dissabte, 13 de novembre del 2010

2.3. El món medieval en un llibre: Divina Comèdia

                                                          Salvador Dalí,  Dante.


Ara que ja hem llegit els cinc primers cants de l’Infern, és moment d’anar lligant caps i de sistematitzar els comentaris que n'hem fet en classe. Podeu llegir i descarregar-vos, per tant,  2.3. El món medieval en un llibre: Divina Comèdia. Pel que fa a la selecció bibliogràfica que trobareu al final d’aquest tema, es tracta únicament d’això: d’una selecció i d’una tria, personal i limitada. Hi he anotat, només, els llibres que he pogut llegir fins ara o que, com  a mínim, he consultat una mica. Al final, els que he utilitzat més per a preparar les classes han estat Mimesi  i Dante, poeta del mundo terrenal d’Erich Auerbach, Nueve ensayos dantescos  i Siete noches  de Jorge Luis Borges, i l’edició de la Divina Comèdia d’Attilio Momigliano (vegeu The Dartmouth Dante Project).




                                                       Salvador Dalí,  Visions extàtiques.

dijous, 11 de novembre del 2010

Tres comentaris d’”Èdip rei”

Aquesta setmana he retornat als alumnes els comentaris corregits d’un fragment d’”Èdip rei”, concretament el moment de l’episodi II en què Èdip entreveu, per primera vegada, la veritat de la seua vida. 

dimarts, 9 de novembre del 2010

Borges sobre Dante

Borges és un dels pocs escriptors sud-americans que he llegit amb atenció. N’he llegit tots els contes i bona part de la poesia, però el que més m’agrada de la seua obra és la crítica literària, dispersa en pròlegs, llibres, entrevistes i reportatges. La veritat és que Borges m’interessa, sobretot, com a mina de referències bibliogràfiques poc o no gens habituals. Gràcies a ell he arribat a conéixer llibres i autors que, si no, ben probablement m’haurien passat per alt, com ara l’edició de la Divina Comèdia d’Attilio Momigliano, que Borges considerava la millor de totes. Borges ha estat també, per a mi, un dels guies principals de la literatura anglesa.

La seua crítica literària es caracteritza per enfocar la literatura d’una manera deliberadament antiacadèmica. Encara que Borges és el que en diríem un escriptor podrit de literatura, sempre ha sabut mantenir un cert distanciament, desconfiat i poc convencional, davant dels escriptors i davant del mateix fet literari.

Pla, en canvi, no el suportava i en deia pestes: “Jorge Luis Borges no és un escriptor de la vida: és un escriptor dels llibres. Arriba a ser insuportable. Moltes vegades és difícil d’establir una línia divisòria entre una cosa i l’altra. En el cas de Borges és facilíssima, i la ratlla és clara i total. Són recensions d’altres papers —molt ben fetes— (Borges escriu molt bé), però en definitiva res —o poca cosa. Almenys a mi aquesta classe d’escriptors no m’agraden.”

Entre les referències literàries que recorren de dalt a baix tota l’obra de Borges, la Divina Comèdia és una de les més insistides. Borges, que havia llegit tant, no vacil·lava a afirmar que el poema de Dante és el millor llibre del món: “el ápice de la literatura y de las literaturas es la Comedia.””La Divina Comedia es el libro más justificable y más firme de todas las literaturas”. “Dante edificó el mejor libro que la literatura ha alcanzado.”

Borges destacava de la Divina Comèdia la varietat temàtica i estilística, i el rigor en la construcció: uns límits formals molt estrictes es combinen amb una plasticitat i moviment de tal intensitat de matisos i detalls que donen la sensació immediata del que és il·limitat. Altres aspectes que Borges en remarcava eren la intensitat, “la característica más notable de Dante”; “parece realmente un milagro que esa intensidad no decaiga, salvo en algunos lugares del Paraíso, que para el poeta fueron luz y para nosotros sombra”. O la delicadesa, que Borges exemplificava amb un vers que l’obsessionava: “dolce color d’oriëntal zaffiro”. O, també, la precisió de les imatges i la capacitat de fer-nos conéixer un personatge amb un sol vers: “Una novela contemporánea requiere quinientas, o seiscientas páginas para hacernos conocer a alguien, si es que lo conocemos. A Dante le basta un solo momento.

Sobre Dante, a més de poemes i altres textos dispersos al llarg de la seua obra, Borges ha deixat dos testimonis principals, els Nueve ensayos dantescos i la primera conferència  de Siete noches. Aquesta conferència és una introducció molt  personal i suggestiva a la lectura de la Divina Comèdia.


