dissabte, 5 de març de 2011

Un comentari inicial de “Madame Bovary”

Més sol, reprenc la publicació d’aquest dietari.

En literatura universal estem comentant ara Madame Bovary. Com faig sempre, en la primera classe que li vam dedicar vaig demanar als meus alumnes que intentaren explicar la seua experiència com a lectors d’aquesta novel·la. El debat es va animar i es va centrar entorn de la valoració moral d’Emma Bovary, de Charles Bovary i dels dos amants d’Emma. No ens vam oblidar tampoc d’Homais. El personatge d’Emma va suscitar sentiments ambivalents: heroïna o dimoni, o les dues coses alhora. El pobre Charles… Malament quan a algú li posem l’adjectiu “pobre” al davant. Molts van coincidir a censurar Emma Bovary, sobretot per la manera com tracta la seua filla.

La majoria dels alumnes van assenyalar que Madame Bovary els havia agradat bastant, encara que alguns van manifestar algunes reserves pel que fa al pes tan gran que hi té la descripció. De fet, aquesta característica, en el moment de la seua publicació, se li va retreure sovint com un defecte: “Madame Bovary representa una obsessió amb la descripció. No hi ha emoció ni sentiment de la vida en aquesta novel·la.”


El predomini de la descripció en Madame Bovary s’ha de relacionar directament amb l’ideal artístic que perseguia Flaubert: construir un món narratiu que fos totalment autònom, que se sostingués per ell mateix. La realitat que es presenta en la narració s’ha d’imposar o ha de parlar per ella mateixa, sense comentaris ni aclariments. “És un dels meus principis ­­­—va assenyalar Flaubert—que l’escriptor no s’ha d’escriure. L’artista ha d’estar en la seua obra com Déu en la creació, invisible i omnipotent; se’l sent arreu, però se’l veu pas.” Aquest principi de Flaubert es basava en una fe gairebé mística en la capacitat de reproduir el món real a través del llenguatge, en la capacitat d’esprémer la realitat mitjançant un treball d’elaboració lingüística obsessiu i esgotador, convençut que “le style étant à lui tout seul une manière absolue de voire les choses”. Flaubert va intentar dur a terme aquest ideal transcendent de reproducció de la realitat per mitjà de la recerca del mot juste, de la perfecta construcció de les frases i de l’ajustament minuciós de les diferents parts de l’obra.

Aquest voluntat de fer que la realitat parlara per ella mateixa va ser un dels motius del processament de Madame Bovary. Més que la immoralitat de la temàtica o d’algunes escenes concretes, es va criticar que el seu autor, o la veu narrativa amb què es disfressava, no jutgés el personatge principal i mantingués davant d’ell una actitud distanciada. L’advocat que va defensar Flaubert davant del tribunal no va tenir més remei que va argüir, hipòcritament, però amb èxit, que la novel·la expressava una moralitat ben clara: advertir dels perills que una noia reba una educació superior a la de la seua classe. Aquest argument sembla que li’l va proporcionar el mateix Flaubert.

En classe molts alumnes van observar que aquesta voluntat d’impersonalitat narrativa, és, com a mínim, discutible. El crític francès Gaëtan Picon ho va remarcar amb una frase ben gràfica: va venir a dir, cite de memòria, que a partir de Flaubert els novel·listes van decidir representar la comèdia de la ignorància. En aquesta frase, la paraula clau és “comèdia”. És Flaubert qui va triar els fragments de realitat que apareixen en la seua novel·la i de la manera que apareixen. De més a més, la visió de la realitat i de la vida que hi presenta Flaubert és enormement tendenciosa. Madame Bovary és una novel·la escrita des de l’aversió, o des de l’odi més explícit, sense cap sentiment de simpatia humana. No hi ha cap personatge d’aquesta novel·la que visca la vida realment. Tots són presoners, d’una manera o altra, del clixé i de la bêtise. En què consistiria viure d’una manera assenyada, Flaubert no ho diu.

El desig d’aconseguir amb Madame Bovary una obra artística totalment autònoma, està estretament relacionat amb el tema que Flaubert va escollir: la descripció d’un món d’estretors i de misèries, d’hipocresies i de somnis menors, un món de vida monòtona i sòrdida. Era l’art, l’estil, qui havia de redimir la vulgaritat, no l’interès del tema. Hi va reeixir? Alguns lectors consideren Madame Bovary, malgrat tot, un fracàs. El mateix Flaubert, mentre l’escrivia, va declarar en una carta que encara que Madame Bovary fos executada a la perfecció, el resultat final només seria passable à cause du fond même.
De tota manera, ja tindrem ocasió d’insistir-hi més endavant, Madame Bovary no és únicament un retaule de la vulgaritat i de la monotonia: és també la novel·la de la passió, de la sensualitat, del desig de viure una vida intensa i plena. És una novel·la ambigua, de la mateixa manera que el personatge principal, Emma Bovary, és un personatge moralment ambigu. És una heroïna o és una encarnació del mal? Sembla que Flaubert suggereix que la insatisfacció d’Emma està justificada. La tracta amb una mescla equilibrada d’empatia i d’objectivitat crítica.

He animat els meus alumnes a llegir, quan tinguen temps, l’altra gran novel·la de Flaubert: L’educació sentimental. Crec que encara els agradarà més que Madame Bovary. Els lectors de Flaubert, de fet, es poden classificar en dos bàndols: els qui prefereixen Madame Bovary i els qui prefereixen L’educació sentimental. Si em permeteu la confidència, jo em quede amb L’educació sentimental. Només pel títol ja val la pena. Madame Bovary la trobe massa deliberada. Massa construïda. I la seua construcció, massa simètrica. És massa fàcil comentar-la en classe.


Fotograma de Madame Bovary (1991) de Claude Chabrol