Què estic llegint ara

Si no hagués de fer classe, si no hagués de preparar-les ni corregir exàmens i comentaris, si no hagués de complir determinats encàrrecs editorials, si no «hagués» d’escriure, si no… podria llegir molt més. Sobretot, podria llegir amb més tranquil·litat de consciència. Temps, al final, sempre en trobe, però tot es complica una mica quan agafe un llibre que m’interessa de veres. Aleshores la lectura m’absorbeix i passa per damunt de tot, de manera que el munt de fulls per corregir cada vegada es fa més gran, acabe improvisant algunes classes, que de vegades ixen bé i de vegades no tan bé, redacte les entrades del bloc a l’aula, aprofitant que els alumnes estan entretinguts fent un examen… Si comence un llibre que m’interessa de veres, estic perdut. 

Aquestes últimes setmanes la lectura m’ha absorbit perquè he tornat a llegir Montaigne. He començat amb la traducció al castellà, excel·lent, que va fer Enrique Díez Canedo de Pagines choisies, una selecció dels Essais acompanyada de comentaris a cura de Pierre Villey (Páginas escogidas. Ediciones Júcar, 1990). Ja l’havia llegida feia molt de temps, però tenia ganes de tornar-hi. Després, no vaig poder resistir la temptació de tornar a agafar els Essais, en francès. Vaig anar directament al llibre III i em vaig llegir de primer Sur des vers de Virgile. A continuació vaig botar a De ménager sa volonté i a Des boiteux. He llegit aquests assaigs lentament, amb la màxima concentració de què sóc capaç. És l’única manera de seguir el discurs sinuós dels Essais i el seu francès del XVI. En l’endemig, i aprofitant com qui diu l’ocasió, em van entrar ganes de llegir Plutarc, un dels preferits de Montaigne, però no les Vides paral·leles, sinó les Moralia o Opuscles morals. Aquesta obra està traduïda al castellà en Gredos en una edició de tretze volums. Vaig agafar, a l’atzar, el vuitè. De tant en tant, tornava als Essais. Acabat Plutarc, vaig començar Les Caractères de La Bruyère, un dels grans moralistes de la tradició inaugurada per Montaigne. Pla deia en El quadern gris que La Bruyère «és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent» i recordava que Jules Renard «sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère». Era una lectura que tenia pendent de feia molt de temps.

La Bruyère m’ha enganxat i, com que té un estil tan clar i tan tens —és un alcohol molt sec—, encara m’ha fet venir més ganes de llegir, de manera que he combinat la lectura de Les Caractères amb uns altres llibres, concretament El tramvia groc de Joan Francesc Mira, recentment publicat (m’ha agradat molt i que recomane vivament) i Una simfonia inacabada, el recull dels poemes inacabats de Kavafis, que es van trobar al seu escriptori a la seua mort, traduïts i anotats per Alexis Eudald Solà. 

I més assaigs de Montaigne. És un dels autors més absorbents que conec, per la concentració que demana la seua lectura, per la densitat de la seua escriptura, pel seu estil únic. Després de llegir Montaigne, tot el demés sembla molt lleugeret.