Música de Nadal

A principis de setmana vaig acabar de corregir exàmens i de posar notes. En eixir de l’última sessió d’avaluació, notava una agradable sensació de lleugeresa. La sensació d’alliberament anava acompanyada de moltes ganes de llegir i de sentir música. Cal compensar l’aflictiu període d’abstinència! 

De la mateixa manera que en Setmana Santa m’agrada, i a més m’ho prenc com una obligació, de sentir la Passió segons sant Mateu de Bach, per a mi Nadal és un temps per tornar a sentir l’Oratori de Nadal de Bach, El Messies de Haendel i La infantesa de Crist de Belioz. A la llista, hi afegiria també la Història del naixement de Jesús de Schütz. L’oratori de Bach m’agrada sentir-lo en una d’aquestes tres versions: la dirigida per Eugen Jochum, la de Fritz Werner o la de René Jacobs. Triar una interpretació per a El Messies és més problemàtic. N’hi ha moltes, moltíssimes gravacions d’aquesta obra, però poques satisfan del tot. És una obra tan inspirada que, si no es toca molt bé, cansa. Al final, crec que les millors alternatives són la de Hermann Scherchen i la de René Jacobs. Per a La infantesa de Crist no hi ha dubte: les millors versions són les dirigides per André Cluytens i Charles Munch. Aquesta obra de Berlioz és poc coneguda i poc interpretada, però és bellíssima i no us l’hauríeu de perdre. Representa una alternativa a l’òpera. Crec que els novel·listes també hi podrien trobar motius inspiració per a la construcció dels seus artefactes narratius. 

Vinga, per fer-vos venir goleta, ací teniu una mostra de cada una d’aquestes obres:

-Bach: cor inicial de l’Oratori de Nadal (director: René Jacobs amb l’Akademie für Alte Musik):



 -Haendel: Pifa (simfonia pastoral) d’El Messies (director: Hermann Scherchen, 1959):



 -Berlioz: adéu dels pastors de La infantesa de Crist (director: André Cluytens):

—Un moment! I les cançons de Nadal? És que la serp blanca és tan elitista que es permet d’ignorar-les en aquesta època de l’any? 

Per favor, no anem tan cremats. Reconec que quan es tracta de les cançons de Nadal, no diré que em porte la mà a la pistola, com feia aquell quan sentia la paraula “cultura”, però em vénen ganes de pegar a córrer. El fet és que en les cançons de Nadal es manifesta sovint el sentit antimusical de bona part dels nostres congèneres, que hi troben via lliure i s’hi deixen anar. Si a això, hi afegiu certa intoxicació etílica, l’espectacle que en resulta pot ser tan estentori com poc edificant. 

Una altra cosa és sentir l’Stille Nacht (Noche de pas, en diuen en castellà) en la veu de Katherine Ferrier. Acompanyada al piano, Katherine Ferrier convertia la cançoneta planament sentimental, amb les inevitables campanetes, ding dang!, en una meravella. M’agradaria penjar-la en el bloc, però no la tinc a mà. La vaig sentir fa temps en una cinta de cassette que el meu pare va gravar de la ràdio. En la xarxa podeu trobar vídeos d’aquesta interpretació, però amb acompanyament orquestral, que no em fa el pes. Com era d’esperar, els violins proporcionen l’ensucrament habitual i la pifien. 

Per compensar com es mereixen els seguidors i seguidores de la serp blanca, us deixe ací el concerto grosso Opus 6 número 8 de Corelli, conegut com a Concert de Nadal, en la vella interpretació del conjunt I Musici. El primer violí és Félix Ayo. Bon Nadal! 

 -Vivace grave:

-Allegro:



 -Adagio-Allegro-Adagio:



 -Vivace:



 -Allegro- Largo (Pastorale):