L’etern marit

El deixant de Madame Bovary és allargat. Fins i tot va inspirar una novel·la de Dostoievski, L’etern marit. Publicada el 1870, aquesta obra ocupa un lloc propi en la producció d’aquest escriptor rus, ja que no s’ocupa dels problemes filosòfics i socials que caracteritzen les seues novel·les més conegudes. El títol no deixa de ser una mica sarcàstic i hi ha qui pensa que en realitat hauria de ser L’etern cornut. Per decència o pel que fos, Dostoievski va triar L’etern marit. 

Dostoievski pren el tema de Flaubert on aquest el deixa. En Madame Bovary els afers d’Emma ocupen tota la novel·la, mentre que en L’etern marit es donen per suposats i el relat comença molt després de la mort de l’adúltera. Veltxàninov, home de món de prop de quaranta anys, recorda, durant un període d’hipocondria, els seus pecats de joventut, en un estat de penediment i d’inquietud. Una nit, inesperadament, ve a buscar-lo un funcionari, Trussokski, la dona del qual, uns anys abans, va ser amant seua. Així s’assabenta que la dona havia mort feia poc deixant una xiqueta, segurament filla de Velxàninov. Torna a trobar Trussokski diverses vegades i sempre el troba promès o marit. Com una fatalitat, Veltxàninov sempre representa una amenaça per a la tranquil·litat familiar d’aquell. 

En L’etern marit, qui expia el delicte no és qui l’ha comès, perquè la infidelitat es descobreix una vegada morta l’adúltera, sinó el seu marit i la filla. A Dostoievski no li interessa l’adulteri, sinó les seues conseqüències, que en l’obra de Flaubert només ocupen unes pàgines del final. En realitat, el veritable heroi de la novel·la és l’etern marit, nascut i crescut únicament per a casar-se i convertir-se així en el complement de la seua dona, una d’aquelles dones, com es diu en la novel·la, «que semblen nascudes únicament per ésser esposes infidels. Aquesta mena de dones mai no resten solteres; la llei de llur naturalesa és casar-se amb aquesta única finalitat. El marit és el primer amant, però mai abans de la boda. Cap tipus de dona no es casa amb més facilitat i més hàbilment que ella. Del primer amant, sempre en té la culpa el marit. I tot té lloc enmig del més alt grau de sinceritat; a la fi arriba a sentir-se absolutament justificada i innocent.» 

Veltxàninov està persudit que un tipus de dona semblant existeix en realitat, però també que, corresponent a aquest tipus de dona «existeix un tipus de marit que té per única missió de correspondre a aquell tipus de dona. A la seva manera de veure, l’essència dels tals homes consisteix en això: que són, com si diguéssim, “eterns marits” o, millor encara, són durant tota la vida ”únicament” marits i res més. Aquest tipus d’home neix i es desenrotllla exclusivament per maridar-se i, una volta casat, es ttransforma lentament en el suplement de la seva muller, fins en el cas de posseir caràcter propi, indiscutible. El principal distintiu de tal marit és un ornament peculiar. És impossible que no sigui banyut, de la mateixa manera que és impossible que el sol no brilli; però, d’això, ell mai no en sap res, ni mai ho pot saber per la mateixa llei natural.» 

La veritat és que la lectura d’aquesta novel·la —la relectura, perquè ja l’havia llegida feia temps— m’ha deixat una mica atabalat. Supose que té a veure amb la tècnica novel·lística de Dostoievski, que estructura els capítols de la narració com si fossen escenes teatrals, amb entrades i eixides constants. I, sobretot, amb el fet que el personatge de l’etern marit apareix sempre en estat d’embriaguesa.