Fuster, llibre a llibre

Editat per les Publicacions de la Universitat de València, acaba d’aparèixer Joan Fuster, llibre a llibre. Diccionari bibliogràfic, recull d’un conjunt d’anàlisis breus i sintètiques sobre cada un dels llibres de Fuster (1922-1992) publicats abans de la seua mort, del 1948 al 1991, que ha redactat un equip de col·laboradors format per Francesc Calafat, Guillem Calaforra, Romà de la Calle, Ferran Carbó, Antoni Furió, Carme Gregori, Francesc Pérez i Moragón i Enric Sòria. Salvador Ortells n’ha coordinat l’edició i ha escrit també algunes de les entrades, entre les quals totes les dedicades als llibres de poesia. Cada síntesi ve encapçalada per una reproducció en color de la portada del llibre analitzat. El volum està organitzat com un diccionari, que ordena alfabèticament els títols de la producció fusteriana, i es tanca amb un Índex cronològic de les primeres edicions i un Índex orientatiu de títols reeditats, a cura de J. Antoni Carrasquer, director de la Casa Fuster. 

Els articles dedicats a cada un dels llibres de Fuster estan plantejats com a síntesis descriptives, però també incorporen anàlisis i valoracions molt valuosos. Així, Salvador Ortells, en el que dedica a Set llibres de versos (1987), escriu que «malgrat la consideració negativa que Fuster sempre manifestà en públic de la seua pròpia poesia, amb la publicació de Set llibres de versos es reconeixia finalment el paper irreemplaçable que exercí en la renovació de la poesia catalana del País Valencià durant la postguerra. De fet, amb la nòmina extensa d’autors i tendències estètiques que travessen la seua producció —Ausiàs March, Vicente Aleixandre, Pablo Neruda, Paul Valéry, el simbolisme, la poesia pura, l’existencialisme, el surrealisme, certes manifestacions de la poesia social…— aconseguí obrir noves vies d’indagació i de reflexió poètica per a les generacions posteriors». 

Enric Sòria remarca que Fuster, a l’hora de donar forma als volums dietaristics que va publicar, com ara el Diari 1952-1960 i Causar-se d’esperar, «elimina les anotacions més anecdòtiques o narratives i se centra en els textos de caire més assagístic, que molt probablement reelabora a fons, per convertir-los en reflexions personals al voltant d’un tema, quasi totes relativament extenses i amb un notable grau de generalització i abstracció». Pel que fa als reculls d’aforismes, Sòria assenyala que ens donen el Fuster més íntim i sincer. 

En l’article sobre Pamflets polítics (1985), Guillem Calaforra reclama l’atenció sobre el pròleg que l’encapçala, «un dels textos més interessants i sorprenents del Fuster madur, i els seus magnífics sarcasmes sobre la vivència de ser “poble”, sobre la cultura catalana i sobre la Renaixença contrasten amb el to compromés i la intenció política dels pamflets». El text que el mateix Calaforra dedica a Sagitari (1985) és modèlic per la seua exactitud i penetració, i constitueix una invitació irresistible a llegir o rellegir l’últim llibre que va publicar Fuster, «aquest llibre crepuscular», «que tanca de manera brillant una fructífera carrera literària».

Fuster, llibre a llibre, com adverteix Salvador Ortells en el pròleg, constitueix una novetat en la historiografia de la literatura catalana. Tant per als estudiants i per als professors, com per a qualsevol lector interessat, aquesta obra té un atractiu i una utilitat innegables, perquè va molt més enllà de la informació esquemàtica d’un diccionari enciclopèdic, i, al mateix temps, no es perd en les particularitats interpretatives d’una monografia especialitzada. Es tracta, en definitiva, d’un mapa de la producció literària de Fuster, que permet triar diversos itineraris de lectura. 

M’agradaria disposar d’un diccionari bibliogràfic com aquest per a cada un dels principals autors de la literatura catalana. Per començar, si pot ser, me’n demane un de Josep Pla, un altre de Josep Carner i un altre de Carles Riba.