Damunt meu la mort i el destí implacable

Aquesta setmana hem llegit i comentat uns fragments de la Ilíada en el curs de literatura universal. Concretament, Hèctor i Andròmaca (La Ilíada, VI, 369-481), La batalla a la vora del riu (La Ilíada, XXI, 1-125) i La mort d’Hèctor (La Ilíada, cant XX), en la traducció en prosa de Joan Alberich editada per La Magrana. La traducció d’Alberich és molt bona i crec que per als alumnes és la més adequada, però reconec que m’estime més una traducció en vers, perquè imposa un ritme de lectura més ajustat al tempo que demana aquesta obra. No tinc temps ara de valorar les versions al català en vers que s’han fet de la Ilíada: n’hi ha una de Manuel Balasch (Proa) i una altra de Miquel Peix (Alpha). La Bernat Metge té en curs de publicació una altra traducció, en prosa, a cura de Montserrat Ros, acompanyada de moltes notes a cura de Joan Alberich. L’edició reprodueix també el text grec de l’original, que ha estat fixat per Francesc J. Cuartero.

En el comentari d’aquests textos ens vam centrar en la confrontació entre els dos herois principals de l’obra: Aquil·les i Hèctor. En la Ilíada l’heroïcitat d’una peça d’Aquiŀles s’oposa a totes les altres en la mesura en què no arriben a poder-se-li comparar: ningú no és tan heroi com ell. Però la seua heroïcitat s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran heroi dels troians. Aquiŀles pertany al mite, a una època perduda per sempre en què tot era més gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en canvi, no oblida el valor i la fama, però també té en compte les obligacions del guerrer amb tots els altres que viuen amb ell. Si Aquiŀles representa l’ideal pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una adaptació nova d’aquest heroisme, que apareix estretament vinculat al deure de l’individu respecte de la seua ciutat i la seua família. Així, en la seua conversa amb Andròmaca, quan aquesta li suplica que no s’expose tant en el combat, i que reste a la torre amb ella, Hèctor, encara que li recorda el seu deure amb els troians i la voluntat de mostrar-se valerós, reconeix que «no em preocupa tant el dolor dels troians en el futur ni el de la mateixa Hècabe ni el del rei Príam ni dels meus germans, que nombrosos i valents, puguin caure a la pols a mans de guerrers enemics, com el teu, quan un dels aqueus de túnica de bronze se t’endugui plorosa, i et privi del dia de la llibertat». Hèctor, de casc tremolós… 

Aquil·les és un personatge difícil d’engolir per al lector actual. La impressió que en tenim en una primera lectura és la d’una màquina de matar perfecta, amb un punt d’honor infantil i egoista alhora. És una impressió una mica superficial, però és la que s’imposa d’entrada. Els déus li han donat a triar entre una vida llarga, que no deixarà cap traça a la terra, o una vida breu i la glòria per sempre. Aquil·les tria aquesta última, una vida que trobarà el seu brillant acompliment en la «bella mort», en ple combat, en plena joventut, de manera que la força vital i la gràcia juvenil no coneixeran mai la decrepitud de la vellesa. «És com si —va escriure Jean-Pierre Vernant—, per brillar amb tot el seu esclat, la flama de la vida fos portada a un punt d’incandescència tal que es consumís al mateix instant en què s’il·lumina.» 

La concepció de la vida i de la mort que representa la figura d’Aquil·les resulta estranya en el nostre món actual, obsessionat per la seguretat, per la prevenció i per les assegurances. Un món en què la mort s’ha amagat púdicament en hospitals i tanatoris. 

Els poemes d’Homer insisteixen a recordar que la vida humana, a diferència de la dels déus, es troba enquadrada dins d’uns límits estrets. Però per això mateix es destaca l’obligació moral de treure’n el màxim partit, sense que això vulga dir que els homes han d’assemblar-se als déus. Els herois homèrics donen per suposat que la seua missió és exercitar al límit les seues facultats humanes en l’acció; si així ho fan, la seua vida estarà a l’altura de tot el que s’exigeix a la seua responsabilitat i seran homes en el sentit més ple i genuí del terme. La urgència d’omplir la vida de gestes és la resposta heroica a qualsevol dubte sobre la petitesa de l’home en comparació amb els déus. En arriscar la vida, l’heroi demostra la seua estima per una cosa que la transcendeix, un ideal que els déus no poden tenir mai i que des d’un punt de vista humà té una noblesa de la que manquen les festes i els plaers dels déus. L’obligació d’acomplir accions perilloses no ofereix recompensa fora de si mateixa. En l’altra vida els herois no troben una supervivència feliç i esplendorosa. Tots els homes arriben a la mateixa fi. Quan el cos del mort es crema, és cert que en sobreviu una ànima, però és una ànima opaca i sense forces. 

