En la sessió que vam dedicar en el curs de literatura universal al comentari de Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist, tots vam coincidir en la sensació inicial d’estranyesa que provoca la lectura d’aquesta narració. No perquè siga difícil ni costosa de llegir, ben al contrari. El relat és transparent, precís, i Kleist imprimeix des de la primera línia un ritme vertiginós, que obliga a una lectura igualment ràpida, sense entrebancs. Però, primer motiu de desconcert, en Michael Kohlhaas tot és trama: els fets es presenten en estat brut, sense a penes comentaris, sense filtre moralitzador ni psicològic. No hi ha descripcions ni observacions sobre el caràcter dels personatges. El lector s’imagina el protagonista com un home robust, d’aspecte seriós. El fet, però, és que el narrador no diu ni una sola paraula sobre el seu aspecte físic. També contribueix a aquesta sensació d’estranyesa l’actuació del protagonista, tan hiperbòlica, i el seu determini, inflexiblement prussià.
«A mitjan segle XVI, a la ribera del riu Havel, vivia un rambler anomenat Michael Kohlhaas, fill de mestre d’escola i un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps.» Així comença la narració de Kleist. De camí a una fira local per vendre els seus cavalls, un noble obliga Kohlhaas a deixar part de la mercaderia com a mitjà de pagament per viatjar per les seues terres, amb la promesa que podrà recuperar-la al final de la fira. Quan Kohlhaas torna, troba els seus cavalls gairebé morts i que un seu criat ha estat apallissat. El noble no vol saber-ne res. El rambler, una vegada examinats els fets amb molta cura, presenta una demanda davant els tribunals, que, gràcies a la influència del noble, és rebutjada. La dona de Kohlhaas acudeix ella mateixa a portar una petició al príncep elector de Brandenburg, però torna tan maltractada pels guàrdies que mor al cap de poc. Kohlhaas, indignat, decideix de prendre’s la justícia pel seu compte i al capdavant d’un grup de servidors ataca el castell del seu ofensor. De seguida es veu voltat per tot un seguit de gent arreplegadissa amb la qual arriba a formar un exèrcit tan àgil com temible, que porta arreu el caos i la destrucció. La revolta de Michael Kohlhaas, que es du a terme sobretot amb l’incendi, pren un caràcter apocalíptic, típic dels moviments mil·lenaristes medievals, que van persistir fins ben entrat el segle XVI. En un manifest que va difondre, Kohlhaas es proclamava «l’enviat de l’arcàngel Miquel que ha vingut a castigar a foc i ferro la perfídia en què està sumit el món sencer en tots els qui abracen el partit del gentilhome en aquest litigi».
Hi ha algun moment en què Kohlhaas vacil·la. En un episodi que té lloc de nit, enmig d’una tempesta, arriba amb els seus a un convent on creu que s’ha refugiat el seu enemic. Està a punt de botar-li foc, quan l’esclat sobtat d’un llamp li retorna el seny i l’atura. En una altra escena, la seua dona agonitzant li assenyala un passatge de l’Evangeli sobre el perdó. Debades. Després de manternir una entrevista amb Martí Luter, el príncep elector de Saxònia invita Kohlhaas a Dresde per reanudar el seu procés, assegurant-li la llibertat personal. El procés es resol al seu favor, però els seus enemics aconsegueixen que siga detingut pels crims dels seus excompanys. A posteriori, es podria dir, amb paraules de Voltaire, que a Kohlhaas «acabaren asserenant-lo amb bones paraules i li donaren esperances: els dos paranys on han caigut sempre els homes dels dos hemisferis».
Mentrestant, el príncep de Brandenbug reclama Kohlhaas com a súbdit seu per jutjar-lo a Berlín. Durant el camí, troba el príncep de Saxònia, que li promet llibertat i justícia si li cedeix un medalló que li va donar una vella gitana, el qual conté una profecia sobre el futur de la dinastia saxona. Però Kohlhaas, que ha jurat venjança per la falta a la paraula donada, s’hi nega. Finalment, és condemnat a mort com a violador de la pau pública. Kohlhaas accepta la condemna sense revoltar-se, perquè ha vençut en el seu procés privat: enfront del patíbul troba els seus cavalls restituïts i ben alimentats. Per amor a la justícia es va fer criminal, i considera just expiar les culpes comeses pel triomf d’aquesta. Abans de ser executat, en adonar-se que entre els espectadors hi ha el príncep saxó, obre el medalló que portava al coll i s’empassa el paperet amb la profecia. El príncep cau a terra sense sentit i ell mor satisfet que la venjança i la justícia s’hagen acomplert.
En una primera lectura, Kohlhaas fa la impressió de ser un personatge obsessiu; poc raonable, per tant. L’estil de Kleist, vertiginós, que s’amplifica en frases que es ramifiquen i giravolten, resulta igualment obsessiu. Sembla un estil que no respira. Zweig, en la biografia que va dedicar a Kleist, deia que era un estil poc natural. Així i tot, seria una simplificació enfocar aquesta narració a partir del contrast o la desproporció entre l’ofensa que ha rebut Michael Kohlhaas i la revenja que du a terme. O considerar-lo com un rebel que cerca la justícia desafiant la llei i la comunitat social. Per a ell, com remarca el narrador, «allò no tenia res a veure amb els cavalls». No és la pèrdua dels dos cavalls negres el que l’impulsa a venjar-se, sinó el pur sentiment de la injustícia i del desordre del món. El seu sentiment personal és l’única certesa davant aquest desordre, cosa que es pot relacionar amb l’impacte que va produir la filosofia de Kant en Kleist. Davant una realitat que és opaca i que se’ns escapa, només ens queda l’última certesa del sentiment, encara que aquesta veritat interior no es puga harmonitzar amb la realitat dels esdeveniments exteriors. Com apunta el narrador, en un dels seus escassos comentaris, «enmig del dolor de veure el món en un desordre tan monstruós, brollà en ell la satisfacció interior de veure la pròpia ànima en ordre».
Kafka, que admirava Kleist profundament, va dir una vegada que no podia parlar de Michael Kohlhaas sense vessar llàgrimes d’entusiasme. Alguns aspectes d’aquesta narració recorden trets importants de l’obra de l’escriptor txec. En primer lloc, l’estil, sec i nu, que explica les coses sense detenir-se en la descripció de passions amagades. Igualment, la importància que es dóna en aquest relat a la maquinaria burocràtica, inextricable, de què s’envolta el poder polític, i en el qual Michael Kohlhaas queda atrapat. Si cada escriptor crea els seus precursors, es pot afirmar que Kleist constitueix el precedent més directe de Kafka.
En el curs de literatura universal també vam comparar Michael Kohlhaas amb Èdip rei. En les dues obres, la tragèdia es produeix per la tossuderia o la resolució dels personatges, cosa que implica la pròpia destrucció. En el cas d’Èdip, pel desig de conèixer la veritat del seu origen. En el del personatge de Kleist, pel determini d’aconseguir una satisfacció al seu sentit de la justícia. És cert que Kohlhaas acaba sotmetent-se a un sentit col·lectiu o social. Però només aparentment, i només en part. Reconeix l’autoritat d’un ordre social superior, però sense deixar de dur a terme una afirmació suprema de la seua llibertat personal i de la seua voluntat. La història de Michael Kohlhaas mostra que no som amos del nostre destí, però sí de triar el significat que volem donar a la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada