Una lectura de “Temps de batuda”, d’Enric Valor

Si hagués de recomanar algun llibre d’Enric Valor, no dubtaria a l’hora de triar-ne dos títols: Viatge de Nadal i Temps de batuda. Viatge de Nadal, que ja vaig comentar en aquest bloc (Un conte de Nadal d’Enric Valor), és un relat que combina d’una manera molt convincent el món de la rondalla popular i el de la novel·la realista. En aquest sentit, constitueix una síntesi, absolutament reeixida, del món narratiu de Valor. La impressionant descripció que conté d’una nevada a la serra d’Aitana la Nit de Nadal és del millor que va escriure. 

L’altre llibre que m’agrada especialment de Valor és Temps de batuda, la segona novel·la de la trilogia de Cassana. De les tres, és la que té un caràcter més autobiogràfic. En el pròleg a aquesta novel·la, Valor hi afirmava que en aquest cas s’havia decantat per la “novel·la impura”, per un tipus de novel·la en què la pura fabulació cedeix el lloc a la crònica i a la memòria personal. Aquest canvi respecte a Sense la terra promesa ve remarcat per l’abandonament del narrador omniscient en favor d’un narrador personatge que trasllada molt de prop la veu de l’autor. 

En aquesta crònica-novel·la, que és segurament l’expressió més completa del seu món íntim i poètic, Valor hi va rememorar els seus orígens personals i familiars: el naixement i la infantesa en el si d’una família provinent de la noblesa rural de les comarques meridionals valencianes, la ruïna posterior i la pràctica proletarització que la va seguir. Amb l’arribada de l’estiu del 36, Valor fa coincidir l’entrada definitiva en l’edat adulta del protagonista amb l’esclat de la revolució i la guerra. En aquest moment el narrador i la seua família —la mare i la germana— reben una herència inesperada, modesta, però positiva: l’Almussai, nom figurat d’un mas de les muntanyes de l’Alcoià. Tots tres decideixen instal·lar-s’hi per passar-hi l’estiu, mentre s’aclareix la situació política. Mentrestant, un grup anarquista els requisa el pis de València. 

Barranc de la Fusta

La major part de la novel·la està centrada en la vida al mas —les passejades, les collites, els canvis de la natura, les xerrades a poqueta nit— amb el rerefons, somort, de la revolta i la guerra. És aquest contrast, el que s’estableix entre la calma i el ritme impertorbable de la natura, de l’home integrat en un món rural mil·lenari, i la consciència de la tragèdia i el perill que s’està vivint, el que dóna a Temps de batuda la seua peculiar tensió narrativa, i no la peripècia argumental. D’una banda, «cavar, llaurar, sembrar, collir; rebre cada dia, cada hora, el bes del vent i del sol, o de la boira o la pluja o la neu; contemplar la màquina de les estacions, que, com una simfonia eterna, fan els seus suavíssimos, els seus trémolos, els seus fortes…», una vida de «plàcides contemplacions, lentes passejades i llargs descansos». De l’altra, un «aclaparador clima de violència i de terror.» 

Com va comentar Josep Iborra, en «Temps de batuda, els trets llunyans d'un afusellament, el cadàver trobat pel camí, el fugitiu que tracta d'escapar a la mort per aquelles serralades mig salvatges, ressonen com elements anòmals de la vida de Cassana.» Aquests elements, enmig de la solitud i la pau de muntanya, prenen un relleu obsessionant i pertorbador alhora. Hi ha una escena de Temps de batuda, antològica, en què Valor utilitza aquesta tècnica d’intensificació per descriure-hi un fet que se sent al lluny, confús i inextricable enmig del silenci: 

«Jo no sentia més que el rítmic pas castellà de la cavalcadura, apagat en la blanor del camí entre oliverars de bona terra. I al poc va arribar a les meues oïdes un soroll llunyà devers el poble. Vaig deturar la mula. Era com si una multitud cridàs estentòriament. Ara n’era prop, però recordí que en els meus anys del principi de l’adolescència en què m’allunyava de la vila una hora, tot sol o en companyia d’algun amic, en el silenci increïble del camp percebia perfectament l’esgranament de les hores en el rellotge del campanar: aquells drangs espaiats i greus que podien comptar-se. Aquesta vesprada de la meua tornada solitària a l’Almussai, el ventijol, suavíssim, que quasi no es notava, que alenava de tard en tard, no venia de la mar, no era la típica marinada, com ho palesava el seu alè xardorós. Suau i tot, era com unes ales que duien de les engires del poble un rebombori d’enfolliment multitudinari. M’inquietà més encara oir distintament l’espetec arrossegat d’una descàrrega de fuselleria i després un tir solt. Hauria jurat que en acabant pujava al cel un bramul de mil goles humanes, una cridòria llarga que a poc a poc s’extingí i que no em va arribar contínua i ben distinta, com si intermitentment el poderós silenci l’ofegàs.» 

