Arreu on vaig
m’acacen dia i nit
estols de mots ferits.
Així comença Els mots ferits, de Salvador Ortells, guardonat amb el premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2014. Dic comença, com si fos un relat, perquè aquest recull constitueix un itinerari, inquiet i angoixat, en què el poema representa una via per aconseguir una vida lúcida i més plena:
Recerque les fèrtils paraules callades
avesades als íntims racons clarobscurs,
les paraules que, sent la llavor del discurs,
s’ajeuen a l’ombra i romanen colgades.
En elles retrobe l’arrel del poema,
el silenci que aflora en els marges del crit,
el revolt que alenteix el transcurs de la nit,
la brisa que aplaca l’angoixa que crema,
l’espill que revela un fragment de bellesa,
l’horitzó que assenyala el camí dreturer,
l’infinit que perdura en l’instant fugisser,
la joia que augura la terra promesa.
Però aquesta promesa pot ser un engany, que ens fa deixar de banda «els humils benestars». El resultat serà, molt sovint,
un vers caient al buit,
la sang d’un mot ferit.
Això només,
el so d’un càntic trist,
el vel de boira i nit
que estén l’oblit,
el gest d’un somriure que el dol difumina,
la cendra ennegrida que queda en la pira.
El poema, per tant, no resol la inquietud, sinó que la reprodueix —els mots, ferits, en porten la mrca— i la intensifica, girant entorn d’una dialèctica tensa entre la virtualitat de la paraula poètica i la vida:
Amb els mots he mirat de cosir cicatrius
que estanyen per sempre la set de tristeses
i atallen alhora l’allau d’incerteses
que em davallen dels llavis com l’aigua dels rius.
Amb l’efímera espurna d’un vers he cercat
el pas en la fosca, l’ombrívola via
que abaixa els abismes on l’ànima atia
el silenci volcànic que bull d’amagat.
I amb la ploma afamada he eixugat el tinter
del cor agitat per la fúria cega
que engendra la pena que em nega i m’ofega.
Tant de bo m’oferira el poema un recer.
Per la seua densitat moral, pel rigor del metre i la rima, per la lliçó d’Ausiàs March i de Carles Riba, que Salvador Ortells ha assimilat d’una manera molt personal, Els mots ferits és un llibre inusual en el panorama actual de la poesia catalana al País Valencià. M’agradaria tancar aquesta nota reproduint el poema X de la segona part, que reprèn el mite d’Orfeu. És un dels més bells del recull, i hi juga, crec, un paper clau:
Tibades les cordes i presta la lira,
recomence el viatge a les ombres d’Orfeu,
la fatal davallada que es paga amb el preu
de perdre’s per sempre si el fat es capgira.
Així és que hi davalle amb cautela i alerta,
vigilant els perills que m’assetgen de lluny,
les temences que em posen el cor en un puny
i els dubtes continus que el pànic desperta.
Mes crec en el càntic que em dicta la Musa,
en la força del verb que s’enlaira potent
i apaivaga les feres, les aigües i el vent
que enmig de la fosca s’arbora i m’abrusa.
I espere que a l’hora d’emprendre la lluita
la paraula de foc que batega al meu cor,
mantenint la mirada i el pols a la por,
avance segura i rebutge la fuita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada