“Biografies parcials” de Xavier Serra: una galeria d’homenots valencians

Xavier Serra

Xavier Serra acaba de publicar un nou volum de Biografies parcials, un projecte molt ambiciós en què s’ha embarcat per reconstruir el nostre passat més pròxim. A partir de converses amb personalitats que han estat influents en la història recent del País Valencià en diferents àmbits, ha escrit una sèrie de biografies, gènere més lliure i més àgil que l’entrevista, que configuren un retaule d’homenots valencians del nostre temps.

En el pròleg al primer volum d’aquesta sèrie, Biografies parcials. Els 70 al País Valencià, Xavier Serra denunciava que, amb comptades excepcions, els llibres publicats al nostre país “defugen la realitat més o menys immediata”. El resultat és que “no sabem absolutament res del país. […]Els esdeveniments, en la seva contextualització concreta, se’ns escapen dels dits.” Aquestes biografies són una reacció contra aquest panorama literari. Xavier Serra està convençut, com afirmava Pla,  que “la literatura no és més que un esforç contra l'oblit.”

Kafkià

Dantesc, quixotesc, kafkià… Són adjectius que ha popularitzat el llenguatge periodístic i que s’han instal·lat en la llengua com una mena de coletilles maquinals. Els accidents d’avions i de trens, els desastres naturals, ofereixen sempre un espectacle dantesc. Les situacions, quan no sabem definir-les, són, inevitablement, kafkianes. Però ni la Divina Comèdia ni les narracions de Kafka tenen res a veure amb el sentit amb què s’utilitzen habitualment aquests adjectius. Únicament quixotesc es fa servir, encara, amb una certa propietat.

En un article publicat en Magazine (20-02-2011 ), amb el títol de Franz Kafka y el colorido, Quim Monzó carregava contra l’ús de l’adjectiu kafkià i també contra la interpretació depressiva i angoixant, kafkiana, de l’obra de Kafka propagada per la literatura acadèmica. Per a Monzó, en canvi, Kafka és per damunt de tot un humorista esplèndid. En el mateix article Monzó es refereix elogiosament a les portades que ha fet el dissenyador Peter Mendelsund per a una nova edició dels llibres de Kafka de l’editorial americana Pantheon, que s’aparten de les cobertes habituals  “negras o grises, en cualquier caso tristes o lúgubres, con ecos casi fascistoides…” Mendelsund ha fet el contrari i les ha omplert de colors.

                                       

Mendelsund explica en el seu bloc, Jacket Mechanical, el procés que va seguir per a dissenyar aquestes cobertes. Va optar pel color, diu, perquè està cansat del Kafka seriós i pessimista. Mendelsund troba que els seus llibres són, entre altres coses, divertits, sentimentals i, a la seua manera, conformistes. A causa de l’assimilació de kafkià amb les maquinacions d’una burocràcia anònima i sinistra, les portades dels llibres de Kafka tendeixen a utilitzar el negre o una combinació de colors típiques del realisme socialista, del constructivisme o del feixisme: per exemple, negre, beix i roig. Mendelsund afirma que el seu objectiu ha estat deixar que hi entrés el sol, que els colors fossen brillants i que, al mateix temps, mostraren tensió. Un dels motius que ha utilitzat en el disseny de les portades ha estat l’ull, per a indicar intimitat en singular i paranoia en plural. Una bona combinació, afirma, per a Kafka, que descrivia tant l’individu com la persecució de l’individu.

5.3. Reacció contra el teatre clàssic. Teatre èpic i de l’absurd

Ací teniu  5.3. Reacció contra el teatre clàssic. Teatre èpic i de l’absurd, un altre dels temes que vam donar corrents per poder anar-nos-en de vacances amb la consciència tranquil·la.

A més d’explicar les innovacions del teatre de Brecht, vam llegir i comentar uns fragments de L’òpera de tres rals i una selecció de la seua poesia. Brecht és un dels meus autors preferits, com a poeta sobretot. És un dels grans poetes antilírics de la literatura universal, com Arquíloc, com Guillem de Berguedà, com Ausiàs March o François Villon. Per poetes antilírics entenc els que estan atents a no deixar-se atrapar en els jocs verbals. Els qui es mantenen lúcids davant la retòrica i davant la vida i el temps que els ha tocat viure. Solen desconfiar de la literatura i tenen un sentit de la realitat molt desenvolupats. Són molt expressius, perquè són molt precisos, i mostren, en els millors moments, una rara energia.

El crític Marcel Reich-Ranicki ha escrit, sobre la poesia de Bertolt Brecht, que  “Brecht odiava l’abús de la poesia per a fugir cap a la confusió i la nebulositat, aquest vici capital de la literatura alemanya. Brecht va ser capaç de demostrar que el cant pot ser raonable, i la raó poètica. Va mostrar que la síntesi de creació i intel·lecte no sols era necessària, sinó també possible. Igual que Heine, Brecht va escriure per a persones que pensen i que reflexionen fins i tot en els seus poemes dedicats a l’amor.”