordi Llovet. 

Aquest nou llibre presenta 158 articles, triats entre prop de sis-cents: «Hi desfilen —com s’assenyala en el pròleg—, entre una fita i l’altra, gairebé tots els autors importants de la tradició europea, des de la Bíblia, Homer, Sòfocles i Virgili fins als grans autors del segle XX, com ara Joyce, Thomas Mann, Pessoa, Valéry o Kafka, passant per les literatures medievals, les modernes i les del segle XIX, aquesta amb autors tan significatius com ara Balzac, Tolstoi, Dickens i Flaubert.» 

El fet que aquest tria s’haja compost a partir de molts centenars d’articles ha permès a l’autor d’oferir als lectors un veritable resum de literatura universal, en peces menudes, en què «apareixen molts dels més grans valors de les literatures d’Occident i referències indirectes a molts d’altres, esmentats secundàriament en els articles dedicats de manera principal a un autor determinat». Com si fos un manual d’història de la literatura universal, els articles han estat agrupats en quatre blocs: època arcaica i clàssica, època medieval, època romana i època contemporània. El llibre es tanca amb un últim bloc d’articles referits a qüestions de política educativa i cultural. 

De tota manera, Brins de literatura universal no és un manual d’història de la literatura universal ni pot acomplir aquesta funció. Els articles del recull no proporcionen una visió sintètica i crítica de cada autor tractat, sinó que se solen centrar en un aspecte concret, directament o indirectament relacionat. És el cas dels dos articles sobre la Divina Comèdia de Dante, dedicats a comentar les traduccions que se n’han fet al català. En altres ocasions, en canvi, Llovet sí que destaca aspectes essencials de l’obra d’algun escriptor, com en els quatre articles sobre Flaubert, o en els dedicats a Shakespeare, Cervantes o Kafka, entre molts altres. El llibre, però, no deixa de ser un recull d’articles periodístics, amb les servituds i els límits que imposa aquest format. 

La utilitat d’aquest llibre per als qui ensenyem literatura universal és innegable, i també per als lectors normals (en el bon sentit de la paraula: no deformats per la dedicació professional a l’ensenyament de la literatura). Uns i altres hi trobarem una enorme quantitat de referències sobre autors, obres i temes. En resulta una mena de retaule de literatura universal o, més exactament, un calidoscopi, que actua com una incitació constant a la lectura. Un dels llibres recomanats per Llovet amb més insistència és el Pickwick de Dickens, en la traducció de Josep Carner. No puc sinó subscriure del tot aquesta recomanació, i encara més enguany, que es commemora el segon centenari del naixement de Dickens. Recorde perfectament, quan vivíem a Gandia, les riallades del meu pare mentre llegia Pickwick en la traducció de Carner. 

El bloc d’articles que tanca el llibre està dedicat a qüestions de política literària, cultural i educativa. Són especialment interessants i dignes de reflexió les observacions de Jordi Llovet sobre els llibres de lectura que es trien en l’ensenyament. Hi denuncia que «han passat trenta anys i encara no s’ha fet un llistat de lectures catalanes adequades per tal que els nostres fills agafin gust per la lectura, i el conservin», i que és tan erroni fer llegir als alumnes Carner o el Tirant com el Mecanoscrit del segon origen. La seua proposta consisteix a oferir als alumnes traduccions de grans clàssics estrangers del XX —jo hi afegiria també del XIX— al costat d’algunes obres adequades de literatura catalana. Llovet és molt clar en aquest sentit: «la manca d’una tradició literària catalana, en especial en el terreny de la novel·la, als segles moderns i, en part, als contemporanis, ens mouen a pensar que res no fa més favor a la nostra literatura que conèixer i divulgar —a través de traduccions, o en llibres que en parlin— els fastos de la literatura d’Occident». 

Una altra observació, que té una certa relació amb l’anterior, la trobem en l’article titulat L’ensenyament de la literatura, en què Llovet critica l’enorme devastació que ha significat l’estructuralisme en l’ensenyament de la literatura, responsable de reduir-la a un «esquematisme formal que fa basarda, que va destronar barroerament tant la història de la literatura com allò que els nostres veïns sempre n’han dit l’explication de textes —un indici del que entenem per hermenèutica—, i que va des-polititzar, des-socialitzar i des-culturalitzar tant la literatura com el seu ensenyament». 

Nota. A més de la traducció del Pickwick de Carner, editada per Proa, ara en disposem d’una altra, en un català més actual, de Miquel Casacuberta, que ha publicat l’editorial A Contravent. Per cert, és molt recomanable visitar el web Traduccions inèdites en línia, que ofereix la possibilitat de descarregar gratuïtament algunes de les traduccions de Miquel Casacuberta que no s’han editat fins ara en paper, com La lletra escarlata de Nathaniel Hawthorne i Les bostonianes de Henry James.