Això no és una pipa

En les classes que vaig dedicar la setmana passada al surrealisme, vaig il·lustrar les característiques d’aquest moviment amb projeccions de reproduccions de pintura, més que amb textos. Vaig començar amb dues obres de Marcel Duchamp, que es poden adscriure al dadaisme — moviment que precedeix i inspira el surrealisme—, o que com a mínim reflecteixen l’esperit dadaista. La primera és aquesta: 

És una mostra del gamberrisme provocador que va caracteritzar Dadà. Llàstima que ara ja ningú no s’esquinça les vestidures ni s’estira els cabells en veure una icona de la tradició artística europea amb uns bigotis afegits. La maniobra gamberra de Duchamp ve reforçada per les inicials misterioses que hi ha davall de la imatge: L.H.O.O.Q. Aquestes lletres, llegides de pressa en la seua correcta pronunciació francesa, reprodueixen fonèticament la frase «elle a chaud au cul», literalment «ella té el cul calent». 

La presentació d’objectes quotidians com a peces d’art, o la manipulació de reproduccions artístiques, va constituir un dels principals procediments de provocació dels dadaistes. Aquests objectes quotidians eren habitualment objectes de consum produïts a escala industrial, o ready-mades, que es presenten com a objectes artístics exclusivament mitjançant la seua selecció i presentació. Un exemple molt conegut de ready-made és aquest de Duchamp, que porta per títol Font: 

El fet de proposar un urinari industrial com a obra d’art, podria semblar un acte encara més provocatiu que el de col·locar uns mostatxos a la Gioconda. Però no tant pel fet d’haver triat un urinari com per qüestionar radicalment què és una obra d’art. De fet, tots els ready-mades de Duchamp plantegen una pregunta clau: quines són les característiques i condicions que fan possible una obra d’art? En el cas de Font la manipulació es redueix a tres fets concrets. En primer lloc, es col·loca l’objecte sobre un pedestal; en segon lloc, se’l dota de firma i data; finalment, se’l presenta en una exposició d’art contemporani. 

Els dadaistes van reconèixer en els ready-mades el concepte d’antiart que ells propugnaven. Però l’objectiu de Duchamp no era destruir l’art, sinó plantejar preguntes sobre l’art. Els efectes que han tingut aquestes maniobres han estat profunds. Han generalitzat entre el públic una actitud d’incertesa i de desconfiança davant de l’art modern. D’incertesa, perquè ara el públic ja no està segur davant de què ha d’expressar admiració o respecte, fingits o no. Lligada a la incertesa hi ha també la desconfiança, la sensació que l’«obra d’art» pot ser simplement una broma o, encara pitjor, una presa de pèl. O no. 

També vam projectar en classe reproduccions de pintures de De Chirico, de Max Ernst, de Tanguy, de Dalí i de Miró. I de Magritte. Al final van ser els quadres d’aquest pintor belga els que més vam comentar. D’entrada, ningú no identificaria Magritte amb el surrealisme ni amb l’avantguarda. El seu estil pictòric és acadèmicament figurativista, tradicional i convencional, però els seus quadres es refereixen a alguna cosa oculta i es caracteritzen per la inseguretat i la incertesa, per l’evocació del misteri. Sovint, presenten elements dissonants que obliguen a reinterpretar la realitat i n’alteren la percepció. Aquest és el quadre més famós de Magritte, encara que no el més bonic 

Com que no és una pipa? Bé, es podria dir que no és una pipa, sinó la representació d’una pipa. D’altra banda, potser l’enunciat lingüístic no es refereix a la pipa pintada, sinó a ell mateix, i voldria assenyalar que l’enunciat mateix no és una pipa. Quina mena de relació hi ha entre la representació i la realitat? Hi ha un assaig de Michel Foucault, Esto no es una pipa. Ensayo sobre Maigritte, que interpreta fins al vertigen aquest quadre. 

La condició humana és el títol d’una sèrie de quadres que Magritte va desenvolupar al llarg del temps. Com si la tela fos un vidre transparent, el quadre pintat coincideix exactament amb un fragment del paisatge real. On és la realitat, on la representació? Gaëtan Picon deia que Maigrette és l’il·lustrador exacte de la teoria surrealista, perquè la seua pintura ressalta l’estranyesa de l’univers més familiar. Però l’impulsa una intenció didàctica, en lloc d’una pulsió irracional i subjectiva: 

L’estil de Magritte actua com un llenguatge obvi i sense cap sentit ocult. Una anàlisi més detallada, però, revela l’ambigüitat de les seues troballes pictòriques. En tenim un exemple en La clau del camp:

Estava la perspectiva paisatgística pintada només en el vidre de la finestra? O no es tractava d’un vidre transparent, sinó d’un quadre? No hi ha una interpretació unívoca. El paisatge continua intacte i és visible darrere del vidre trencat. Al mateix temps, els trossos que han caigut a terra es tornen opacs i reflecteixen parts del paisatge, mentre que els fragments del vidre trencat que continuen en el marc, segueixen sent transparents. 

L’imperi de les llums és un altre dels motius pictòrics que Magritte va desenvolupar amb nombroses variants. El tema d’aquesta sèrie pictòrica és la fusió del dia i la nit en un únic paisatge: en el quadre l’edifici i el carrer il·luminats per una farola contrasten amb el cel, clar i lluminós com si fos de dia:

Aquest cel diürn ple de núvols és part del quadre, però actua com un cos estrany, com un món contraposat, perquè la llum que irradia no arriba a l’escena del primer pla. El dia i la nit topen sense arribar a unir-se, formen part del mateix univers i, al mateix temps, són estranys entre si, de la mateixa manera que els estats de vigília i de son aparentment no tenen res en comú. La simultaneïtat del dia i la nit ens sorprèn i ens desorienta. 

El mateix Magritte va escriure sobre aquest quadre: «El paisatge representa la nit i el cel, el dia. L’evocació de la nit i el dia té, crec jo, el poder de soprendre’ns i fascinar-nos. Designe aquest poder amb el nom de poesia. Si atribuesc a aquesta evocació aquest poder és, sobretot, perquè sempre m’han interessat el dia i la nit, sense que mai no haja sentit preferència per cap dels dos. Aquest fort interès personal pel dia i la nit és un sentiment de sorpresa i d’admiració.» 

Aquest quadre de Magritte m’atrau, sobretot, per un motiu particular. Sempre m’agrada fixar-me, a Navaixes, quan el sol es pon, abans de fer-se de nit, en la silueta negra dels arbres, retallada amb una precisió obsessionant contra el blau mineral, enfosquit i dur del cel.