diumenge, 23 de març de 2014

La consciència crítica

Fa poc que he acabat de llegir La conscience critique de Georges Poulet, un dels crítics literaris més destacats de l’anomenada escola de Ginebra, integrada entre d’altres per Marcel Raymond, Albert Béguin, Jean Starobinski, Jean Rousset i el mateix Poulet. Tots ells concebien la crítica literària com una literatura de la literatura, que havia d'estendre, completar i constituir en una forma nova els temes que ja són presents en l’obra literària criticada. Això significa, entre altres coses, que el crític literari, com el novel·lista o el poeta, cerca, encara que en secret i de manera indirecta, la seua pròpia aventura espiritual. Aquest enfocament estableix una diferència tallant entre l'obra dels crítics de Ginebra i l'obra dels acadèmics —els estructuralistes francesos, els formalistes russos o els nous crítics nordamericans—, per als quals la crítica és una forma de coneixement objectiu i una de les ciències humanes. 

Poulet dedica en La conscience critique un capítol a cada un dels següents autors: Madame de Stäel, Baudelaire, Proust, els crítics de la Nouvelle Revue Française (Albert Thibaudet, Charles Du Bos, Jacques Rivière i Ramon Fernandez), Marcel Raymond, Albert Béguin, Jean Rousset, Gaëtan Picon, Georges Blin, Gaston Bachelard, Jean-Pierre Richard, Maurice Blanchot, Jean Starobinski, Jean-Paul Sartre i Roland Barthes. He anotat la relació completa perquè són noms a tenir en compte i perquè constitueix una mena de fil conductor. Per a Poulet, cada un d'aquests crítics s'esforça a reviure i pensar per ells mateixos les experiències viscudes i les idees pensades per altres esperits, cosa que no té res a veure amb la crítica impressionista o subjectivista. 

Aquesta concepció de la crítica literària s'expressa clarament en el capítol dedicat a Proust. Poulet destaca que des de la publicació de Contre Sainte-Beuve (n’hi ha traducció al català: Contra Sainte-Beuve) se sap que la novel·la proustiana té l'origen en un projecte d'estudi literari. La immensa recerca del temps perdut, amb els seus personatges i les seues infinites variacions psicològiques, tot això va sorgir d'una meditació sobre la crítica literària. A partir d’una comprensió crítica de la literatura, el futur novel·lista esperava que l'activitat creadora literària esdevindria més justa, més veritable i més profunda. L'acte d'escriure suposa una descoberta prèvia de la literatura, basada ella mateixa sobre un altre acte, l'acte de llegir. Llegir, en paraules de Proust consisteix a «assajar de recrear en un mateix» el gest creador que el llibre ens revela i ens incita a imitar. La lectura crítica consisteix a identificar-se amb el que es llegeix, de manera que el lector es troba transferit en un món singular, on tot és estrany i on tot, per tant, porta el caràcter de l'autenticitat més gran. 

He subratllat profusament aquest llibre de Georges Poulet. I he transcrit en la tauleta aquests dos passatges, que m’han semblat especialment suggestius:

«Comprendre és llegir, però llegir es rellegir; o, més exactament, reviure. De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. L'acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d'una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar.» 

«L'acció de llegir és més important que no sembla a primera vista. La lectura ens transporta no sols en un món nou, sinó en un ésser nou. Llegir o criticar és sacrificar tots els hàbits, desigs i creences. És arribar per una mena d'erosió que recorda el dubte hiperbòlic de Descartes a una buidor prèvia, a la qual succeeix de seguida no la intuïció de la nostra existència, com en el cogito, sinó la intuïció de l'existència i del pensament d'un altre.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada