Notes d’una lectura de l’Odissea (i 3)

Per a Oreto Doménech, lectora sensible i intel·ligent de l’Odissea 










De la mateixa manera que Ulisses no accepta la immortalitat que li ofereix la nimfa Calipso, a canvi de restar amb ella per sempre, tampoc no accepta de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei del país feliç i perfecte dels feacis. Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell:

i per a Ulisses posaren un llenç i una bona flassada

cap a la popa del pont de la còncava nau; que dormira

tranquil·lament. Ell llavors també va pujar, i es va ajaure

silenciós. Els altres van seure ordenats als escàlems

i deslligaren el cable amarrat al forat de la pedra.

Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,

un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,

un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.

(XIII, 73-80)

Ulisses arriba a Ítaca adormit. Els mariners feacis el deixen a la platja, juntament amb els regals, i se’n tornen. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: Ulisses, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. Així s’esdevé aquest episodi central, que obsessionava Carles Riba per les seues implicacions profundes i que va refer en la setena elegia de les Elegies de Bierville. Com va explicar el mateix Riba en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, aquesta elegia era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna. Son torbador, ple de misterioses significacions.» 

Riba va fer servir la figura d’Ulisses com a correlatiu de la seua experiència personal. Ulisses és, com el poeta ho voldria ser, el viatger que torna a la seua pàtria després d’una llarga peripècia, que podria ser un exili. El poeta ha viatjat, metafòricament, com ho va fer Ulisses, i ha estat empès per un vent que l’ha fet tornar a la «pàtria antiga», que en el seu cas és tant una pàtria col·lectiva com personal:

He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,
    amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur,
l’illa de l’últim adéu, on es va inclinà’ el meu migdia,
    i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant.
Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits deixaven
    que n’exultés un de sol, el decretat del retorn.
Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura
    més profundament que per cap vi ni per mort,
és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:
    l’interior treball, ell va saber-lo amb els déus,
pel que jo sé de mi.

«L’illa de l’últim adéu» pot ser la terra dels feacis i el comiat de Nausica, mentre que l’illa «on es va inclinà’ el meu migdia» es refereix al poeta, a aquell moment en què la seua vida va fer crisi (també, l’arribada a la maduresa física i l’accés a la maduresa o plenitud espiritual). També es refereix al poeta «el necessari ponent». L’aposició «dolç d’una glòria sagnant» conté una referència possible a l’episodi de la matança dels pretendents i al recobrament de la casa pairal. 

Riba, exiliat després de la derrota de la República, ho havia perdut tot. El seu món s’havia esfondrat. Aquesta realitat el va abocar a encarar-se amb la seua veritat, amb el seu jo despullat i nu. Des de l’exili, el retorn a la pàtria col·lectiva es plantejava paral·lelament al retorn al seu jo essencial, com una tornada a la disponibilitat que tenim els humans abans de nàixer, quan encara no se’ns ha format un destí. En una presentació de les Elegies de Bierville (8 de febrer de 1956), Riba va comentar que Ulisses «cedeix a aquest impuls preconscient, prenatal, un impuls que ve de més enllà de tota aventura, de tota experiència humana, que ve de més enllà de les pròpies arrels. És veritablement una nova naixença; el ventre matern és evocat de pas en aquesta Elegia. Aquest estat quan encara no es té destí. El destí comença amb l’experiència humana, i és per l’experiència humana que podem conèixer el valor dels mots fonamentals». L’arribada d’Ulisses adormit a Ítaca suggereix un renaixement; el son, una estada al ventre matern:

                                             com dins el ventre vivent
l’ésser que s’hi perfà és tot ell creixença amb les pures
    forces originals, i no és seu el destí
que l’amara i l’empeny, talment una puja d’antigues
    aigües, fins que ha nascut i que ha plorat i que ha vist;
i és llavors solament que ja li convenen els nostres
    mots despert i adormit.

D’altra banda, l’episodi de l’arribada d’Ulisses a Ítaca es converteix en un referent per investigar la naturalesa de l’expressió poètica, l’«interior treball» a que fa referència el desè vers de l’elegia setena. Riba assimila l’arribada d’Ulisses a Ítaca a la il·luminació que dóna lloc al naixement del poema. La pàtria d’Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia:

                                                     Entre nosaltres humans,
déus! els mots són només per a entendre’ns i no per a entendre’ls:
    són el començament, just un senyal del sentit.
Semblen precedir-nos camí del misteri i ens deixen
    foscos davant d’un brocat, tristos a un eco que fuig.
Cal la secreta clau: un record que ve de vosaltres,
    déus! i que no ens ateny fins que ja hem arribat;

En unes declaracions a un qüestionari literari Riba va observar que «el llenguatge no té merament una funció comunicativa, documental, en l’ordre pràctic: serveix també per a construir el que no existeix, per a suggerir el que no és conegut, el que és sols pensat o somiat.» La poesia, per tant, és una via d’accés al que «no existeix», a una realitat d’ordre espiritual o íntim que només pot ser suggerida per mitjans poètics. Els mots proporcionen indicis d’un altre ordre de realitat, però no el fan accessible; aquest indici del sentit «no ens ateny fins que hem arribat», de la mateixa manera que només podem distingir el dibuix del tapís quan està acabat. Com l’arribada d’Ulisses a Ítaca. 

