Alice Munro i el conte

El crític Charles E. May, especialista en l’estudi del conte com a gènere literari modern i autor del bloc Reading the Short Story, hi ha publicat fa uns dies una entrada molt interessant sobre Alice Munro, en què reprodueix unes pàgines del seu últim llibre. May hi sintetitza la concepció del conte de Munro i al mateix temps exposa unes reflexions reivindicatives sobre la consideració d’aquest gènere en la literatura actual. 

Segons May, la majoria d’editors pensen que els contes són propis de principiants. Si els publiquen, ho fan de mala gana, com una manera de donar ànims a l’autor perquè es pose a treballar seriosament escrivint una novel·la. Bigger is better: el tamany també importa. Evidentment, en l’assumpció que una novel·la és objectivament més important que un recull d’històries curtes, hi ha implícita una capitulació comercial al fet que la majoria dels lectors prefereixen la novel·la al conte. Pocs escriptors, diu May, es resisteixen a aquestes assumpcions. Alice Munro, però, ho ha fet, i ha esdevingut una de les escriptores més prestigioses de la segona meitat del segle XX. May espera que l’obra de Munro, reconeguda amb la concessió del Nobel, represente un pas envers la redempció d’aquest gènere literari tan negligit. Són les seues paraules. Curiosament, May és nord-americà, i als Estats Units, igual que a la resta d’Amèrica, el conte, crec, és un gènere molt més cultivat i apreciat que no a Europa.

S’ha destacat sovint que en l’obra narrativa d’Alice Munro la línia que separa la short story de la novel·la es difumina a causa de la combinació de diversos fils argumentals, de molts personatges i de lapses temporals llargs. Però Munro sempre ha insistit que no escriu com a novel·lista. En una entrevista va assenyalar que escriure un conte comporta aconseguir una tensió, com si l’autor estirés una corda lligada a un lloc determinat, mentre que en una novel·la tot tendeix a esdevenir flàccid. Més que l’argument o les idees, o els personatges, el que unifica el conte és una atmosfera, un cert to de significació, que al seu torn és producte d’una intuïció lírica. 

La lliçó de Txékhov, doncs. May remarca que els relats d’Alice Munro, sense arribar mai a la compressió críptica característica de molts dels contes de finals del segle vint, expressen sempre alguna cosa misteriosa i inefable, que transcorre subterràniament, per davall de les paraules, dels gestos i de les accions dels personatges. May conclou que la força dels contes d’Alice Munro es basa en la capacitat de suggerir desigs humans tàcits —tot allò que no es diu—, a partir de la descripció del que sembla ser la realitat quotidiana.