dilluns, 7 de març del 2011

Les veus del narrador en “Madame Bovary”

“Érem a l’aula d’estudi quan entrà el director seguit d’un nou vestit com els de ciutat…”

Amb aquest misteriós nosaltres comença la narració de Madame Bovary. Amb aquesta manca de distància entre el narrador i el que es narra, s’inaugura la novel·la establint una gran proximitat entre el lector i el relat. Alhora, la vaguetat del narrador provoca una curiositat paral·lela a la que desperta el que va contant.

A la meitat d’aquest primer capítol, el “nosaltres” apareix per última vegada i pren el relleu un narrador exterior. El pas de l’un a l’altre es fa d’una manera no gens abrupta i en una lectura no gaire atenta el lector ni se n’adona, perquè els narradors interns, contra el que se sol repetir en els manuals i llibres de text, no utilitzen únicament la primera persona. És per això que el pas del narrador intern a un altre d’extern es produeix d’una manera gairebé imperceptible per al lector. Només al cap d’unes quantes pàgines, ens preguntem de sobte: què se n’ha fet, d’aquell nosaltres?


Aquest narrador exterior és com una mena de Deus absconditus, impersonal. La seua funció és descriure, no absoldre ni condemnar: reflecteix el caràcter dels personatges pel que diuen i pel que fan. El que es narra, per tant, sembla que s’imposa naturalment.

En altres moments, aquest relator invisible canvia l’enfocament de la seua càmera i reprodueix el que veuen o senten altres personatges, com en el fragment, tan bonic, en què l’adolescent Justin contempla fascinat com Emma Bovary es deslliga els cabells:

“Pujava [Justin] amb ells a la cambra, i es quedava dret al costat de la porta, quiet i sense parlar. Moltes vegades, madame Bovary ni s’adonava que fos allà i es començava a arreglar. Començava per treure’s la pinta, sacsejant el cap amb un moviment brusc; i quan ell veié per primera vegada aquella cabellera sencera que davallava fins a les cames desenrotllant-se en anelles negres, per a ell, pobra criatura, fou com l’ingrés sobtat en alguna cosa extraordinària i nova, que l’espantava amb la seva esplendor.”

Aquest relator només intervé en moments especialment importants, en què ràpidament eleva la narració a un pla abstracte i solemne:

“Es coneixien massa per tenir aquells esbalaïments de la possessió que en centupliquen l’alegria. Ella ja estava tan fastiguejada d’ell, com ell cansat d’ella. Emma retrobava en l’adulteri totes les mediocritats del matrimoni.
Però com podia desfer-se’n? A més, per molt humiliada que se sentís de la baixesa d’aquella felicitat, s’hi aferrava per costum o per corrupció; i cada dia s’hi acarnissava més, ofegant tota felicitat per voler-la massa gran.”

Sovint, el diàleg o el monòleg substitueixen la descripció, com en l’episodi de la fira agrícola, un dels moments més brillants de la novel·la. En aquest episodi Flaubert aconsegueix un efecte polifònic superposant i alternant diferents converses: els discursos oficials exaltant l’agricultura i la ramaderia, i la proclamació dels premis als porcs i als xais, s’imbriquen amb la conversa entre Rodolphe i Emma. Contra el que es podria pensar, no hi ha un efecte de contrapunt: els discursos oficials, plens de clixés i de tòpics, de bêtise, no contrasten amb un diàleg ple de sinceritat i de passió. El diàleg entre Rodolphe i Emma Bovary és igualment ridícul, ple de clixés i de tòpics també. El que fa Flaubert és una cosa molt difícil: pinta blanc sobre blanc. El pas d’un discurs a l’altre, per tant, no fa més que intensificar el caràcter grotesc i ridícul de tots dos:

“«A monsieur Bain, de Givry-Saint-Martin!».
­—Jo també m’emportaré el record de vostè.
«Per un marrà merí…»
­­­—Però vostè m’oblidarà, hauré passat com una ombra…
«A monsieur Belot, de Notre-Dame…»
­—No, no, digui’m que no. Jo seré alguna cosa en el seu pensament, en la seva vida?
«Raça porcina, premi exaequo a monsieur Lehérissé i a monsieur Cullemboug; seixantafrancs!».”

El fragment és un prodigi de virtuosisme tècnic. I de mala llet. Aquest procediment es repeteix en la conversa que mantenen Emma i Léon per primera vegada. El seu diàleg, infautadament sentimental, s’entremescla amb la xerrameca d’Homais. Blanc sobre blanc, de nou.

L’aportació més reconeguda de Flaubert a la tècnica narrativa és l’anomenat estil indirecte lliure, un procediment per traslladar insensiblement la narració del món exterior a l’interior, i viceversa. L’estil indirecte lliure va significar el primer gran pas de la novel·la per narrar directament el procés mental, per descriure la intimitat. El narrador abandona el punt de vista extern, en el qual relata des de fora el que fan, diuen i senten els personatges, i deixa que el pensament d’aquests es mostre al lector sense que hi haja a penes una transició gramatical perceptible. El punt de vista passa per un instant al personatge sense fórmules introductòries, com ara “va pensar”, i el canvi ve marcat per l’ús d’elements expressius i evocatius propis de la vida interior: interrogacions, exclamacions i interjeccions. Fixeu-vos en aquest fragment (marque amb lletra cursiva el text reportat en estil indirecte lliure):

“No podia apartar la vista d’aquella alfombra que ell havia trepitjat, d’aquells mobles buits on ell s’havia assegut. El riu continuava fluint, i empenyent a poc a poc les petites onades al llarg de la riba lliscadissa. Quantes vegades s’hi havien passejat plegats, sentint aquell mateix murmuri d’ones, entre aquells mateixos còdols coberts de molsa! Quins dies magnífics de sol havien tingut! Quines tardes delicioses, sols, a l’ombra, al fons del jardí! Ell llegia en veu alta, amb el cap descobert, assegut sobre un tamboret de troncs secs; l’aire fresc del prat feia tremolar les pàgines del llibre i les caputxines de la glorieta… Ai! Se n’havia anat l’únic encant de la seva vida, l’única esperança possible d’una felicitat! Per què no l’havia retingut amb les dues mans, amb els dos genolls, quan ell volia fugir? I es maleí per no haver estimat Léon.”

De tota manera, els meus alumnes, que, afortunadament per a ells i per a mi, no són tontos, van remarcar de seguida una incongruència gramatical en aquesta reproducció de la subjectivitat: l’ús de la tercera persona. Quan pensem en les nostres experiències pròpies utilitzem, és clar, la primera. És jo qui pensa i qui recorda. L’estil indirecte lliure, per tant, es queda a mitges en l’expressió de la subjectivitat. El narrador exterior continua alenant excessivament al costat dels personatges. Caldrà esperar fins al monòleg de Molly Bloom, en l’Ulisses de Joyce, per a una representació, més convincent de la consciència personal. I encara hi hauria molt a dir.

Pel que fa a tècniques narratives, jo em quede amb l’episodi de la fira agrícola.


Fotograma de Madame Bovary (1949) de Vincente Minnelli

1 comentari:

  1. Gràcies per aquest excel·lent comentari, m'ha sigut de gran ajuda i ha despertat un interès latent en mi per Madame Bovary.

    ResponElimina