(Si voleu llegir amb més profunditat aquest poema de Riba podeu recórrer a Lectura de les «Elegies de Bierville» de Carles Miralles (Curial) i a Una interpretació de les «Elegies de Bierville» d’Enric Sullà (Empúries). Però millor si llegiu abans La poesia de Carles Riba de Gabriel Ferrater.) 

Després d’acabar l’Odissea, aprofitant l’ocasió com qui diu, he llegit també Homer de Carles Miralles, introducció excel·lent, molt ben informada, de lectura agradable. Miralles remarca que, a diferència dels personatges de la Ilíada, Ulisses és «un heroi la identitat del qual és conseqüència de la diversitat […] La Ilíada parla d’herois idèntics a ells mateixos, que coincideixen amb ells mateixos perquè saben quins límits tenen i assumeixen que han de viure dins d’aquests límits; l’Odissea enfoca l’humà des de la certesa dels límits, però des de l’experiència que són variables o que és possible mirar de superar-los, d’anar més enllà: l’humà esdevé així infinit perquè l’home sempre pot temptejar, redefinir les fronteres de la pròpia condició.» El mateix Ulisses reivindica la seua condició humana en unes paraules que adreça a Alcínous:

No et preocupes d’això, Alcínous, que jo no m’assemble

als immortals, els que viuen al cel d’amplària infinita,

ni per l’alçada ni per la figura: jo sóc com els homes.

Si coneixeu un mortal que suporte les penes més grosses,

és a un d’aquests a qui, pel dolor, jo podria igualar-me.

(VII, 208-212)

Una altra diferència molt important de l’Odissea respecte a la Ilíada és la seua estructura narrativa, molt més complexa. En l’Odissea la història no es desenrotlla de manera lineal, sinó canviant de temps i de perspectiva, cosa que contribueix a descobrir i veure un món nou. De tota manera, per a Carles Miralles Ulisses continua sent fonamentalment un heroi èpic, amb aquesta matisació: «Un heroi èpic acostat a la realitat per la rondalla, pel conte, fóra una fórmula possible per a Ulisses.» Val la pena citar complet el paràgraf amb què Miralles sintetitza la riquesa de l’Odissea com a obra literària: 

«Potser l’Odissea no és la mare de tots els relats ni la matriu de totes les històries, tot i que algú podria pensar que és totes dues coses. Se separa de la Ilíada, deixant-li que senyoregi l’espai de l’èpica i el que de l’èpica mena a la tragèdia, perquè és el relat fet de relats que funda —i no només que inicia— el gust de narrar segons s’ha manifestat a les lletres europees. L’Odissea funda —i això pot assegurar-se en termes objectius, històrics— una manera de contar, un temps i un espai, que retrobem en tots els altres relats de la nostra tradició literària, fins avui mateix. És un poema èpic, però conté íntegre el plaer de contar que perdura de les rondalles a les novel·les, i hi apunta mestrívola la ductilitat, el to més arran de terra però profund i enriolat, lleu, de la poesia iàmbica i la comèdia àtica. D’altra banda, en conjunt i en tots els seus episodis, l’Odissea parla als humans de la vida i de l’experiència, en termes de poesia i molt pregonament perquè és poesia. Tot el que diu és així a tocar del símbol, de la metàfora més exacta i suggeridora; i així ha estat des dels grecs fins ara. Mai els versos d’un poema, l’ofici d’un poeta, s’han adequat tant i tant a la natura del seu heroi com això s’esdevé a l’Odissea. I mai un heroi ha representat tant com Ulisses l’experiència humana: de Sòfocles a Riba, passant per Dante i Joyce; fins als nostres dies. No únicament en literatura; també en les arts plàstiques, en la música, en el cine.» 

I acabe ja. Faig una última repassada a les notes que he pres durant aquesta lectura de l’Odissea i em trobe apuntat aquest vers, el quinze, del cant XIII: «ser generós és molt dur si no es rep res a canvi.» Compreneu per què els clàssics són clàssics?