Notes per a un diari 1965, de Josep Pla. Curiós i paradoxal l'efecte que produeix la lectura d'aquestes planes. Per una banda, es tracta de notes d'una agenda, molt ràpides, telegràfiques, sovint amb un sol mot, i referides a moments quotidians de la seua vida: visites, sopars, petites diligències quotidianes, apunts sobre l'oratge. Noms i gestos que es repeteixen freqüentment. Cap comentari sobre el contingut d'una conversa, cap formulació d'una opinió. Ossos pelats... I tanmateix —és l'altra banda— aquestes ratlles tan esquemàtiques, tan monòtones i «insignificants», es llegeixen —és el meu cas— amb una excitació viva, amb ansietat, fins i tot: com si fos una emocionant novel·la d'aventures.
Com és possible això? Com és possible sentir-se arrossegat per una agenda tan esquemàtica, tan desprovista d'anècdotes i d'idees, tan trivial? Així i tot perdem l'alè i la llegim amb la llengua fora. Potser la clau de tot això es troba en el ritme «trepidant», per dir-ho amb la definició que dóna Fabra d'aquest mot, «sacsejat per moviments curts, ràpids i repetits». Uns moviments discontinus, amb frases estrictament coordinades, separades per un punt seguit, que sembla fer la funció d'un forat profund com un pou, un pou de silenci.
Pla comença les seues anotacions, en despertar-se, amb un apunt meteorològic i les continua afegint-hi mots amb un moviment sincopat, de ziga-zaga, en una escriptura que actualitza o sintetitza d'una manera fulgurant els diferents moments viscuts al llarg del dia. Quan escrivia Pla aquestes notes? Ni una paraula. No hi ha cap manifestació de les circumstàncies o del context en què Pla les escriu. Un pur present, al·lucinat, esperitat, que concentra el pas del temps amb un ràpid dinamisme. Sembla que reviu en present, tots els presents del dia. Però no és exactament aquesta la impressió que en té el lector. De vegades comença la nota d'un dia amb els mots «mal dormit» o fa tal oratge. I el lector s'hi deixa arrossegar.
Entre les poques opinions o consideracions explícites que hi ha, n'hi trobe una d’irònica sobre la situació de la literatura catalana. A propòsit de la seua Obra Completa, que Vergés porta entre mans, escriu: «Què en sortirà de tot això? No ho sé pas. Jo no hi crec gaire —en realitat gens. Porcel hi creu. Vergés potser hi veu un cert negoci a conseqüència de la cosa caritativa que té la literatura en aquest país». «La cosa caritativa…» Un no pot deixar de somriure. Una altra consideració recau sobre ell mateix com a escriptor: «Jo no crec en mí mateix. És un fet establert. Es pot escriure alguna cosa si un no creu en si mateix? No ho sé. Em sembla difícil». Ell mateix ja es refuta. Després hi ha —com un punt hipersensible— l'obssessió d'A, de la qual no diu res de res. És l'enigma clavat al cor d'una agenda de gestos i moviments.
En una novel·la d'aventures sabem, mentre llegim, que passen coses. En el paper de Pla, en canvi, sabem que no passa res, que no hi passarà res. Tanmateix resulta que tot hi passa, a un ritme vertiginós: passen els dies i les coses —sempre més o menys les mateixes— de cada dia: la platja o el sol, les visites, les anades a Palafrugell, el sopar o el dinar, els fulls que va escrivint, quants i a quin ritme, les pessetes que en cobra... I tot això passa, repetint-se, amb els mateixos mots. L'home repetit, l'etern retorn de les mateixes minúcies.
Hi ha també això que els lingüistes en diuen l'«enunciació». Aquestes notes utilitzen generalment el present. Però aquest present enunciat no pot ser el present de qui l'enuncia, de qui escriu. Però qui escriu no introdueix la menor distància temporal entre el que viu i el que escriu. D'aquí ve la sensació d'una cosa immediata, compacta, sense fissures, urgent, imparable, disparada, desesperada?
Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada