El món d’Homer

A punt de començar el comentari de la Ilíada i l’Odissea en el curs de literatura universal, m’he llegit un llibret de divulgació de l’estudiós francès Pierre Vidal-Naquet, El món d’Homer (Empúries, 2002, com una mena d’exercici d’escalfament, de posar els motors en marxa i de refrescar la memòria.

Els títols dels capítols amb què Vidal-Naquet ha estructurat el llibre podrien servir de guió per introduir els poemes homèrics. L’autor comença amb una breu història dels dos poemes, tracta la seua relació amb la història i la geografia, així com les característiques que prenen en la Ilíada la confrontació entre els grecs i els troians, i després passa a dibuixar el mapa del que anomena el món d’Homer: la guerra, la mort i la pau; la ciutat dels déus i la ciutat dels homes; els homes i les dones, els joves i els vells; el rei, el captaire i l’artesà… 

Sobre el contrast i la confrontació entre els grecs (o els aqueus, o els argius, o els dànaus) i els troians que es planteja en la Ilíada, Vidal-Naquet assenyala que grecs i troians no es diferencien d’una manera tan clara com, per exemple, els cristians i els sarraïns en La cançó de Rotllà. Homer mai no anomena bàrbars els troians. Per a Vidal-Naquet, la diferència més gran entre els troians i els aqueus és que els primers formen el que cal anomenar una ciutat, composta d’homes i de dones, de vells i de nens.

És total la imparcialitat d’Homer envers els herois dels dos camps que s’enfronten? Alguns lectors pensen que el poeta és més favorable als troians que als aqueus. Un crític va suggerir, fins i tot, que Homer havia de ser troià, o, si més no, fill d’una troiana. «No hi ha res de més commovedor per als lectors moderns —escriu Vidal-Naquet—, per a nosaltres, que les trobades d’Hèctor i d’Andròmaca, la conversa tan tendra del cant VI, en presència del bebè Astíanax, o la desesperació de la vídua en el cant XXII. El lector modern s’indigna en constatar que Aquil·les mata Hèctor amb l’ajut d’Atena, que no dubta a prendre l’aparença del germà d’Hèctor per tal de conduir millor aquest darrer a la mort. Això, però, és oblidar que, quan Hèctor mata Pàtrocle, ho fa amb el concurs directe d’una altra divinitat, Apol·lo en persona.» 

Tractant-se de les capacitats guerreres, en conjunt els aqueus es presenten com a superiors als troians. El desordre i la por, quan n’hi ha, s’encarnen en els assetjats. Hi ha, però, entre els dos bàndols una diferència molt més greu i fonamental. Encara que alguns aqueus moren i que tots ells se saben destinats a la mort, en els troians es percep una forta consciència que la desgràcia serà col·lectiva, «que Troia està destinada a la destrucció, que d’alguna manera ha incorporat la mort». Vidal-Naquet diu que ningú no ha sabut expressar millor aquest sentiment d’allò ineluctable que el poeta grec modern Kavafis en el seu poema Troians. Aquest poema el vaig comentar fa temps ací en el bloc (vegeu Dos poemes de Kavafis sobre la Ilíada i l’Odissea).

Un altre aspecte important que diferencia profundament els dos poemes homèrics és la notable presència de les dones en l’Odissea. El 1713, Richard Bentley, un dels fundadors de la filologia moderna, va suggerir que l’Odissea havia estat composta per a un públic femení. No debades, l’objecte del viatge d’Ulisses és retrobar Penèlope.

Pel que fa a l’Odissea, Vidal-Naquet destaca un episodi per sobre de tots. Quan Ulisses arriba a l’illa de Calipso, aquesta deessa li ofereix, a banda del seu llit, el que podria anomenar-se la nacionalització divina. Ulisses ho rebutja i tria reunir-se amb Penèlope i continuar sent humà. És l’elecció de la condició humana per part d’Ulisses el que dóna tot el seu sentit al poema. Una altra observació: Ulisses ha estat descrit per la posteritat literària com un navegant intrèpid, curiós i aventurer, però el fet és que l’Ulisses d’Homer només navega i explora obligat i forçat.

Per acabar, un últim punt subratllat per Vidal-Naquet. Aquil·les fa en la Ilíada la pregunta decisiva, l’única que no pot tenir resposta: els troians no li han fet res. «¿Per què cal llavors que els argius facin la guerra als troians?» Per a Vidal-Naquet, aquesta pregunta tenyeix el poema d’una mena de melangia fonamental i li dóna un caràcter únic o, en tot cas, estrany.