dijous, 15 de març del 2012

Una objecció de Gaziel a «Madame Bovary»

Aquesta setmana he llegit Un estudiant a París de Gaziel, recull de textos publicat el 1964 i reeditat en l’Obra catalana completa. De valor desigual, m’han interessat sobretot les pàgines dedicades a Juli Garreta, aprofitades per Pla en l’homenot que va dedicar a aquest músic, i Una objecció a «Madame Bovary», que ens pot ser útil a tots els qui comentem la novel·la de Flaubert en l’assignatura de la literatura universal.

He penjat aquest text de Gaziel en el web de literatura universal de la serp blanca. S’hi afegeix així a uns altres que hi ha sobre el personatge d’Emma Bovary: un de Vladimir Nabòkov, extret del Curso de literatura europea, i un altre de Mario Vargas Llosa, del seu llibre La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary. Tots tres poden ser útils per a centrar o fixar el comentari sobre els personatges de Charles i Emma, que, en mans dels alumnes, ràpidament es converteix en una sessió de xafarderia literària. De seguida es posen en el lloc dels personatges i en les situacions narratives que planteja la novel·la, i fan com els qui al final d’una representació teatral aplaudeixen els actors que han fet de bons i xiulen els qui han fet de malos. Bé, és una reacció inicial que no es pot menysprear i que es pot aprofitar, perquè com a mínim representa una implicació. El que passa és que de vegades l’entusiasme popular es desborda i no hi ha manera de reconduir el debat. 

És un fet que ni Charles ni Emma Bovary els deixen indiferents. Charles, és clar, sempre acaba sent el pobre Charles, una mescla escassament digestiva de commiseració i d’exasperació alhora. Emma, per la seua banda, sol suscitar una certa prevenció emocional. Potser perquè, encara que és presentada vivint en un món d’il·lusions, actua conscientment i metòdicament per aconseguir el que vol. Per això al lector li resulta dificil compadir-la com a víctima d’un engany. Un altre factor que reforça aquesta prevenció és que la recerca de la felicitat per part d’Emma és totalment egoista. És un personatge que fa una mica de por. 

Enguany, la classe que vam dedicar a comentar les característiques de Charles i Emma com a personatges també ser bastant animada. Una de les alumnes, Lorena, va dir que comprenia Emma molt bé, perquè trobava que ella —Lorena— no podria suportar com a parella un personatge com Charles. Se li posava la pell de gallina només de pensar-ho. Aïda, en canvi, va remarcar que Emma és una plasta —Aïda dixit— amb les seues ínfules romàniques i sentimentals, i que, per tant, era normal que els amants l’acabassen deixant. Valentí va comentar que no li faria gens de gràcia tenir una nòvia com Emma Bovary. Mariola la comprenia, perquè la infidelitat era l’única eixida que li quedava o l’únic que podia fer. Com era d’esperar, des del sector masculí, sempre tan rudimentari, alguns van amollar la paraula «puta» per referir-se al personatge de Flaubert. Vaig fer com si no hagués sentit res. 

De tota manera, si llegiu els textos de Vladimir Nabòkov i Vargas Llosa sobre Emma Bovary, comprovareu que tampoc no són tan diferents d’aquestes valoracions dels alumnes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada