dissabte, 11 de juny del 2011

Experiència de la literatura i consciència de la literatura

Josep Iborra, 2007

Reprenc el concepte d’experiència de la literatura, a què feia referència en l’entrada que vaig dedicar fa uns dies a Lionel Trilling (L’experiència de la literatura).


El meu pare es va referir sovint a l’experiència de la literatura. En un dels seus assaigs afirmava que “ la literatura és una experiència, una forma d'experiència del món i de la vida” i que aquesta “experiència té, naturalment, una dimensió estètica que l'especifica i la diferencia d'altres experiències personals. Però seria un error entendre-la separadament d'aquestes, ja que està integrada en la vida del subjecte, en el seu temperament, en els problemes que es planteja, en les seues emocions, en la seua formació personal, en els mil factors que hi incideixen d'una manera o altra. Tant és així que si la literatura arriba a dir-li un dia alguna cosa, serà sempre en el context i en funció de l'experiència integral de la seua vida, en relació a la manera de situar-se en el món i en la seua època.”


Un altre concepte que li agradava utilitzar, molt lligat al primer, era el de consciència de la literatura. En el mateix assaig assenyalava que “amb diferents direccions i sentits hi ha hagut sempre, en la crítica, una analisi de l'experiència de la lectura, tal com es pot trobar ja en Montaigne, en el programa que havia formulat, in nuce, quan defensava una lectura que era, alhora, plaer i coneixement d'un mateix.” Aquesta anàlisi de l’experiència de la lectura era la crítica literària, que es podria definir com una “consciència de la literatura”. La crítica literària, per tant, és la consciència de “l'experiència literària d'un lector que esdevé, alhora, escriptor, quan fa un esforç d'atenció i de reflexió per tal de formular-la i comunicar-la. I com que la seua lectura està constituïda i situada, entre altres circumstàncies més, per la història, també es podria dir que la història de la crítica és, en el fons, la història de la consciència de la literatura.”

Aquests fragments que acabe de citar estan extrets d’un assaig llarg que Josep Iborra va publicar el 2004 en la revista Eines de l’IES Pare Vitòria d’Alcoi, amb el títol de Literatura i ensenyament. Ordenant els seus papers, he trobat en una de les carpetes que havia retolat amb el títol de “Raons de la literatura”, una fotocòpia d’aquest text amb nombroses correccions i amplificacions, juntament amb una altra versió més reduïda, que portava per títol Literatura: teoria i pràctica.

Aquests dos textos els podeu llegir ara refosos en un de sol amb el títol de Teoria i pràctica de la literatura: l’ensenyament de la literatura. Hi he incorporat totes les correccions manuscrites que va deixar mon pare. Teoria i pràctica de la literatura: l’ensenyament de la literatura ofereix una reflexió sobre el fet literari i una síntesi del que ha estat l’evolució de la crítica literària fins als nostres dies, seguides d’unes consideracions sobre la problemàtica de l’ensenyament de la literatura, com a “laboratori decisiu de la literatura, del qual han de sortir lectors, escriptors i investigadors entrenats i amb vocació”. Crec que és especialment interessant per a tots els qui som professors de literatura, i també per a tots aquells, professors o no, per a qui llegir és un motiu de plaer i de coneixement —o de consciència— alhora.

1 comentari:

  1. Fa pocs dies, en l’entrada sobre narrativa hispanoamericana, Enric confessava no haver llegit Isabel Allende. Els seus alumnes li ho recriminaven i ell es defensava adduint el seu “olfacte”, que el guiava a l’hora d’escollir les seues lectures. Jo tampoc no he llegit Isabel Allende. En el meu cas, la raó és un simple prejudici. D’una banda, hi ha la bona literatura; de l’altra, la dolenta. I jo he deixat caure a aquesta autora en el segon sac. Sense haver-la llegit, però sense remordiments.
    Això ve a propòsit del concepte d’experiència de la literatura. És un fet que la valoració prèvia que ens fem d’una obra literària (o musical, o pictòrica) sol distorsionar l’experiència que en tenim. N’és un altre ingredient. Aquestes són les contrapartides de l’educació. Però convindria “argumentar” per què la literatura d’Isabel Allende no és “bona” literatura. Precisament, entre les estratègies que Josep Iborra enumera per a l’ensenyament de la literatura, hi ha la comparació de textos “subliteraris” amb textos “literaris”.
    Sempre m’ha agradat posar la ràdio i jugar a identificar la música que transmeten en aquell moment. Abans, posava a prova la meua erudició: de quin autor es tracta? O, almenys, en quina època fou escrita? Ara, més aviat, em pregunte: és “bona” aquesta música? Glenn Gould marejava els seus amics amb enquestes que posaven al descobert la feblesa de les seues valoracions “estètiques”. Si demà es descobrís que la simfonia setanta-tants de Haydn fou en realitat escrita en el segle XX per una mà experta, seria menys bona? Quina seria l’experiència de la literatura en una biblioteca on tots els volums haguessen perdut les portades?

    ResponElimina