Sobre els dies que se succeeixen en una «monotonia temerosa» —«surava sobre tot com una censura»—, la natura manté una presència obsessionant. El narrador no l’expressa líricament, sinó mitjançant la descripció precisa i sensual, com en aquesta descripció dels sons de la nit: 

«Del bosc seguien baixant tènues i fresques bafarades; com cada nit, una música de fons, ara millor advertida per nosaltres (l’Ermínia ja no tenia tant por al desert), feta de miríades de “veus” d’insectes i aràcnids misteriosos, ens acariciava les oïdes distretes, i de tard en tard posaven una nota de temor suau per a les dones de la ciutat els udols de les raboses, els calpits llunyans dels gossos de masada, els xiscles de ducs i mussols o els miols esparveradors dels gats cervals.» 

Les Planisses

O la de l’aigua de l’aljub, «que té sentor de romaní, de timó, d’espígol, i l’aspror de la coscolla». O aquesta altra, encara, de la remor de les pinedes: «La remor, per a mi una mica misteriosa, que es sentia dalt dels tossals, es feia per moments més perceptible i sonava com el zumzeig d’un motor gegant i llunyà. Era simplement, com vaig saber després, “el nas del xaloc”, la forta marinada, el vent que ens enviava en onades la Mediterrània i que ja en les altures anava produint la fosca cançó de les pinedes interminables: un bramul persistent que, en contrast amb el silenci absolut que abans regnava en la muntanya, recordava el rebombori incessant de les ones.» 

Un aspecte d’aquest coneixement del món de la natura que mostra Valor, com s’ha remarcat sovint, és la precisió i la riquesa lèxica amb què el va descriure. Els arbres no són arbres, sinó el pi blanc, el roig i el ver, la carrasca, el ginebre, els oms, les acàcies, els arbres blancs, els xops, les nogueres, les serveres… Les aus són els «greixosos cruixidells, que tenen una denteta al paladar», o «les xisclaires torrudanes», o «les cogullades, sempre plenes d’astúcia». Aquesta vivacitat lèxica apareix també quan Valor descriu les accions humanes: «els veien bracillejar discutint», «hi ha una embrolla de dos mil dimonis», «de cara a un petit foc —un foguet de lladres». No fa falta tirar mà del diccionari davant mots i expressions que la majoria de nosaltres llegim per primera vegada. Els entenem i els fem nostres de seguida, com si els haguéssem mig oblidat i els retrobàssem, nous de trinca, en les seues pàgines. 

Les descripcions del camp alternen i es combinen amb les reflexions i les discussions ideològiques, amb referències a fets de l’actualitat política, d’una manera que recorda els temes i els procediments de la novel·la russa. El mateix narrador, que llegeix un llibre de narracions de Gògol, apunta un «paral·lelisme de la vida de la Casa Gran de l’Almussai amb la de les granges russes, sucoses, alegres i patriarcals, que tan vivament i amb tan nostàlgic amor conservador evocaven les lectures de Gògol». Al mateix temps, no tanca els ulls davant els perills i les dificultats de la vida al camp, de l’analfabetisme i de la misèria. En l’obra d’Enric Valor el món rural és l’expressió d’una vivència profunda, no l’esplai sentimental d’un urbanita. 

La tensió que es crea entre la calma de la vida a la muntanya i els fets polítics ve redoblada pels sentiments ambigus del protagonista davant la revolució i els curs dels esdeveniments. D’una banda, veu amb simpatia aquell «gran intent d’una part molt viva i sacrificada de la Humanitat»; de l’altra, se’n distancia davant la crueltat i la irracionalitat. De més a més, i és un altre motiu d’inquietud, el narrador és conscient de trobar-se, socialment i personalment, en una situació ambigua. Ha estat expulsat i ignorat pels de la seua classe, “una societat tancada i egoista”, i és mirat amb recel pels jornalers, que en les maneres i en la cultura del desclassat hi reconeixen encara el senyor. El narrador acaba reconeixent-se com una personalitat dual, escindida, dotada d’una “interna desconfiança” tant sobre els propis sentiments com envers la lògica i la coherència dels esdeveniments: “Estava inevitablement entre dos mons, ni d’un plenament ni de l’altre tampoc”. 

La desconfiança i la incertesa es resolen en un final que recorda el de La muntanya màgica de Thomas Mann. Com un Hans Castorp, el protagonista de Temps de batuda s’incorpora a les forces combatents de la República. 

Nota. Aquesta entrada és una contribució a l’homenatge en xarxa que avui es fa a Enric Valor, en commemoració del centenari del seu naixement. Al meu pare, que va suggerir el títol de Temps de batuda a Valor, li hauria agradat afegir-s’hi. Ací teniu, doncs, els enllaços a dos assaigs seus: Enric Valor: novel·la i societat i Coordenades de l’obra d’Enric Valor.