La sessió del 8 de novembre passat la vam dedicar a la lectura i comentari d’una sèrie de textos relacionats amb la idea del nostos i amb la figura d’Ulisses com a personatge. El nostos, o retorn, és el principal element estructural de l’Odissea i té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort. Malgrat una certa ambigüitat, i malgrat la malenconia que recorre tot el poema, l’Odissea ofereix al final una visió del recobrament de la vida i una afirmació dels valors humans enfront de la destructivitat de Posidó i Antínous. Un happy end que contrasta amb el nihilisme amb què es tanca la Ilíada.
El nostos es retroba en un dels llibres claus de la Bíblia, l’Èxode, el qual presenta nombrosos paral·lelismes amb l’Odissea. Si aquesta conta la història d’un home que vol tornar a casa després d’una llarga absència per retrobar-se amb la dona, el fill i el pare, un home que està destinat a reprendre el viatge per trobar una terra on viu una gent que no coneix el mar, l’Èxode és la història d’un poble que, caigut en l’esclavitud i exiliat, vol tornar al país dels pares, a la Terra Promesa, i que, una volta retornat, ha de reprendre de nou el camí: exiliat de nou, li és promès un altre retorn.
De la mateixa manera que en la sessió del 25 d’octubre vam ampliar i aprofundir el comentari de l’Odissea amb uns poemes de Carles Riba, en la del dia 8 vam fer el mateix amb uns poemes de Josep Carner, que són fruit de l’experiència de l’exili i de l’enyorança, del desig del retorn: «De lluny estant» i «L’altre enyor» (vegeu Per què la serp blanca es diu la serp blanca?), «Ulisses pensa en Ítaca» (vegeu «Ulisses pensa en Itaca» de Josep Carner) i «El dia revolt» (vegeu «El dia revolt» de Josep Carner o el dia de la independència de Catalunya).
Els altres textos que vam llegir estaven relacionats amb la figura d’Ulisses com a personatge arquetípic de la literatura universal. El crític W.B. Stanford, autor de The Ulysses Theme, afirmava que Ulisses era un heroi atípic. Té les qualitats normals en un heroi èpic, però no en un grau excessiu. Homer fa moltes remarques realistes sobre la importància que dón al menjar. És un heroi que anticipa els perills i procura evitar-los. La posteritat el va acusar sovint de covardia. Altres característiques seues són la curiositat intel·lectual, com es mostra en l’episodi del ciclop i en el de les sirenes, i la paciència, la capacitat de suportar el dolor i el patiment. És un personatge ben integrat, tant amb el seu caràcter com amb el seu cos, d’una gran força i harmonia interna. Desitja el que és normal i natural: la seua terra, la seua casa, la seua família.
La posteritat literària ha tractat sovint Ulisses allunyant-se de l’original homèric. Ha presentat un Ulisses que al cap de poc de tornar a Ítaca se’n va de viatge de seguida, com en el poema «Segona Odissea», de Kavafis, o que ni tan sols torna i continua viatjant incansablement fins a la mort, com en el cant d’Ulisses que apareix en l’Infern de Dante. Els vam llegir tots dos. El poema de Dante el vam sentir també recitat per Vittorio Gassmann. Com a mostra de l’Ulisses homèric, un poema de Joachim Du Bellay, que vam llegir en la traducció de Marià Villangómez, i l’Ulisses de Joyce. Aquest últim m’hauria agradat comentar-lo amb una certa profunditat, però em vaig limitar a dir-ne quatre vaguetats. Com advertia un personatge de Pla, no es pot matar tot el que és gras! Us remet a les pàgines 316-318 d’Un son profund, en què podeu llegir una nota de lectura sobre l’Ulisses de Joyce i el Tristram Shandy de Sterne.
En aquesta entrada no tinc temps per resumir tot el que vam tractar en aquesta sessió. Demà comencem amb El coronel Chabert, de Balzac, i estic tot enfeinat enllestint el guió per comentar aquesta novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada