Borges és un dels pocs escriptors sud-americans que he llegit amb atenció. N’he llegit tots els contes i bona part de la poesia, però el que més m’agrada de la seua obra és la crítica literària, dispersa en pròlegs, llibres, entrevistes i reportatges. La veritat és que Borges m’interessa, sobretot, com a mina de referències bibliogràfiques poc o no gens habituals. Gràcies a ell he arribat a conéixer llibres i autors que, si no, ben probablement m’haurien passat per alt, com ara l’edició de la Divina Comèdia d’Attilio Momigliano, que Borges considerava la millor de totes. Borges ha estat també, per a mi, un dels guies principals de la literatura anglesa.
La seua crítica literària es caracteritza per enfocar la literatura d’una manera deliberadament antiacadèmica. Encara que Borges és el que en diríem un escriptor podrit de literatura, sempre ha sabut mantenir un cert distanciament, desconfiat i poc convencional, davant dels escriptors i davant del mateix fet literari.
Pla, en canvi, no el suportava i en deia pestes: “Jorge Luis Borges no és un escriptor de la vida: és un escriptor dels llibres. Arriba a ser insuportable. Moltes vegades és difícil d’establir una línia divisòria entre una cosa i l’altra. En el cas de Borges és facilíssima, i la ratlla és clara i total. Són recensions d’altres papers —molt ben fetes— (Borges escriu molt bé), però en definitiva res —o poca cosa. Almenys a mi aquesta classe d’escriptors no m’agraden.”
Entre les referències literàries que recorren de dalt a baix tota l’obra de Borges, la Divina Comèdia és una de les més insistides. Borges, que havia llegit tant, no vacil·lava a afirmar que el poema de Dante és el millor llibre del món: “el ápice de la literatura y de las literaturas es la Comedia.””La Divina Comedia es el libro más justificable y más firme de todas las literaturas”. “Dante edificó el mejor libro que la literatura ha alcanzado.”
Borges destacava de la Divina Comèdia la varietat temàtica i estilística, i el rigor en la construcció: uns límits formals molt estrictes es combinen amb una plasticitat i moviment de tal intensitat de matisos i detalls que donen la sensació immediata del que és il·limitat. Altres aspectes que Borges en remarcava eren la intensitat, “la característica más notable de Dante”; “parece realmente un milagro que esa intensidad no decaiga, salvo en algunos lugares del Paraíso, que para el poeta fueron luz y para nosotros sombra”. O la delicadesa, que Borges exemplificava amb un vers que l’obsessionava: “dolce color d’oriëntal zaffiro”. O, també, la precisió de les imatges i la capacitat de fer-nos conéixer un personatge amb un sol vers: “Una novela contemporánea requiere quinientas, o seiscientas páginas para hacernos conocer a alguien, si es que lo conocemos. A Dante le basta un solo momento.”
Sobre Dante, a més de poemes i altres textos dispersos al llarg de la seua obra, Borges ha deixat dos testimonis principals, els Nueve ensayos dantescos i la primera conferència de Siete noches. Aquesta conferència és una introducció molt personal i suggestiva a la lectura de la Divina Comèdia.
Domenico de Michelino, Dante i l'univers de la Divina Comèdia
Cercle tercer: els golafres es rebolquen en el fang. (Extret de La Divina Commedia. 15 DVD De Agostini.)