Domenico de Michelino, Dante i l'univers de la Divina Comèdia



Cercle tercer: els golafres es rebolquen en el fang. (Extret  de  La Divina Commedia. 15 DVD De Agostini.)


dilluns, 8 de novembre del 2010

Dante online


                                                        Botticelli,  Mapa de l'Infern. 1480-1495

Entre els nombrosos recursos que es poden trobar en Internet sobre Dante, n’hi ha un que és una autèntica joia: The Dartmouth Dante Project. Aquesta base de dades conté, a més del text íntegre de la Divina Comèdia, més de setanta comentaris complets, vers a vers, d'aquesta obra. Són una mostra de la millor tradició crítica entorn d’aquest poema, des del comentari de Jacopo Alighieri, fill de Dante, publicat el 1332, fins al de Nicola Fosca, del 2003-2007, passant pel de Boccaccio, Momigliano o Sapegno.

Hi podeu cercar qualsevol tercet, o un vers concret, o un cant  complet de la Comèdia i, al mateix temps, llegir els comentaris dels diferents editors. Com a mostra del que us podeu trobar, reproduïsc tot seguit la nota introductòria d’Attilio Momigliano al cant primer de l’Infern:

Il primo canto è il preludio in terra del triplice viaggio. Il preludio non poteva essere che in terra, poiché il pellegrino è ancora vivo; ma il luogo doveva già in qualche modo partecipare dell'oltremondo. Non potremmo senza goffaggine immaginare Dante che parte per il suo viaggio da una contrada storicamente determinata, per esempio, da Firenze. Parte dunque da un luogo indeterminato, già remoto dal consorzio civile e configurato in modo da costituire come il vestibolo del primo regno: la selva selvaggia. Ai margini di questo luogo solitario e tenebroso egli mette, con perfetta verosimiglianza poetica, un viandante smarrito, tre fiere e un'ombra. La trama fantastica di questo preludio è dunque d'una mirabile convenienza e coerenza. E l'immagine della selva dà modo a Dante di drammatizzare e di ambientare suggestivamente il suo stato d'animo.

Ma la qualità del luogo, la selva, è suggerita a Dante dall'intenzione allegorica: questo è il germe che corrode il canto. Poiché esso deve costituire l'impostazione generale del poema, non solo nelle sue apparenze ma anche nelle sue intenzioni, Dante vi intreccia con l'impostazione del viaggio l'impostazione del suo significato. Di qui nascono la quasi continua alternativa fra lettera e simbolo, e quindi le soluzioni di continuità nella poesia: il I canto è il più incertamente concepito dell'Inferno. Cominciato con sicurezza, sembrerebbe voler entrar subito nel fatto; ma poi si svia nell'allegoria, nel programma e nell'intelaiatura generale del poema. Per la sua struttura composita e per il gusto allegoricamente figurativo esso è ancora troppo tiranneggiato dalla tradizione artistica medioevale. Tuttavia gli deriva dal gusto e dallo spirito medioevale la solennità della prima profezia che, quantunque sia uno degli elementi eterogenei del complesso, soggioga la fantasia e la coscienza del lettore.

Sono invece interamente danteschi, e costituiscono gli annunzi della fisonomia poetica della Commedia, il profilo delle due fiere, l'apparizione della prima ombra d'oltretomba, qualche mossa e qualche energica reazione sentimentale del protagonista, che già comincia a delinearsi nella sua incisiva personalità, e il paesaggio oscuro che incornicia dovunque il fondo concettuale di questi 136 versi.
Fin da questo canto la Commedia si presenta come un viaggio; e la selva, con le sue ombre e con gli esseri che vi si aggirano attorno, è già un'introduzione ambientale dell'inferno. Queste sono le sole giustificazioni poetiche di questo proemio e i motivi che lo collegano con le linee artistiche fondamentali del poema. Il complesso manca di sicurezza e, relativamente, di stile. In genere c'è in questo proemio una facilità narrativa che nasconde un'incertezza sostanziale; e la fluidità di certe terzine e di certi nessi è tutt'altro che dantesca. L'escavato, il secco, l'essenzialità della poesia di Dante, l'inventività della parola, la novità della forza sentimentale sono ancora indizi sporadici d'un temperamento d'eccezione; è ben altra cosa la compattezza e la ricchezza narrativa dell'episodio del conte Ugolino.”

Són també molt útils i atractius aquests webs:

The Princeton Dante Project, reprodueix tota l’obra de Dante i ofereix una interessant llista d’enllaços.

El web que més aprofita els recursos multimèdia és The World of Dante: mapes, diagrames, reproduccions de les il·lustracions de la Comèdia des de Botticelli fins  a Dalí, música, etc.

Danteworlds  ofereix un viatge multimèdia per la Divina Comèdia.

En The Divine Comedy Gallery  hi ha gairebé 400 imatges que reprodueixen il·lustracions de diverses edicions de la Divina Comèdia, i també mapes de l’Infern, del Purgatori i del Paradís. 


Miquel Barceló