A més d’una crònica de la València de la postguerra, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés es pot llegir també com una guia del passat i present de la ciutat, de la seua història i del seu espai físic. Com en altres llibres d’Estellés, en el Llibre de meravelles hi ha una voluntat de dir, de fer el catàleg d’un lloc i d’un temps, cosa que es mostra, sobretot, en l’esment insistit de carrers de València:
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida —sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella—
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més;
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també.
El catàleg eumeratiu culmina, com saben tots els lectors d’Estellés, en Cos mortal, un poema construït exclusivament amb noms de carrers, sense cap verb ni nexe conjuntiu, amb una única sintaxi de juxtaposició:
