Els alumnes parlen sobre la Bíblia

Avui he retornat corregits els primers comentaris escrits que han fet els meus alumnes de literatura universal, concretament sobre textos de la Bíblia. De tota manera, en les meues classes de literatura els comentaris escrits procure limitar-los tant com puc; m’estime més concentrar tot l’esforç en el comentari oral a l’aula, en el que en diria el comentari dialogat. En aquesta consideració de la literatura com a conversa, el comentari escrit hi té una funció secundària, de balanç o recapitulació del que s’ha tractat en classe.

La veritat és que han quedat com uns senyors i com unes senyores. Feia temps que en un grup tan nombrós no posava unes notes tan altes de manera tan generalitzada. No sé, igual és que estic perdent facultats.

Havia pensat de reproduir ací en el bloc algun comentari complet, però al final m’he decantat per transcriure fragments de diversos comentaris que il·lustren les reaccions personals dels meus alumnes davant dels textos bíblics llegits en classe més que no l’assimilació estrictament acadèmica del tema de la Bíblia i la seua repercussió literària. Encara que aquest aspecte també l’han tractat i ho han fet molt bé.

*

-“Sobre la història de David i Betsabé: Quan Uries mor, la seua dona fa el dol, encara que nosaltres no sabem realment què n’opina. Potser ella era feliç amb ell seu home i per resignació accepta el desig del rei; o, ben al contrari, resulta que li agrada David… Però de tota manera no crec que la seua opinió importés massa en aquella època. De fet, David té més d’una dona i quan Jahvè mana el seu missatge diví fa una comparació utilitzant “ovelles” en lloc de dones, com una propietat més. Natan li conta aquesta curiosa història del bestiar d’un home ric i de l’ovella d’un altre que era pobre, i ens adonem que no es tracta d’un problema d’amor, d’infidelitat i passió, sinó únicament d’ambició, de poder i d’injustícia. Sembla que fins que David no condemna l’acte de “l’home ric”, no s’adona de la crueltat del seu acte amb Uries, a qui havia llevat l’única ovella que tenia.” (Berta Giménez)

-“És interessant també per a mi la figura de Betsabé com a dona. El relat no mostra cap dada ni descripció seua, ni tan sols una lleu opinió dels esdeveniments. Betsabé és una dona simplement bella. No se’n precisa res ni quins trets la fan tan especial per a David, cosa que per a mi seria rellevant; no oblidem que estem parlant d’un gran rei que pot tenir totes les dones que vol, i que a més és capaç d’assassinar i de pecar per ella! Quina mena de dona ha sigut culpable d’un encantament tan gran? A mi em sembla indispensable una mica més d’informació. Si ens conformàrem només amb la narració del relat bíblic, la nostra idea de Betsabé seria probablement la d’una muda.” (Raquel Juesas)

-“Per cert, la decisió de David de matar Uries posant-lo a l’avantguarda, al front més perillós perquè el maten i així quedar-se amb la seua dona, és exactament igual que en la pel·lícula El hombre de la máscara de hierro, en què el rei Lluís XIV envia a la guerra a un jove i mana que el posen al lloc més perillós, enfront d’un canó, per tal que el maten i així quedar-se amb la seua promesa. Exactament igual que en la Bíblia.” (Laia Pérez)

-“En el relat de la Creació s’atribueix a Jahvè un poder sense mesura. Ell és l’origen de tot i tot ho crea d’una manera ben senzilla, simplement dient que siga. Es limita a ordenar que apareguen coses tan complexes com el cel i la terra i, de sobte, apareixen. Però, en contrast, amb tota aquesta superioritat sobrenatural s’hi troba una qualitat humana: la fatiga. El “Tot Poderós” es troba cansat després de sis dies de treball, així que decideix descansar durant el seté.” (Mati Boix)

