Lió té una galta assolellada i plena, que és la Provença, i una galta més opaca i lívida: Borgonya. Enmig, hi ha com un camp de batalla entre el nord i el migdia. Batalla, benentés, atmosfèrica, entre el sol gloriós que hom deixa enrera i la inclemència que davalla, manyaga i malenconiosa. A terra, aquest forcejar inútil dóna a tot l’any una tristesa de novembre. Lió, entre dues galtes, és una ciutat trista.
Trobar-se sol, a Lió, un vespre, acabat de sortir del nostre país, en una cambra d’hotel qualsevol, és eminentment pedagògic. Hom hi aprèn més, en una nit, que en tota la carrera. La sensació de solitud, la llunyania, és aclaparadora. Teniu la revelació sobtada —que en el propi país només es copsa després d’alguna catàstrofe personal— que la vida és un afer obscur, complex, inaferrable. S’hi sent com un inexplicable vertigen que us fa girar la cara, se us proposa la necessitat de sospitar que també hi podria haver error en el camí que aneu a emprendre…
Després, amb el temps, cansats d’anar d’una banda a l’altra, sentiu un dia la gallardia de repetir la sensació que us féu Lió la primera vegada. Impossible. El silenci nocturn, espès i provincià, de la vila és, com tants altres silencis, vulgaríssim. El soroll llunyà d’un tramvia us fa el mateix efecte que si passegessin un drac de ferros i llaunes, un drac de teatre. Només hi ha dues viles franceses que tinguin vida de nit pròpia: París i —guardant les proporcions— Perpinyà. Lió, a la nit, és un cementiri.
Si Lió produeix algun xoc fort és a causa de la seva monotonia. Hi ha sempre la mateixa punta de boira groguenca i fatal al fons dels carrers, el mateix fanguet negre als empedrats, els mateixos jardins tronats i esfilagarsats, la mateixa concurrència grassa i adulterina —en gueule de bois— al cafè de la Paix, els mateixos tramvies vermells despintats i escrostonats. La ciutat, molt apaïsada, és vastíssima. Els suburbis són dilatats. L’abundància de cases rodejades de jardins fa que molts carrers siguin flanquejats de parets de tanca. A la nit l’empiocament suburbial cau sobre aquestes parets com una humitat. És l’ambient concentrat de les novel·les policíaques, una por lenta i cerebral immersa en els més petits detalls.
Josep Pla, Cartes de lluny (dins El nord. Volum cinquè de l’Obra Completa. Destino)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada