Un assaig de Jean Starobinski sobre l’assaig

Feia temps que anava darrere d’un assaig de Jean Starobinski, Peut-on définir l’essai?, que sol aparèixer sempre en les bibliografies, sempre escarransides, sobre aquest gènere. M’he fet amb ell via Abebooks i com que és difícil de localitzar l’he penjat en el web de la serp blanca, per a gaudi i profit dels lectors d’aquest blog. El podeu llegir clicant l'enllaç anterior.

El títol d’aquest assaig sugggereix el caràcter lliure, flexible i difícil de definir d’aquest gènere literari. Starobinski assenyala que el mot «essai», conegut en francès des del segle XII, prové del llatí exagium, ‘balança’ i que, al seu torn, «essayer» deriva d’exagiare, que significa pesar. A prop d’aquest terme hi ha també examen: agulla de la balança. Un altre sentit d’aquest mot designa l’eixam d’abelles. Aquestes etimologies són molt suggestives. però s’ha de tenir en compte que el sentit nuclear dels mots d’avui no es pot definir a partir del que han significat en un passat llunyà. 

El mot «essai» indica un text on es proposen idees noves, una interpretació original d’un problema controvertit. Per a Starobinski, el que és propi de l’assaig és la seua diversitat temàtica i formal, cosa que legitima el plural dels Essais de Montaigne. Aquest aspecte incoatiu de l’assaig és fonamental, perquè implica l’abundància d’una energia plena de joia que no s’esgota mai en el seu joc. A més, el seu camp d’aplicació és il·limitat, cosa que ens dóna una idea molt exacta dels drets i privilegis d’aquest gènere. 

De tota manera, des del seu principi, els mots «assaig» i «assagista» no han estat exempts d’un matís pejoratiu. El mateix Montaigne va donar arguments als detractors de l’assaig, ironitzant o fingint ironitzar sobre el seu llibre, acusant-se d’ignorància i de poca memòria. Des de la universitat, s’ha considerat sovint que l’assagista no és més que un amable amateur, impressionista i poc rigorós. 

La innovació que Montaigne va introduir amb el seu llibre és tan important que els Essais han estat aclamats com l’adveniment de la pintura del jo, si més no en llengua vulgar. Aquesta característica ha estat considerada el mèrit principal i la novetat més sorprenent del nou gènere. Però és important remarcar que Montaigne no ens ofereix en el seu llibre ni un diari íntim ni una autobiografia. És cert que es pinta mirant-se a l’espill, però, més sovint encara, es defineix indirectament, expressant la seua opinió, amb pinzellades soltes, a partir de qüestions d’interès general. La complaença egocèntrica que alguns han denunciat en la personalitat de Montaigne, oblida la contrapartida d’aquest interès girat cap a l’espai interior: una curiositat infinita pel món exterior, per la diversitat de la realitat i pels discursos contradictoris que pretenen explicar-la. 

Per a Starobinski, el que és més propi de l’assaig és el que pot comportar d’arriscat, d’insubordinat, d’imprevisible, de perillosament personal. En altres paraules: la condició de l’assaig és la llibertat d’esperit. A partir d’una llibertat que tria els seus objectes, que inventa el seu llenguatge i el seu mètode, l’assaig, diu Starobinski, hauria de saber combinar una ciència i una poesia. Starobinski reconeix, amb recança, que ell mateix no ha estat capaç de practicar en els seus escrits la gran llibertat d’esperit que va inaugurar Montaigne.