Una conversa amb una editora

Dijous passat, va venir a veure’m a l’institut una exalumna, que treballa en la gestió d’una editorial valenciana independent. El poc temps que vam estar parlant em va dibuixar un panorama desolat del món de l’edició. De tota manera, em va alegrar de veure que s’ha pres les dificultats com una oportunitat per replantejar moltes pràctiques editorials habituals que en aquests moments s’estan revelant com a clarament precàries o equivocades. 

Em va dir que les editorials que tenen (o que tenien) el seu mercat principal en el món escolar estan patint una baixada molt forta en les vendes, fins al punt que el màxim a què poden aspirar és a subsistir. A més de la crisi econòmica, ha incidit fortament en la disminució de les vendes la generalització als centres d’ensenyament de la reutilització dels llibres, tant els de text com els que es posen de lectura obligatòria o recomanada, El procediment, és clar, és totalment legal, però està tenint uns efectes devastadors per al món editorial.

Em conta que resulta impossible mantenir la política anterior de facilitar als professors mostres dels llibres de lectura com abans. S’ha donat el cas que els llibres que demanaven els professors d’un centre a una editorial eren superiors als exemplars que se’n venien entre els alumnes. 

La crisi actual ha fet veure més clarament els problemes que s’arrossegaven des de feia temps, com ara el paper nefast que juguen els distribuïdors. Les llibreries, per cert, també deixen molt a desitjar. Un exemple: a començament de curs proporcione a les llibreries del centre de València, que són molt a prop del meu institut, el llistat de lectures del meu departament. I als alumnes, els recomane que es compren el llibre amb antelació, però ja us podeu imaginar que no solen fer cas. Una o dues setmanes abans del control de lectura, vora vuit-cents alumnes acudeixen a comprar-se el llibre corresponent. Com que, segons sembla, les llibreries demanen els llibres als distribuïdors de dos en dos o de tres en tres, de seguida s’esgoten els pocs exemplars disponibles, que no es reposen mai amb prou celeritat. La conseqüència per a les editorials és que perden moltes vendes que eren segures. Els alumnes, per la seua banda, no tenen més remei que recórrer al préstec entre ells, a fotocopiar els llibres o a fotografiar-los pàgina per pàgina amb el mòbil, cosa que no deixa de ser bastant incòmoda. Per acabar-ho d’arreglar, en algunes llibreries, quan no tenen el llibre que necessiten els alumnes, els diuen que està exhaurit. I es queden tan panxos!

Davant d’aquesta situació, la meua exalumna ha decidit apostar pel llibre digital, i ha començat a penjar part del seu fons editorial en les plataformes de Google Play i d’Amazon. Amb el llibre digital, evidentment, desapareixen molts elements de la cadena del llibre com l’hem coneguda fins ara. No sabria lamentar-ho, perquè em sembla que són part del problema. Desapareixen, és clar, l’impressor, i el magatzem de dipòsit, i el distribuïdor, i el llibreter. Amb el llibre digital, el problema de la distribució s’elimina d’una tacada: els llibres estan disponibles des de qualsevol lloc del món que tinga connexió a Internet amb un simple clic. Ja no hi ha devolucions i els llibres no s’exhaureixen mai. Se m’oblidava esmentar un altre element de la cadena que també desapareix pel camí: la trituradora de paper. El 80% del que es publica, després del seu pas fugaç per les llibreries, si és que hi arriba, té aquest destí final. Sic transit gloria mundi.

L’aposta i la confiança d’aquesta editora en el llibre digital, però, és més l’excepció que la norma. La majoria d’editors han reaccionat d’una manera típicament hispànica: no fer res i esperar a veure què passa. El que passa, el que passarà, és que perdran el tren. Mentrestant, es justifiquen amb excuses de tocacampanes, com ara que el mercat del llibre digital no acaba d’arrencar. Són ells, però, els qui, quan editen algun llibre en format electrònic, el venen, o el volen vendre, a un preu extravagant o, més concretament, dissuasiu. O l’editen amb formats i des de plataformes incòmodes per a l’usuari, per prevenir, diuen, la pirateria, que, com tothom sap, és la responsable de tot el que no venen. De pas, tracten de pirates i de lladres a tot possible comprador de llibres digitals. Insultar és debades. S’aferren al negoci de tota la vida, i no reaccionen ni quan veuen que l’aigua els arriba al coll. 

Crec que no és una qüestió únicament de llibre digital o llibre en paper. El llibre en paper probablement conviurà amb el llibre electrònic. O no. Però en tot cas està clar que en un món on hi ha Internet, la producció, la difusió i la venda del llibre en paper ha d’experimentar una transformació profunda.