Teach to the test

Comentant qüestions relacionades amb l’ensenyament, m’he referit més d’una vegada a l’absurd de considerar el segon de batxillerat com un curs de preparació de l’examen de selectivitat. Si la LOMCE tira endavant, la selectivitat desapareixerà, però hi haurà una revàlida, o siga que el problema es pot tornar a plantejar en els mateixos termes.

Fa uns mesos vaig llegir en un article d’El País (Cuando lo único que cuenta es pasar la reválida) que aquesta pràctica, als Estats Units, té un nom: Teach to the test. O Teaching to the test. L’article era interessant i recollia diferents opinions i punts de vista sobre aquesta qüestió. S’ha de destacar, però, que el que s’hi discutia no era la conveniència o no d’una prova externa per avaluar l’aprenentatge dels alumnes, sinó el fet que aquesta prova determine rígidament el que es fa i el que es dóna en classe. 

Una altra qüestió, és clar, és l’avaluació interna. Els exàmens! Per a molts professors, l’examen és l’única manera de fer-se respectar. Per als alumnes, l’única motivació. Això va per a l’examen! En sentir aquesta frase fatídica, els alumnes, com impulsats per un ressort, adopten de seguida el paper d’escribes del temple i demanen tres o quatre voltes que el professor repetisca mot per mot el que acaba de dir. De la mateixa manera, també es mostren molt interessats a saber què no va per a l’examen. Quan aconsegueixen fer jurar al professor que no preguntarà res del que hi ha en una determinada pàgina del llibre de text, hi fan una ratlla de dalt a baix ostentosament.

Una vegada aclarit, fins on es pot aclarir, què va per a l’examen i què no, els alumnes solen plantejar una altra qüestió directament relacionada: i com serà l’examen? Que és una manera de preguntar, innocentment, quines qüestions concretes hi haurà. I, com que són insaciables, continuen preguntant: i com puntuaràs? Baixes per les faltes d’ortografia? Jo els dic que sí, és clar, que baixe per les faltes d’ortografia, i no sols per les faltes d’ortografia. Baixe, en general, per la falta de correcció i d’elegància en la redacció, per les barbaritats i per les incongruències, i baixe, sobretot, per la imprecisió i la vaguetat. Contra el que tendeixen a pensar molts alumnes, el simple fet de segregar unes quantes línies escrites no mereix ni una dècima. Arribats en aquest punt, em diuen:

—O siga, que tu el que fas és restar.

—Efectivament.

De seguida es munta a l’aula l’avalot corresponent, enmig d’exclamacions per la manca de justícia que regula l’existència humana. Però no passa res. En el fons, per a alumnes i professors, tot plegat no és més que una manera de passar l’estona. Ens ho passem molt bé.