-“Por último habría que destacar la reacción de David ante la enfermedad y muerte de su hijo, reacción que también parece una contradicción de su carácter, pero que al final transmite una visión muy interesante sobre la postura frente a la existencia de David. Me explico: Dios, cumpliendo sus amenazas, hace enfermar a su hijo, y mientras éste languidece David se entrega al ayuno y a las súplicas a Dios, triste y deshecho, rogando por su salvación. Sin embargo, cuando al fin muere a los 7 días (número simbólico de Dios) David cambia de postura radicalmente, volviendo a comer, dándose un baño y haciendo el amor con su mujer. Es decir que se entrega a la vida terrenal por completo, olvidándose de sus súplicas a Dios y su quietud en el suelo. Cuando sus cortesanos, extrañados, le preguntaron qué era eso que había hecho, David les contestó con una gran lógica, argumentando que mientras el niño vivía aun tenía esperanza de que Dios le salvara, pero una vez muerto ya nada podía hacer, y por eso no merecía la pena seguir en tan lamentable estado. Esta actitud en principio resulta extraña, pero sus razonamientos parecen aplastantes, desvelando una visión de la vida bastante alejada de lo que ahora consideraríamos la ortodoxia cristiana, pues él ensalza el disfrute de la vida, el vivir el momento sin ataduras transcendentales, sin la idea del sufrimiento, una especie de carpe diem. En definitiva, parece un homnbre bastante libre para bien o para mal, un hombre que toma sus decisiones, a veces pierde y otras gana (enfrentándose con Goliat o acostándose con Betsabé), se nos dibuja un personaje complejo, con diversas caras, con un punto desafiante y pícaro, ni bueno ni malo, o quizás ambas cosas. Un buen reflejo de la dualidad humana.” (Mar Casanova)

-“Em resulta especialment graciós el títol de Penediment de David. Mort del fill de Betsabé, perquè si bé és cert que per voluntat pròpia decideix dejunar, dormir en terra, etc., ho fa tot amb un objectiu interessat: a veure si Déu se’n compadia. No considere que hi haja penediment. Quan Jahvé fa morir “el fill de Betsabé”, David atura aquesta situació i es perfuma, es banya i menja, sense més sentiment que el que produeix la fam. Podria dir-se que penedir-se d’una cosa irreversible no serveix de res, però no ho diré perquè em sembla un acte reprotxable i cruel. Sincer i lògic, però despietat. També em sembla irònica la figura de Jahvé. No acabe d’entendre-la. Fa el paper d’algú que ho ha creat tot, però que no és capaç de controlar el comportament de la seua creació. O bé és que no l’acabà de realitzar com volia. Sembla humà i pròxim, però alhora sobirà i extraordinari (pot fer que mora una criatura però no pot evitar el pecat de David?). És algú que imparteix la seua doctrina a costa del patiment dels qui la reben. En resum, hi ha més història en el buit entre les línies que en les paraules impreses.” (Isabel Merí)

-“És un relat molt impactant i dóna molt a pensar. Si ens posàrem en la situació de David, seríem capaços de fer el que va fer ell? (Adaptat a la nostra època, clar.) Doncs pense que sí. David es comporta molt malament, però fa com quasi totes les persones.” (Carmeta Barberà)

-“Personalment, crec que la Bíblia pot ser considerada com un dels millors llibres mai escrits, ja que és innegable la seua influència sobre la societat. No obstant, en alguns dels relats en què el protagonista ha de superar una prova o un repte, ho acaba superant gràcies a la devoció per Déu, que l’ajuda a resoldre-ho. Puc preguntar quin tipus de lliçó moral és aquesta? Si no creus en Déu o no has seguit “el camí”, no pots enfrontar-te amb els més forts o superar-te tu mateix?” (Miquel Hernàndez)

-“Ja que estem donant alhora la Bíblia i els mites grecs aprofite per exposar dues històries d’aquestes dues fonts. Per una banda tenim l’Antic Testament que conta les accions de David contra Goliat i per l’altra hi ha el mite de Prometeu. Els dos tracten la lluita de dos herois contra els seus respectius enemics i les jugades que fan per a vèncer-los. En les dues històries l’heroi s’ha d’enfrontar amb l’enemic mitjançant l’astúcia per salvar el seu poble (David, Israel, i Prometeu, la humanitat). Però la posició de David està clarament diferenciada. En l’Antic Testament David lluita en nom de Déu i no solament el salva la seua intel·ligència, sinó també la seua fe (David diu a Goliat: “Tu véns contra mi amb l’espasa, la llança i les fletxes, però jo vinc contra tu en nom de Jahvè-Sabaot, el Déu de les tropes d’Israel, que tu has insultat. Avui Jahvè et farà caure a les meues mans…”). En canvi, a Prometeu només el salva el seu enginy, i salva la humanitat justament de Déu.” (Carles Gómez)