dijous, 9 de juny de 2011

Per què la serp blanca es diu la serp blanca?


Quan va començar el curs, és el primer que em van preguntar els alumnes. Els vaig dir que no podia contestar, que es tractava d’un secret. Ja comprendreu que era una manera innocent, per part meua, de fer-me l’interessant. Una alumna, Alba, em va dir que hi havia un conte dels germans Grimm que porta aquest títol: La serp blanca. Per a la meua vergonya, he de confessar que no el coneixia. El vaig llegir de seguida i em va alegrar la coincidència, encara que es tractés d’una xamba.

La idea de titular el bloc la serp blanca em va venir d’un vers d’un poema de Josep Carner, De lluny estant, que apareix en el seu llibre Absència. És un poema escrit des de l’exili, des de l’enyorança de la pàtria i de la joventut perdudes:
                                            
DE LLUNY ESTANT
Qui veiés, quan l’estiu s’acomiada,
el camí —la serp blanca i somrient—
i, al marge d’una cala refiada,
el pàmpol mort sota d’un pi vivent.

Qui veiés una dansa damunt l’era
i una serra morada enllà de mi;
qui topés un aloc de torrentera
o enmig d’un pedruscall, un romaní.

Més val, però, que a aquests bedolls s’acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d’un temps, hom pot trobar-hi
un àngel trist amb el seu glavi tort.

Ja sabeu, doncs, per què aquest bloc es diu la serp blanca. La serp blanca, en el poema de Carner, és una metàfora del camí, que, al seu torn, és una metàfora tòpica de la vida. El sintagma és bonic i suggestiu.

Les dues primeres estrofes expressen el desig de retrobar la pàtria perduda —Qui veiés—, que apareix representada i recordada per elements típics del paisatge mediterrani: la cala, el pàmpol, el pi, en la primera estrofa. En la segona, l’era, l’aloc de torrentera, el pedruscall, el romaní. En la primera estrofa, tots aquests referents apareixen personificats: el camí és com una serp, una serp blanca i somrient; la cala,refiada; el pàmpol, mort; el pi, vivent. L’expressió “quan l’estiu s’acomiada”, que apareix en el primer vers, és una referència transparent a la tardor, i també, metafòricament, al moment vital en què se situa el poeta: l’inici del declivi de la vida, l’entrada en la vellesa.

La tercera i última estrofa nega la possibilitat del desig enunciat en les dues primeres: el “Més val, però…” del primer vers s’hi oposa taxatiu. Les al·lusions a elements del paisatge nòrdic (bedolls, boira) actuen com a marc descriptiu del lloc on Carner es trobava exiliat (Bèlgica), i també com a imatge d’una etapa de la vida, caracteritzada per l’adjectiu “somort”, que reprèn la de la primera estrofa (“quan l’estiu s’acomiada”). Els dos últims versos diuen per què és impossible el retorn. La referència a “l’àngel trist amb el seu glavi tort” assimila l’expulsió de la pàtria a l’expulsió del paradís.

La descripció del paisatge mediterrani no és únicament una imatge del país del poeta. També ho és de la joventut, representada per la imatge del “camí, la serp blanca i somrient”, de la vida que s’ofereix com una promesa de felicitat. Per això el retorn esdevé doblement impossible. En un altre poema d’Absència, titulat L’altre enyor, Josep Carner constatava:

Però qui lluny del tros nadiu s’enllara,
¿com pervindria a un absolut retorn?
Poc toparà sa jovenesa encara,
tota dringant, bornejadora al born.

Serà l’amic dins d’una fossa avara,
parla i costums sollats en el trastorn,
irat el crim al peu mateix de l’ara
i senyalat de sang cada encontorn.

I concloïa:

Encar, però, que un nou destí s’apressa,
ja el meu indret és buit del que vaig ésser
i jo, remot, l’he clapejat d’estrany.

El retorn, “l’absolut retorn”, ja no era possible, perquè el que Carner enyorava no era únicament el lloc, el seu país, sinó també el temps: la seua joventut.


Nota. Podeu llegir un comentari detallat de De lluny estant en l’article La poesía inédita de J. Carner en el año 1957 de Salvador Oliva. 

Una altra nota. Posteriorment a la redacció d’aquesta entrada vaig llegir en Les bones companyies  de Jordi Cornudella un comentari meticulós, gairebé exhaustiu, de De lluny estant