Vaig preguntar a alguns alumnes quina de les dues vides que els déus van proposar a Aquil·les triarien ells. Curiosament, o no, totes les xiques que van contestar van dir que preferien una vida curta i intensa, mentre que els xics es van decantar per una vida llarga i tranquil·la, encara que no fos no massa memorable. Per la meua banda, els vaig indicar que una vida ben llarga, encara que no siga molt gloriosa, ens ofereix l’oportunitat —l’avantatge— de poder llegir i rellegir més obres mestres de la literatura universal. Tots i totes em van mirar d’una manera que demostrava que no havien quedat gens impressionats per les meues paraules.

Jaume Pòrtulas, en el seu extraordinari assaig Introducció a la Ilíada, es planteja per què aquesta obra, que pot resultar monòtona i indecent amb tants combats, amb tantes morts i amb tanta sang vessada, encara és atractiva per al lector modern. Deixant de banda la seua incomparable perfecció estètica, l’esplendor de les imatges i dels símils o la fascinació que els seus personatges principals ens puguen inspirar, per a Pòrtulas el factor més decisiu a l’hora d’explicar l’interès del lector modern per la Ilíada és el que en podríem dir la imparcialitat i l’equanimitat d’Homer. No és únicament que la seua imparcialitat envers els aqueus i els troians siga admirable, de manera que no hi ha bons ni dolents en el sentit convencional del terme. Jaume Pòrtulas destaca també que en un nivell més profund, tampoc no hi ha en la Ilíada cap mena de complaença ni cap consol davant la perspectiva de l’extinció individual. Com més gran és un heroi en la Ilíada, menys cedeix a la temptació de viure com si no hagués de morir mai. Hèctor, de vegades es deixa ensibornar davant el destí ineluctable, quan, revestit de les armes de Pàtrocle, els déus l’ofusquen fins al punt de deixar-li creure que la salvació de Troia és a tocar, o quan en el darrer combat amb Aquil·les s’aferra a l’esperança que encara podrà matar el seu enemic. Per això Hèctor està un punt per davall del caràcter heroic d’Aquil·les.

Aquil·les, en canvi, se situa al marge, en una altra dimensió, per l’acceptació lúcida de la proximitat, de la immediatesa de la pròpia mort. En el fragment de La batalla a la vora del riu (La Ilíada, XXI, 1-125), Aquil·les es topa amb Licàon, un soldat troià que fuig desarmat, i el mata igualment malgrat les seues súpliques. En el moment de matar Licàon, Aquil·les li adreça unes paraules inhumanes, que Pòrtulas considera tan exemptes de compassió com de crueltat: «Apa, doncs, amic meu, mor tu també. ¿Per què et lamentes així? També ha mort Pàtrocle, que de molt era més valent que tu. ¿Jo, no veus que formós i alt sóc? Sóc fill d'un pare noble, i la mare que em va infantar és una dea. Però tinc damunt meu la mort i el destí implacable. Vindrà una aurora, una tarda o un migdia, quan algú em llevarà la vida en la lluita amb Ares, encertant-me o bé amb una pica o bé amb una fletxa disparada des de la corda d'un arc».

En la literatura, aquesta presentació de la realitat ineluctable de la mort és més l’excepció que la norma. Només hi ha una obra que es puga comparar a la Ilíada en aquest sentit: La mort d’Ivan Ílitx de Tolstoi.

El fet de no haver llegit i comentat la Ilíada completa, sinó només uns pocs fragments il·lustratius, m’ha deixat un regust d’insatisfacció. M’he justificat davant dels alumnes dient-los que aquestes classes només han estat una invitació perquè llegissen aquestes obres pel seu compte.